Turquia: tan a prop i tan lluny d’Europa

Turquia continua sent un soci estratègic de la Unió Europea, particularment en àrees com la lluita contra el terrorisme, la seguretat i la immigració, un aliat comercial clau i un país candidat a l’adhesió –va presentar la candidatura el 1987– des de l’any 1999. El camí cap al club europeu, que va arrencar finalment després de dècades d’espera l’octubre del 2005, està, no obstant, en l’impàs més absolut i congelat des del juny del 2018. Aquell any els governs europeus van condemnar les «constants accions il·legals de Turquia al Mediterrani oriental i el mar Egeu», van decidir que no es donaven les condicions ni per obrir ni per tancar cap dels capítols que conformen el procediment d’adhesió i van constatar el descarrilament d’unes negociacions que avui dia continuen als llimbs. «La Unió Europea ha apreciat des de fa molt temps una absoluta falta de voluntat política d’avançar amb les reformes democràtiques. L’apreciació de totes les institucions, tant de la Comissió com del Parlament, no és només que s’hagi aturat el procés de reformes, sinó que hi ha un retrocés obvi en matèria de llibertats fonamentals i de l’Estat de dret des de tots els punts de vista: llibertat d’expressió, de reunió, assetjament de la premsa, ús dels mitjans públics al servei del Govern... Tot el catàleg de desastres democràtics passa a Turquia i, per tant, la decisió de la UE va ser la de congelar i no tornar a obrir i tancar capítols», explica a EL PERIÓDICO l’eurodiputat i ponent dels informes sobre Turquia de l’Eurocambra, el socialista espanyol Nacho Sánchez Amor. Una decisió que ara com ara manté tancada i barrada la porta del club. «Continuem sent un club de democràcies i per entrar-hi cal ser una democràcia completa. ¿Què se sent a Turquia? Que com que els necessitem des del punt de vista geopolític, no donem la llauna amb els drets humans. ¡Això no passarà! Podem tenir altres formats (per cooperar) com la comunitat política europea –inaugurada l’any passat–, però per ser membre de la UE han de complir els criteris de Copenhaguen i qui no compleix no hi entra», assenyala el polític espanyol sobre els requisits per entrar al club: existència d’institucions estables que garanteixin la democràcia, l’Estat de dret, el respecte als drets humans i el respecte i la protecció de les minories. Diagnòstic demolidor La percepció europea és que Ankara es continua allunyant més i més dels valors i les normes de la UE i l’últim diagnòstic de la Comissió Europea –l’informe anual publicat a mitjans de l’octubre passat–, és demolidor: hi ha serioses deficiències en el funcionament de les institucions i el retrocés democràtic continua sense que hi hagi un mecanisme eficaç de contrapesos i salvaguardes. Preocupa particularment el «greu retrocés» en qüestions relacionades amb la societat civil –cada vegada més sota pressió i amb un espai reduït, cosa que al seu torn limita la llibertat d’expressió, associació i reunió– i el deteriorament dels drets humans i drets fonamentals. També persisteixen deficiències estructurals en el sistema presidencial: el Parlament no disposa dels mitjans necessaris per exigir responsabilitats al Govern i l’arquitectura constitucional continua centralitzant els poders en la presidència sense garantir la separació sòlida i efectiva de poders entre l’executiu, el legislatiu i el judicial, amb una rendició de comptes de l’Executiu limitada a les eleccions i també escassa quant als serveis militars, policials i d’intel·ligència. A més, el poder judicial ha continuat perseguint de manera sistemàtica membres dels partits de l’oposició al Parlament per suposats delictes relacionats amb el terrorisme i el marc jurídic electoral continua sent problemàtic perquè el llindar electoral es va reduir del 10% al 7%. Els ‘indignats’ del parc Gezi ¿En quin moment es va començar a torçar tot? Sánchez Amor situa el gir a partir del maig del 2013, quan va irrompre un moviment crític amb el desenvolupament d’un projecte urbanístic al parc Gezi d’Istanbul, que es va estendre per tot el país i va crear un moviment de resistència. «El règim d’Erdogan va veure una amenaça per a la permanència i a partir d’aquí la direcció del país canvia completament i es converteix obertament en un país autoritari», explica l’eurodiputat, que té l’informe anual sobre Turquia al congelador fins que passin les eleccions parlamentàries i presidencials del 14 de maig. Després d’aquest episodi va arribar l’intent de cop d’estat el 2016, que va suposar un nou impuls al règim autoritari, la declaració de l’estat d’excepció que va implicar la suspensió de drets, i la culminació d’una reforma constitucional un any més tard que va consagrar definitivament el sistema presidencialista autoritari que lidera amb mà de ferro el líder de l’AKP, Tayyip Erdogan. «Les relacions entre la UE i Turquia han entrat en una espiral descendent l’última dècada», reconeix la investigadora i professora Ilke Toygür en una anàlisi de la Universitat d’Estocolm sobre el paper que hauria d’adoptar la UE en cas que l’oposició que lidera Kemal Kilicdaroglu –unida entorn de sis partits– s’imposi i guanyi les eleccions presidencials del 14 de maig (seguides d’una segona volta el 28 de maig si cap candidat obté el 51% del vot en primera ronda). «No hi ha igualtat de condicions en les eleccions turques. No hi ha independència del poder judicial ni dels mitjans de comunicació, els recursos de l’Estat s’utilitzen en favor del Govern, les lleis electorals es canvien en cada elecció i la redistribució de districtes és una pràctica habitual», exposa Toygür, que, no obstant, considera que l’oposició té «bastantes possibilitats de guanyar la presidència» per primera vegada en dues dècades i generar una finestra d’oportunitat per reconduir les relacions entre Brussel·les i Ankara. Finestra d’oportunitat «És possible que es produeixi algun moviment si un nou Govern turc recupera l’Estat de dret, restableix les llibertats fonamentals i rebaixa la dura retòrica de la política exterior», assegura el president del Global Relations Forum i exdiplomàtic turc, Selim Yenel. «La restauració dels llaços trencats de Turquia amb els seus socis occidentals hauria de començar a Europa, ressuscitant les moribundes converses d’adhesió amb la UE», apunten Asli Aydintasbas i Jeremy Shapiro en una altra anàlisi de l’European Council on Foreign Relations sobre una hipotètica derrota d’Erdogan. Segons els dos experts, en cas de victòria de l’oposició, la reacció europea hauria de ser la d’animar els nous líders d’Ankara a anar a Brussel·les a reactivar el procés d’adhesió. Dels 33 capítols que té la negociació fins ara només se n’han obert –fins que van quedar congelats el 2018– 16 mentre que només un s’ha tancat provisionalment (ciència i recerca), «Brussel·les hauria de preparar un paquet substancial per als nous dirigents d’Ankara, que hauria d’incloure l’obertura d’almenys un dels capítols congelats en el procés d’adhesió, l’inici de la tan necessària modernització de l’acord de lliure comerç Turquia-UE i la represa de les converses per a l’exempció de visats per als ciutadans turcs a l’espai Schengen», expliquen. «A canvi, els nous dirigents turcs podrien assegurar als seus homòlegs europeus que estan disposats a complir l’acord turc-UE del 2016 sobre migració i que no tenen plans de tornar per la força a Síria els refugiats a Turquia». Procés en cures intensives Guanyi qui guanyi, si no hi ha «canvis profunds i ràpids», el procés d’adhesió podria acabar morint. «Aquest procés d’adhesió, que està en cures intensives, senzillament s’acabarà per esgotament. No és possible continuar així dos anys més», opina Sánchez Amor, que admet que una victòria de l’oposició «significaria segurament canvis en la política interior» que obririen nous espais, tot i que la política exterior del país no canviaria de la nit al dia. «Això necessitarà més temps». Per exemple, una victòria de l’oposició no farà desaparèixer el problema de Xipre, ni les tensions amb Grècia ni els moviments estratègics amb Rússia. «La meva tesi és que si guanya l’oposició hi haurà canvis en la política interna però no crec que siguin tan grans en la política exterior», estima. ¿I si Erdogan continua al capdavant de Turquia després del procés electoral? «Si guanya hi ha dues hipòtesis. Es pot veure reafirmat en la seva posició autoritària o pot considerar que té un temps de tranquil·litat i fer un gir cap a la UE», opina Sánchez Amor, que entén que el problema de Turquia és que «no hi ha institucions» i que «tot passa per l’humor, la por, els capricis d’una sola persona» (Erdogan). Tot es decideix a cinc despatxos del palau presidencial. «El Govern és irrellevant, el Parlament és superirrellevant i per tant la predictibilitat de Turquia és un problema. Com tants sistemes autoritaris és impredictible», avisa. «Si guanya un altre mandat de cinc anys, el guió ja està escrit. Tot i que els dirigents turcs podrien rebaixar part de la retòrica divisiva, les tensions sobre l’orientació de la política exterior de Turquia i el deteriorament de les llibertats democràtiques continuarien sent obstacles per aconseguir millores significatives», coincideix l’analista de Carnegie Europe, Marc Pierini.

Turquia: tan a prop i tan lluny d’Europa

Les negociacions d’adhesió a la UE estan congelades des de l’any 2018 després de la deriva autocràtica d’Erdogan

Les eleccions de Turquia, entre dos terratrèmols

Turquia fa un gir cap a la dreta en unes eleccions clau

El més llegit