Carles III, l’etern hereu que va aprendre a esperar sota l’ombra d’Isabel II

Si algú sap el que significa esperar, aquest és Carles III. El nou rei d’Anglaterra ha trigat 74 anys a assistir a la seva coronació, el temps més llarg en els gairebé 1.000 anys d’història de la institució. Una espera llarga –i tediosa, en moltes ocasions– en la qual l’etern hereu ha sentit els lligams d’un regnat, el d’Isabel II, reticent a la modernització i poc propens a complir les voluntats dels membres de la família, sempre en nom de la seva principal prioritat: la protecció de la corona. De caràcter aparentment tranquil i introspectiu, l’ara rei va patir des de jove les imposicions d’un càrrec que no va elegir. La seva estada a l’escola escocesa de Gordonstoun, on va estudiar secundària, el va ensenyar des de molt jove a lidiar amb la disciplina i la rigidesa necessàries, segons el seu pare, Felip d’Edimburg, per exercir la seva funció com hereu de la corona. El llavors príncep va entendre en aquell moment que la seva voluntat estaria sempre per darrere del bé comú de la institució monàrquica, fixat pel criteri de la seva mare. Matrimoni turbulent Matrimoni turbulentUn exemple d’això va ser la negativa inicial de la reina a la separació de la princesa Diana i molt menys al divorci, una oposició que va fer que el matrimoni no es dissolgués fins a 1996, gairebé 15 anys després del seu casament i d’una sèrie d’escàndols que van sacsejar amb força la família i que van fer que la reina qualifiqués el 1992 com un ‘annus horribilis’. L’escàndol més sonat va ser el Tampongate el 1993, quan la premsa va publicar una conversa telefònica de caràcter íntim entre Carles i la seva amant, Camilla Parker-Bowles, de qui estava enamorat des de principis dels anys 70. La publicació d’intimitats com el cas Tampongate, sumades a múltiples especulacions sobre la seva vida privada i la de la princesa Diana, van tensar la seva relació amb la premsa i li van fer perdre gran part de la seva popularitat. La mort de Diana poc després en un accident de cotxe a París va sembrar un mar d’especulacions i va suposar la llavor de les tensions familiars actuals amb el seu fill Enric, que ha reconegut en les seves memòries els traumes associats a la tràgica mort de la seva mare i les seves desavinences amb Camil·la. Carles es va casar finalment amb la seva amant el 2005, malgrat l’oposició dels seus fills i de les reticències inicials de la reina i de l’opinió pública, que va assenyalar l’actual reina consort com responsable del fracàs del matrimoni dels prínceps de Gal·les. Idees pròpies Idees pròpiesMalgrat les limitacions a la seva voluntat que ha patit com a príncep, Carles també ha mostrat determinació en la defensa de les seves idees durant la seva llarga etapa com a hereu al tron allunyant-se del caràcter prudent i neutral d’Isabel II, que en comptades ocasions va mostrar públicament la seva opinió sobre els principals problemes del país i tampoc es va implicar activament en afers polítics. L’actual rei ha defensat la seva opinió en temes com la protecció del medi ambient i la planificació de projectes arquitectònics, i fins i tot va arribar a pressionar membres del Govern de Tony Blair perquè aprovessin mesures per garantir la distribució de medicines alternatives al Regne Unit, una decisió que li va valer la crítica de l’opinió pública perquè posava en risc el seu paper neutral com a futur monarca. Aquesta obstinació en la defensa de les seves idees va anar prenent forma en la seva etapa universitària, en la qual va estudiar arqueologia, antropologia i posteriorment història, àmbits que li van donar una important base humanística. Conscient de la necessitat de guanyar-se el carinyo de la gent, el llavors príncep de Gal·les va defensar en múltiples ocasions la diversitat de llengües i cultures del Regne Unit i es va implicar en la creació i promoció de centenars de projectes benèfics, entre ells el Prince’s Trust, que ha ajudat més d’un milió de persones des de la seva fundació el 1976. El seu paper com a rei li obligarà a prendre menys partit en moltes matèries, però Carles III ja ha deixat de ser l’etern hereu per convertir-se en la persona que definirà el futur de la monarquia britànica, lluny de l’ombra d’Isabel II, i amb l’esperança de portar a terme la renovació i modernització de la corona amb què va fantasiejar durant la seva llarga espera fins arribar al tron del Regne Unit.

Carles III, l’etern hereu que va aprendre a esperar sota l’ombra d’Isabel II

MULTIMÈDIA | Guia de la coronació del rei Carles III (comparada amb la d’Isabel II)

MULTIMÈDIA | Els reptes, polèmiques i problemes del rei Carles III

DIRECTE | Coronació de Carles III d’Anglaterra: últimes notícies sobre la seva proclamació com a rei

El més llegit