Macron i el carrer: la bretxa s’eixampla

Els cent dies, els ‘cent-jours’, eren fins ara a França el període comprès entre el 20 de març de 1815, quan Napoleó va tornar a París des de l’exili a Elba fins a l’1 de juliol d’aquell mateix any, quan es va restaurar Lluís XVIII, després de la derrota definitiva en la batalla de Waterloo. Però des del 17 d’abril també és el temps que s’ha donat el president Emmanuel Macron per apaivagar el país i rellançar el segon mandat, que al complir el primer any està seriosament tocat per la convulsió social i la crisi institucional que ha provocat la reforma de les pensions, que eleva l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. El temps que queda fins a la data assenyalada, el 14 de juliol, dia de la festa nacional, ha començat a córrer. També el Govern, que, en un primer intent de calmar les aigües, ha tret de l’agenda la promesa reforma migratòria, al no tenir majoria a l’Assemblea. Però la bretxa és molt grossa entre els francesos i un president amb fama d’ensuperbit i altiu que no ha fet ni el més mínim exercici d’autocrítica després de decidir tirar endavant la reforma contra tot i contra tothom, sense escoltar el carrer, sense la més mínima concertació social i d’esquena al Parlament, per decret. Des de fa dies, les cassolades persegueixen el cap de l’Estat i els ministres allà on van. «Hi ha un moviment molt ampli de descontentament, que va començar al gener amb les grans manifestacions, després es va transformar en protestes espontànies i en xocs amb la policia i ara en les cassolades, amb caràcter més lúdic però que enerven igualment el Govern», constata Sebastian Roché, director d’investigació del CNRS i professor a la Universitat Sciences Po de Grenoble. Un Primer de maig clau «Macron podia pensar que el moviment s’aturaria amb el reconeixement de la legalitat de la reforma pel Constitucional, però el que hem vist, en canvi, és una transformació», afirma aquest expert en declaracions a EL PERIÓDICO. Segons la seva opinió, aquest Primer de maig serà una data clau, i si els sindicats aconsegueixen una gran mobilització, com han promès, «la situació serà delicada». «Si això passa, França entrarà en una nova etapa perquè Macron no es mourà i els sindicats se sentiran forts i tampoc», afirma. El rebuig del president francès no només es manifesta al carrer, sinó també en els sondejos d’opinió. L’últim de l’institut Ifop posa de manifest que només el 26% dels francesos estan satisfets amb la gestió del president, i s’acosta al 23% amb el qual va tocar fons durant el primer mandat, el desembre del 2018, en el punt àlgid de la crisi dels armilles grogues, que sí que el va forçar llavors a fer marxa enrere en el propòsit d’apujar els preus dels combustibles. Des que va ser reelegit president el 24 d’abril de l’any passat, la seva popularitat ha caigut 15 punts, i les enquestes donen com a guanyadora la ultradretana Marine Le Pen en les pròximes eleccions. El règim de pensions francès –el tercer més car dels països de l’OCDE després dels d’Itàlia i Grècia– es considerava una conquesta històrica de l’esquerra i una victòria del progrés social des que el 1982 el socialista François Mitterrand va rebaixar l’edat de jubilació dels 65 als 60 anys i va fixar en 35,7 els anys cotitzats per aconseguir la pensió màxima. Ja llavors hi va haver qui va posar el crit al cel i va alertar de l’augment de l’esperança de vida i de l’envelliment de la població. I tenint en compte aquesta inqüestionable realitat, Macron no és el primer a ficar-hi la mà. Aquesta ha sigut una llarguíssima batalla que incendia França des de fa dècades, amb la qual han ensopegat diversos presidents. El 1993, el Govern de centredreta del primer ministre Edouard Balladur va elevar de 37,5 a 40 el nombre d’anys de feina per a una pensió màxima. El president Nicolas Sarkozy (també conservador) va augmentar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys i va ser el socialista François Hollande qui va apujar gradualment els anys de cotització, que en serien 43 el 2035. Macron rebaixa aquesta data al 2027 i situa en 64 anys l’edat de la jubilació. Dèficit de 13.500 milions La nova reforma és necessària, argumenta el dirigent, per evitar un dèficit que el 2030 seria de 13.500 milions d’euros. Res que no estigués en el programa que va portar a les urnes l’abril de l’any passat. «La democràcia és dir el que es farà i fer el que s’ha dit», va replicar el dirigent a una dona que s’hi va enfrontar dialècticament en un dels seus desplaçaments pel país, a Occitània. Però no és només aquesta reforma que castiga les feines més precàries i les persones que van començar a treballar abans la que ha desencadenat aquest ampli moviment social en contra del president, que ja va iniciar el segon mandat amb la meitat dels francesos en contra. El dirigent es va imposar en la segona volta amb el 58,4% dels vots enfront del 41,6% de Le Pen. Però ho va fer amb una abstenció del 28% i després d’haver aconseguit en primera volta només el 27,8% dels sufragis, amb la qual cosa la seva victòria es va deure en bona mesura al vot prestat del que a França es coneix com a Front Republicà per frenar la ultradreta. En les legislatives que van seguir, les urnes van privar la formació presidencial, Ensemble, de la majoria a l’Assemblea. En aquest context hi posa l’accent Raquel García, investigadora del Reial Institut Elcano, per explicar la dimensió de les actuals protestes. «Aquest moviment canalitza dues qüestions que van revelar els processos electorals de l’any passat: el descontentament de la ciutadania pel retrocés de les condicions de vida a causa de la pèrdua de poder adquisitiu i la desconfiança dels ciutadans cap a les institucions». «El moment actual mostra una bretxa bastant profunda entre els representants polítics i les peticions de la societat i reafirma una erosió en el lideratge de Macron que ja vam veure l’any passat», afirma aquesta analista. Una erosió de la qual el dirigent mateix semblava que prenia nota quan la nit electoral del 24 d’abril, al Camp de Mart, als peus d’una torre Eiffel il·luminada, va prometre «unir els francesos» amb una «gestió renovada del poder». Com si fos conscient que la seva manera personalista de governar i allunyada del que sent la majoria del carrer mereixés una esmena a la totalitat. Però no. Escudant-se en un article constitucional, el cap de l’Estat ha tirat endavant la reforma de les pensions per decret i obviant el vot parlamentari. I malgrat que el Tribunal Constitucional ha avalat la reforma, aquesta manera d’actuar que ratifica la seva concepció absolutament vertical del poder ha acabat d’enervar molta gent al país que precisament va crear l’estricta separació de poders. Les funcions del Parlament «Els francesos tenen molt clar que la funció del Parlament és votar les lleis i estan molt descontents que no hagi pogut fer la seva feina», apunta Roché. «La gent es manifesta contra una manera de governar, sense escoltar els sindicats ni el carrer, que decideix de manera autoritària», apunta aquest analista. «Macron es reafirma com el president jovià que vol ser», incideix García. Mirant de girar full, el cap de l’Estat ha decidit dedicar una part d’aquests 100 dies que s’ha donat a multiplicar les trobades amb els ciutadans i a recórrer el país, una estratègia que ja va fer servir durant la crisi dels armilles grogues. Però la fractura amb els francesos és més profunda que llavors i, per la seva manera de ser i d’actuar, l’estratègia se li pot girar en contra. «Les cassoles són per cuinar», va deixar anar a les manifestants que estrepitosament el van rebre en una localitat alsaciana. I en un altre gest més ridícul que efectiu, alguns prefectes van prohibir-ne l’ús i el «dels dispositius mòbils sonors» en les proximitats del president. Le Pen, silenciosa Estirabots que contrasten amb el silenci observat per Marine Le Pen, que és la gran beneficiària d’aquesta crisi. En comparació amb un Macron que sembla insensible a les preocupacions de la majoria dels francesos, ella sí que sap canalitzar el descontentament d’aquesta gran massa social afectada per la pèrdua de poder adquisitiu. Després d’haver aconseguit en les eleccions presidencials el resultat més bo de la història i haver permès per primera vegada formar grup a la seva formació, Reagrupament Nacional, a l’Assemblea, la imatge de Le Pen continua en clara progressió. En cas de celebrar-se avui les eleccions presidencials, la dirigent ultradretana superaria el 30% del vot la primera volta i guanyaria amb el 55% en la segona. Macron no es pot presentar a un tercer mandat, però a banda d’aquests cent dies napoleònics que s’ha concedit, li queden quatre anys –difícils, sense majoria parlamentària i sense un partit fort al darrere– per escurçar aquest abisme que el separa dels francesos i anar tancant cicatrius. D’una altra manera, el llegat del cap de l’Estat que va fer de les reformes la seva bandera per modernitzar França serà llançar el país als braços de la ultradreta.

Macron i el carrer: la bretxa s’eixampla

Les cassolades, nou símbol de les protestes a França

El Constitucional francès avala elevar l’edat de jubilació als 64 anys

El més llegit