Crònica des de Nova York: sopar tard, cada cop més difícil a la ciutat que mai dorm

Després de gairebé tres hores i mitja d’òpera, la parella decideix tornar des de l’Upper West Side fins a l’East Village i sopar en un dels barris més vius de Manhattan. És un dia entre setmana i una de les poques opcions que troben des del metro, cap a la mitjanit, és comprar unes «slices» de pizza. Cap altre dia d’entre setmana aquest mateix refugi per a estómacs famolencs està obert a les onze de la nit, el mateix que passa en un parell de les institucions del barri que abans estaven obertes 24 hores. Tampoc una altra nit tenen sort les dues amigues que intenten anar a menjar un ramen. Per més que Google Maps assegurés que la cuina del reconegut local estava oberta fins a dos quarts de deu, 30 minuts abans d’aquesta hora els tamborets ja estan sobre les taules i els empleats que escombren i freguen indiquen que ara deixen de servir a les nou. Aquests exemples no són casos aïllats. La ciutat que mai dorm on volia despertar Frank Sinatra està canviant; ningú pot assegurar si de manera temporal, marcada per les circumstàncies sísmiques que va provocar la pandèmia, o definitivament, almenys quant a les opcions per sopar. I no és que faltin opcions per aconseguir alguna cosa per ficar-se a la boca a qualsevol hora, però s’han reduït, especialment si es busca un sopar en condicions, i especialment a Manhattan. Adeu a l’illa dins dels EUA Nova York mai ha sigut en aquest terreny com Europa, o com altres parts del món on sopar tard és mode de vida, però era gairebé una illa dins dels EUA. Ara, cada cop s’assembla més a altres ciutats del país o, i això és més seriós que no sembla per als ‘newyorkers’ que adoren la seva excepcionalitat urbanita, als ‘suburbs’. I tot i que la metròpolis respon a tendències nacionals que s’han registrat després de la pandèmia, i en les quals tenen un paper uns quants factors que van des de problemes per trobar personal fins a la persistència del treball remot i la inflació, és on el canvi es nota d’una manera més pronunciada. Les sensacions les recolzen les dades. Un estudi publicat l’octubre de l’any passat per la companyia Dataessential va confirmar que 12 dels 15 codis postals que més hores de restaurants oberts han perdut des del 2019 són a Nova York (els altres tres són a Washington D. C., Chicago i Nova Orleans). Si de mitjana els restaurants novaiorquesos han reduït 9,1 hores el temps d’obertura setmanal, a Manhattan aquest descens és especialment pronunciat. I a barris com l’esmentat East Village, però també al Meat Packing District i al Theatre District, es voregen les 20 hores setmanals evaporades respecte a abans de la pandèmia. A Chelsea, on el 2019 el 53% tenien les cuines obertes passades les deu de la nit, el percentatge ha caigut més de 20 punts fins al 32,5%. La situació està provocant canvis en les rutines i en els costums. The New York Times va declarar fa uns mesos que «les sis de la tarda són les noves vuit» i és cert que els restaurants ara experimenten el moment de més moviment a hores que no fa gaire es consideraven intempestivament primerenques per sopar a Nova York, o terreny exclusiu dels habitants de més edat. Roni Mazumdar, un dels propietaris de Dhamaka, un dels restaurants en voga a la ciutat, a l’Essex Market, va constatar al rotatiu que s’han avançat les hores més sol·licitades. I l’empresari es mostrava convençut que «veurem aquesta tendència perdurar almenys els cinc anys vinents, o potser més temps». «Les nou són les noves dotze» El Times parlava també amb el mànager de LittleMad, un restaurant francès coreà a Madison Avenue que havia avançat el tancament a les deu de la nit. Uns mesos després d’aquesta entrevista, l’horari s’ha retallat més encara i quatre dies per setmana el restaurant tanca ara a les nou. Grub Street, la secció gastro de la revista ‘New York’, també arribava a la conclusió que «les nou són les noves dotze», i és que avançar el tancament de les cuines fa d’un sopar a mitjanit gairebé una missió impossible. Com no podia ser de cap altra manera, en mitjans conservadors com el tabloide ‘New York Post’ s’ha mirat de vincular el fenomen a les seves pesades denúncies apocalíptiques d’una ciutat suposadament consumida pel «crim rampant». Van parlar amb Richie Romero, un empresari d’oci nocturn que assegurava que «la gent no surt tant i la demanda de la nit no és constant pel factor del crim». Però el mateix Romero també assenyalava que «la gent s’ha adaptat a estar més a casa després de la covid, van a les oficines dos o tres dies a la setmana en lloc de cinc, i és difícil cobrir tota la demanda de personal».

Crònica des de Nova York: sopar tard, cada cop més difícil a la ciutat que mai dorm

Crònica des de Nova York: la marihuana es veu, s’ensuma, se sent

Crònica des de Pequín: sota la capa taronja

El més llegit