Itamar Rabinovitx: «El somni sionista està amenaçat per la falta d’una solució a la qüestió palestina»

Itamar Rabinovitx ha sigut testimoni privilegiat de la història del país que ell mateix va ajudar a construir. Nascut el 1942 a Jerusalem, llavors sota el mandat britànic, va veure, sent petit, com part d’aquella Palestina colonial es convertia en l’Estat d’Israel. Va acompanyar el difunt Yitzhak Rabin, el primer primer ministre natiu de l’Estat hebreu, com a ambaixador dels Estats Units als anys 90. I junts van creure en la possibilitat d’una pau amb Síria, mai aconseguida, ja que Rabinovitx va ser el cap negociador amb el país veí entre 1993 i 1996. Historiador de professió i professor encara en exercici, va dirigir la Universitat de Tel Aviv a principis d’aquest segle, on continua fent classes d’Història del Pròxim Orient. Als més de 80 anys, dirigeix l’Institut d’Israel a Washington. Autor de diversos llibres, parla amb EL PERIÓDICO un parell de dies abans del 75è aniversari de la independència d’Israel per fer balanç d’aquestes dècades tan exitoses com convulses. ¿Com ha canviat Israel durant aquests 75 anys? La història d’Israel és una gran història d’èxit. Fa 75 anys, Israel era un país de menys d’un milió d’habitants, molt pobre, totalment boicotejat pel món àrab i els seus veïns àrabs, amb una relació complexa amb el món, però particularment amb els Estats Units en aquell moment. No podríem haver projectat llavors l’estreta relació que tenim ara en comparació amb la relació tan tensa del principi. Ara, el país compta amb una població de nou milions, una economia forta, i un establiment de defensa i seguretat molt potent. Hem tancat dos acords de pau amb dos països àrabs que eren antics enemics i hem normalitzat relacions amb quatre més. Hi ha una relació de facto amb altres països àrabs i gaudim d’una aliança molt estreta amb els EUA. Som la nació ‘start-up’ i som culturalment molt vibrants. Tot i així, Israel viu una de les pitjors crisis domèstiques de la seva història recent. Hi ha molts elements d’una història d’èxit, però també hi persisteixen molts problemes subjacents. Encara hi ha un conflicte en curs amb parts del món àrab i musulmà; per descomptat, la qüestió palestina continua preocupant i afectant Israel; les relacions entre la minoria secular i ortodoxa i ultraortodoxa són complexes de gestionar; les tensions dins de la població jueva entre aquells que són d’origen europeu o els mizrajís, que tenen l’origen al Pròxim Orient. És una història d’èxit marcada per problemes marcats i, per descomptat, irònicament aquest any del 75è aniversari, molts d’aquests problemes subjacents van sortir a la superfície, intensificats i exacerbats per l’actual pla del Govern de Benjamin Netanyahu que denominen ‘reforma judicial’, però nosaltres i molts israelians en la societat civil el qualifiquem com a cop judicial. ¿Era aquest l’Israel que somiaven els sionistes? La base del moviment sionista era «normalitzar l’existència jueva». El poble jueu és un dels pocs pobles de l’antiguitat que ha sobreviscut, ja que la majoria de les persones que van coexistir amb els jueus fa més de 2.000 anys han desaparegut. Però el poble jueu no va tenir pàtria i es va dispersar entre molts països. Per això, la idea del sionisme era normalitzar la vida jueva establint una llar nacional en la pàtria històrica. Palestina en aquell moment [durant el segle XIX] no tenia la noció d’una entitat àrab. Els jueus parlaven de la terra d’Israel, Palestina o Terra Santa, que era un terme utilitzat pels cristians. La terra d’Israel i la terra de Palestina s’utilitzaven indistintament. Va ser al segle XX quan el terme ‘Palestina’ es va associar més amb àrabs i jueus. Més endavant, a finals dels anys 20 i 30, hi va haver una creixent sensació de perill. La gent no va predir l’Holocaust, però hi havia la sinistra sensació que l’existència jueva a Europa estava en gran perill, per la qual cosa el sionisme no suposava només un retorn, sinó també una salvació. Part de l’Estat jueu va néixer als quibuts. ¿En què consistien? La idea del quibuts era una utopia, que la gent pogués viure en un assentament col·lectiu. Quan la gent pensa en un assentament col·lectiu, es refereixen a Rússia o la Xina, on aquesta idea no té gaire bona reputació, perquè molta gent allà es va veure obligada a acceptar la idea de la vida col·lectiva. Els quibuts, en canvi, eren una qüestió d’elecció i la idea era crear una societat ideal o utòpica. En el cas israelià, com que hi va haver un retorn jueu a Palestina i van començar a assentar-se jueus al país, particularment en àrees remotes del nord i del sud, la manera d’instal·lar-s’hi va ser establint quibuts. Van ser un element pioner de la societat, que després va proveir una elit de servei, ja que tant als partits polítics, particularment en el moviment laborista, i les forces de seguretat, particularment a l’Exèrcit, molts dels que s’oferien com a voluntaris en unitats d’elit, aeroports, paracaigudistes i comandos eren de la generació jove dels quibuts. Van ajudar a determinar les fronteres del futur Israel en funció del lloc on s’establien. Els primers anys d’Israel van ser dominats per una ideologia progressista. Fins i tot abans. Sota el mandat britànic, la comunitat jueva a Palestina va començar a establir un proto-Estat amb institucions com l’Agència Jueva, la Haganà [organització paramilitar d’autodefensa jueva creada el 1920] i un llarg etcètera. Moltes institucions del futur Estat ja s’havien establert sota el mandat britànic. Políticament parlant hi havia tres blocs: el moviment laborista, la dreta i els partits ortodoxos. En aquell moment, les comunitats ultraortodoxes eren obertament antisionistes perquè pensaven que la tornada a Sió havia de ser un acte de Déu i que els éssers humans no tenien el paper d’accelerar-la, però hi havia un moviment sionista religiós. Des de principis de la dècada de 1930, l’hegemonia en el moviment sionista sempre va estar a càrrec dels laboristes, i els quibuts en formaven part. Va ser una hegemonia que va durar més de 40 anys fins al primer canvi de Govern el 1977, quan els laboristes van perdre davant Menahem Beguin. Tot va canviar el 1967, ¿no? Sí, amb la guerra dels Sis Dies, llançada per Síria, Jordània i Egipte. Va ser la guerra que va convèncer els àrabs que no podien derrotar militarment Israel, que havien d’arribar a un acord d’alguna manera. I va proporcionar els béns territorials per fer la pau perquè fins al 1967 no hi havia massa amb què comerciar. Els àrabs es van sentir humiliats per la derrota de 1948, i per això volien alguna cosa per compensar la pèrdua de Palestina i la pèrdua de la guerra, però Israel no tenia béns per donar. Però el 1967 tenia el Sinaí per donar-lo a Egipte, com va fer el 1977, tenia els alts del Golan per tornar-los a Síria, però això no va funcionar i, per descomptat, hi havia la qüestió de Cisjordània. Però des del punt de vista israelià, Cisjordània no era com el Sinaí o els alts del Golan, era realment part de la pàtria històrica. La seva sobirania continua sent una qüestió oberta. Hem estat atrapats amb el problema palestí des de llavors i jo diria que avui és el problema número u a què s’enfronta Israel. ¿Encara continua creient en una solució de dos estats? Des del meu punt de vista, una solució de dos estats ens permetria separar-nos dels palestins. Si això no passa i ens mantenim amb els palestins, això crearia una realitat d’un Estat. Els palestins estaran en igual nombre entre jueus i àrabs a l’oest del riu Jordà. Llavors, ¿l’Israel que somiaven els sionistes s’ha complert? La visió del somni s’ha complert. Som nou milions d’israelians i, excepte dos milions d’àrabs israelians, som set milions de jueus vivint a Israel. Encara n’hi ha grans comunitats als Estats Units, a Europa, a França i a Rússia, però Israel és un Estat jueu que manifesta la importància de les idees del judaisme, la nació jueva, etc. Aquesta visió es veu amenaçada per la incapacitat de trobar una solució a la qüestió palestina i, més recentment, per la presa política de l’extrema dreta, que mira d’imposar idees molt radicals provinents d’una minoria molt petita. Tenen 64 escons en una Knesset de 120. No és com si guanyessin 80 escons i tinguessin un mandat massiu per implementar la idea. Miren de forçar-lo al país i la societat civil, d’una manera molt impressionant, s’ha unit i els ha fet retrocedir per ara. ¿Com pot Israel sortir-se’n i salvar la seva democràcia? La societat israeliana no és l’única societat del món contemporani que està profundament dividida. Ho veiem als EUA, a França fins a cert punt, a la Gran Bretanya amb el Brexit... Hi ha una crisi de la democràcia que és global, però la clau per tractar aquest tema a Israel és el lideratge. Quan tens una societat tan dividida, la millor manera de lidiar-hi és tenir un líder nacional que tingui com a missió unir la societat. Una de les meves queixes de Netanyahu és que fa el contrari: sobreviu dividint-se. Vaig tenir el privilegi personal de treballar quatre anys amb el primer ministre Rabin, el millor exemple d’un líder que unia la gent i no la dividia. El que el país necessita tenir ara és un líder unificador. No veig una personalitat específica en l’escena actual, però està clar que el que necessitem és un lideratge fort.

Itamar Rabinovitx: «El somni sionista està amenaçat per la falta d’una solució a la qüestió palestina»

Ambaixador d’Israel als Estats Units en temps d’Isaac Rabin i cap de l’equip negociador amb Síria entre 1993 i 1996, acusa l’extrema dreta israeliana de voler imposar les idees radicals d’una minoria i afirma que Netanyahu sobreviu dividint el país

El més llegit