Josep M. Colomer: «Trump és un perill criminal, però està acabat per a la política. No tornarà a guanyar»

Des del seu lloc de professor de Ciència Política a la Universitat de Georgetown (Washington) i d’investigador associat de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Barcelona, Josep M. Colomer analitza des del 2010 la deriva política que viu aquest país amb l’avantatge que dona tenir un peu fora i la perspectiva que aporta l’estudi històric de les seves institucions, que és la seva especialitat. En el seu últim assaig, ‘La polarización política en Estados Unidos’ (Debate), ofereix claus per entendre la histèria que hi ha instal·lada en la vida pública nord-americana. Trump ha polaritzat el seu país com ningú, però vostè afirma que aquest problema ve d’abans. ¿Quan es van començar a enfonsar els Estats Units? Amèrica del Nord està pagant la novatada de ser el fruit d’un experiment sense precedents. En el segle XVIII, quan es van fundar les seves institucions, en comptes d’instaurar una monarquia van crear una república amb un president que feia les vegades de rei electe i tenia poders diferents dels del Congrés. Les altres colònies britàniques van evitar aquest error i van apostar per un model més parlamentarista. A més, en els seus inicis, als Estats Units també van cometre l’error de rebutjar els partits polítics. ¿Per què? Els consideraven faccions corruptes. El mateix Washington clamava: ¡Que no vinguin els partits, que només portaran problemes! La veritat és que, al cap d’un temps, hi havia dues grans formacions controlant la política i un sistema electoral diferent per a la presidència i el Congrés. Això era una recepta perfecta per al conflicte. A la pràctica, les dues institucions han estat gairebé sempre en mans del partit contrari i s’han dedicat a fer impossible l’acció política. A més, el sistema de primàries per elegir els candidats ha augmentat la tendència del país a la polarització. ¿Les primàries són nocives? Les nord-americanes tenen el defecte que només hi participa la minoria més radical de cada partit. Això afavoreix l’èxit dels líders més extremistes i dificulta la moderació i els consensos, com hem vist al llarg de la seva història. No els ha anat malament: són la primera potència. Els Estats Units són un país molt gran, en extensió i en el sentit creatiu de la seva població. Són els millors en ciències, en tecnologia, en arts, en universitats... El que salva el país és la seva gent, però el seu sistema polític és un llast. Això no es nota quan tenen un enemic extern, com va passar en la guerra freda, en què només es parlava de política exterior i economia. Però, quan va passar aquella etapa, l’agenda pública que no s’havia atès va emergir de manera conflictiva. Estem en aquella fase, amb una llista enorme de problemes sense resoldre que no es poden aturar perquè el sistema polític, amb el poder repartit entre la Casa Blanca i el Congrés, es bloqueja contínuament. Les primàries tenen el defecte que només hi participa la minoria més radical de cada partit. Això afavoreix l’èxit dels líders més extremistes Si hi afegim una figura tan divisiva com Trump, tenim la tempesta perfecta. Però la polarització només està en la política, no en la societat. Els nord-americans no són tan extremistes com els seus líders. Per exemple, en el tema de la immigració, el veritable repte és com gestionar les fronteres, però el nord-americà mitjà no rebutja l’immigrant, perquè tots ho són, o ho van ser els seus pares, o els seus avis. El conflicte el creen els polítics. Trump va guanyar així unes eleccions. Trump va guanyar perquè hi havia més gent enfadada amb els polítics que de costum i també hi havia més ciutadans fastiguejats després de la Gran Recessió i les seves seqüeles, en forma d’atur i incertesa, a qui els líders tradicionals no estaven fent cas. El van votar perquè era un ‘outsider’ de la política, algú diferent del que coneixien. Però això també va passar a altres països, no només els Estats Units, tot i que cap d’aquests populistes ha sabut solucionar els problemes de la gent. ¿Trump pot tornar a la Casa Blanca? No ho crec. Com alternativa política, Trump està acabat. D’entrada, ningú que es negués a votar-lo el 2020 voldrà votar-lo ara, sense tenir en compte els processos judicials que l’esperen i que acabaran perjudicant-lo. Si les eleccions fossin la setmana vinent, apostaria per un 60% de vots per a Biden i un 40% per a Trump. El resultat del 2016 no es tornarà a repetir. De moment es mostra desafiador. Perquè ha afrontat el procés judicial més feble dels molts que l’esperen, el de l’actriu, però ha de fer front a acusacions tan greus com haver conspirat per falsificar les eleccions, com va fer a Geòrgia, i haver animat un cop d’Estat, com va fer el 6 de gener del 2021. Això no li impedirà presentar-s’hi i podria ser candidat des de la presó, però políticament el deixarà tocat. Si les eleccions fossin la setmana vinent, apostaria per un 60% de vots per a Biden i un 40% per a Trump El Partit Republicà s’ha posat darrere seu. Li tenen por perquè és un destroyer capaç de destrossar qualsevol candidat amb les seves demagògies, però els polítics professionals del partit saben que amb Trump de líder no guanyaran les eleccions. També va dir que, si el processaven, hi hauria mort i destrucció, però aquell dia només hi va haver quatre pallassos a la porta dels jutjats. Si finalment és el candidat oficial, no descartaria que algun altre líder conservador es presentés pel seu compte. I si ell no és l’escollit, que és el més probable, tampoc descarto que es presenti amb un altre partit, potser sota les sigles de MAGA. En qualsevol dels dos casos, el Partit Republicà es dividiria i no tindria opcions de guanyar. El veig molt segur de la seva derrota. ¿Ho estava igual el 2016? Aquella victòria no l’esperava ni ell. Trump es va presentar a les eleccions per muntar un canal de televisió. Després de convertir-se en el personatge més popular del país, el canal hauria sigut un gran negoci, però ser president no entrava en els seus plans. De fet, la nit electoral es va viure a casa seva amb una gran crisi familiar. El 2020 van continuar votant-lo molts nord-americans. Però no tots els que van votar Trump aquell any eren trumpistes. Va recollir suports de ciutadans conservadors obsessionats amb la baixada d’impostos i també de republicans que el van votar, simplement, perquè era la figura que representava el seu partit. Però els sondejos d’opinió revelen que molta d’aquesta gent se n’ha adonat que Trump no té el perfil del conservador ni del republicà tradicional i en una nova convocatòria no el tornaran a recolzar. ¿Què passaria si tornés? Trump és un perill criminal i un segon mandat seu seria demolidor. No seria com el primer, aquest cop no es tractaria d’aguantar que els quatre anys passessin el més aviat possible. En aquesta ocasió seria més perillós perquè significaria que tot el que va fer en el tram final de la seva presidència, un règim personalista que va voler imposar negant l’autoritat de les institucions, hauria quedat legitimat per les urnes. ¿Tem pel futur dels Estats Units? Vaig tenir por el dia de l’assalt al Capitoli, però es va resoldre ràpid i no veig probable que es repeteixi una cosa així. Trump no s’esperava guanyar les eleccions del 2016, només es va presentar per muntar un canal de televisió Parlem de la primera potència i el que li passi influirà tot el planeta. ¿Després de tot el que ha passat els últims anys ha canviat el seu paper en el món? Ara mateix vivim un moment incert i és difícil definir aquest paper. De vegades, als Estats Units es detecta una certa nostàlgia de la guerra freda perquè aquells anys el país estava concentrat a doblegar l’enemic exterior, o almenys a protegir-se’n, i la resta de problemes quedaven relegats. Aquest és el gran dilema que persegueix aquest país: o es comporta com un gran imperi i posa la política exterior com l’eix principal, cosa que facilita la unitat interna tot i que les urgències dels ciutadans quedin en un segon pla, o es mostra com un país normal i aquests problemes es veuen sotmesos a les deficiències del seu sistema polític, que s’ha demostrat inútil per resoldre’ls a causa del continu bloqueig de les seves institucions. I ens queixem aquí de crispació política. Un règim parlamentari com el nostre, amb múltiples partits, governs de coalició i majories variables, exigeix negociar constantment, però al final permet posar en marxa accions polítiques per resoldre els problemes dels ciutadans. En canvi, un sistema com el nord-americà, amb la presidència i el Congrés funcionant de forma separada i sotmesos a diferents règims electorals, i amb dos partits disposats a boicotejar-se mútuament a tothora, genera més polarització i bloqueig. ¿Si pogués entrar a la sala de màquines de la política nord-americana, què canviaria? El més urgent seria reformar el sistema electoral i apostar per un model de segona volta. Ja ho estan fent molts estats, com Califòrnia, on tots els càrrecs locals, estatals i federals s’elegeixen amb aquest sistema, o a Chicago, on van triar alcalde la setmana passada seguint aquest model. Si s’implantés en l’àmbit nacional, ajudaria a moderar la política del país perquè evitaria els candidats més extremistes i afavoriria el consens. També s’hauria d’aconseguir que el Congrés i la Casa Blanca col·laboressin més, que s’intercanviessin més informes, que retessin compte mútuament més sovint. Però el país no solucionarà aquests problemes mentre no resolgui la tensió territorial que hi ha entre el govern federal de Washington i els estats. Molts sembla que pertanyen a països completament diferents, amb governadors operant pel seu compte sense voler saber res de Washington. Això també és un llast per a la vida política dels Estats Units.

Josep M. Colomer: «Trump és un perill criminal, però està acabat per a la política. No tornarà a guanyar»

El politòleg explica en un assaig que la polarització que pateix la política nord-americana es deu al disseny de les seves institucions, que afavoreix el bloqueig entre el Congrés i la Casa Blanca

El més llegit