Irlanda del Nord: 25 anys sense bombes però sense reconciliació

¿Quants anys fan falta perquè deixin de fer mal 3.500 morts i 50.000 ferits causats per 30 anys d’enfrontament civil? ¿Com es fa per girar full a tres dècades de bombes, tirotejos, barris incendiats i segregació social? ¿Com es reconcilien dues comunitats que han alimentat l’odi i la por més profunda i visceral que es pugui sentir cap al veí del carrer del costat? Vint-i-cinc anys després de la firma de l’Acord de Pau de Divendres Sant del 1998 que va posar fi al conflicte d’Irlanda del Nord –the troubles (els problemes), ho anomenen ells com volent encapsular en una sola paraula un problema que sembla inabastable i amb difícil cicatrització–, els habitants es declaren incapaços de respondre a aquestes preguntes. L’activitat de les organitzacions armades republicanes i unionistes que van actuar des del 1968 va acabar i Irlanda del Nord va deixar de ser notícia per atemptats o aldarulls, però les comunitats catòlica i protestant disten molt d’haver-se reconciliat. Avui dia el recel és visible en les converses de la gent i al paisatge urbà, esquerdat encara pels Murs de la Pau –irònic nom– que es van aixecar fa mig segle per separar barris i evitar que els habitants s’ataquessin entre si. Després de tant temps, la majoria es mantenen perquè així ho reclamen els que hi viuen enganxats. Diuen que a la seva ombra se senten més segurs. Murals i santuaris Un quart de segle després que callessin les armes, les ciutats nord-irlandeses continuen cobertes de murals que recorden les víctimes i honren els victimaris, les identitats dels quals s’alternen segons el carrer que es trepitgi, i continuen esquitxades de santuaris civils d’un signe i el contrari, convertits en atraccions turístiques per als visitants. Per als que van créixer aquí en aquells anys de plom, són el testimoni del trauma viscut i el recordatori del que no s’ha de tornar a repetir. Almenys, en això sí que hi estan tots d’acord. Les setmanes santes solen ser dies pobres en notícies d’abast, però el Divendres Sant del 1998, que aquell any va caure el 10 d’abril, els informatius de mig món van obrir amb un esdeveniment històric de calibre internacional que molt pocs coneixien i que gairebé ningú esperava. Després de llargues jornades de negociacions en el més absolut secret, representants de grups polítics nord-irlandesos republicans –d’inspiració catòlica i partidaris d’annexionar l’Ulster a la República d’Irlanda– i del sector unionista –protestants i a favor de mantenir-se al Regne Unit– anunciaven que havien arribat a un acord de pau. Aquell dia Irlanda del Nord va donar un exemple al món al mostrar-se capaç de desescalar un dels conflictes civils més cruents del segle XXi amb una solució més incerta a causa de l’odi encreuat que es professaven les comunitats confrontades. No en va, els dos principals maquinadors del pacte, el líder del Partit Socialdemòcrata Laborista, John Hume, per la banda republicana, i el seu homòleg del Partit Unionista de l’Ulster, David Trimble, van rebre aquell any el premi Nobel de la pau per haver obrat el miracle. Dos mesos més tard, el 70% dels nord-irlandesos aprovaven l’acord a les urnes. Als cartells publicitaris del referèndum, que avui es conserven al Museu de l’Ulster, el ‘sí’ se simbolitzava amb un senyal de circulació de sentit únic (les rodones blaves amb una fletxa blanca apuntant cap a dalt) i el ‘no’, amb un senyal de carrer sense sortida. Esgotada després de 30 anys de violència i segregació, la ciutadania va percebre aquell pacte com una oportunitat per superar l’etapa més dolorosa de la seva història. Quedava encara la més difícil: convertir la pau en convivència. Una foto que no agrada Passats 25 anys, quan es parla de l’Acord de Divendres Sant als carrers de Belfast, als rostres afloren els mitjos somriures: hi ha unanimitat en el fet que el país ha millorat perquè ja no esmorzen amb un atemptat cada matí com passava en el passat, però la foto de la Irlanda del Nord d’avui no acaba d’agradar del tot a ningú. Gill Wright treballava per al Partit Socialdemòcrata el 1998 i va viure de prop aquestes negociacions. «Va ser un moment d’il·lusió i esperança, pensàvem que les coses canviarien de debò i deixaríem enrere l’amargor del passat, però aquest continua sense ser un país normal. L’única diferència és que ja no ens volem pels aires», analitza aquesta funcionària de família catòlica. Al cantó unionista és compartida la sensació d’ampolla mig buida. «Hem consolidat la pau, però no la reconciliació. Hi continua havent molta desconfiança cap a l’altre i molta tensió. Les nostres comunitats continuen vivint d’esquena», afirma Peter Wright, professor d’una institució religiosa protestant. Segons la seva opinió, la «forta segregació» que hi continua havent en l’educació és el símptoma més clar del llarg camí que queda per recórrer per eliminar el recel entre els uns i els altres. Les filles de Paul McKenna van a una de les escoles integrades que es van obrir en aquests anys perquè nenes i nens catòlics i protestants compartissin aules i lliçons sense distinció. Encara són una minoria en el sistema educatiu nord-irlandès, però aquest pare creu que constitueixen la millor eina per superar els debats identitaris que avui continuen tenallant l’Ulster. «Això, i l’arribada de persones d’altres països. Avui aquí hi viuen molts més immigrants que fa 25 anys. Aquestes mirades ens poden ajudar a canviar la mentalitat del passat», apunta aquest empleat públic de 45 anys. Un d’aquests «nous nord-irlandesos» és l’italià Eduardo Bergamo. Una dècada després d’arribar a Belfast, descriu la situació del seu país d’acollida amb la claredat en la mirada que de vegades només té el forà: «Si la Guerra Freda va ser una guerra sense trets, això de l’Ulster és una pau freda. Ja no es posen bombes, però tampoc els veus caminar de bracet». Més que el credo religiós o el sentiment nacional, l’edat s’ha convertit en el fet diferencial entre els nord-irlandesos a l’hora de reflexionar sobre el conflicte. Els que van viure en persona la violència conserven en la mirada l’espant de l’horror que ho condiciona tot. «Créixer sentint trets, bombes i les sirenes de la policia diàriament és una cosa que marca per sempre. Si allò no hagués parat, me n’hauria anat a viure lluny d’aquí», reconeix Muriel McKennah, de 54 anys. No obstant, per Matthew Smith, que només tenia dos anys quan es va firmar el tractat de pau, els ‘troubles’ formen part del passat i aquella és una guerra que no l’interpel·la. «Sé el que va passar aquí fa anys, però els joves d’avui tenim altres problemes. Els meus amics són catòlics i protestants, però no sé d’on procedeix cadascú. Simplement, no parlem d’això», explica aquest músic i dependent d’una botiga del centre de Belfast. «Per a nosaltres no existeix la divisió que hi havia abans, sentim que podem ser amics de qualsevol», coincideix a dir Arianna McBurney, universitària de 23 anys. Canvi generacional Des del 1998, a Irlanda del Nord s’ha produït el canvi generacional que imposa l’irremeiable pas del temps. En termes sociològics, la dada que més crida l’atenció ha sigut el creixement experimentat per la població que es declara catòlica, que el 2021 va depassar per primera vegada en la història de l’Ulster la protestant, tradicionalment majoritària. El 2011 hi havia 375.000 nord-irlandesos amb doble passaport (el de la República d’Irlanda i el del Regne Unit), però, 10 anys més tard, el nombre de ciutadans que havien sol·licitat aquesta fórmula ascendia a 614.000. En el panorama polític també hi ha hagut un relleu. Els protagonistes del procés de pau ja no hi són –Hume i Trimble van morir entre el 2020 i el 2022– i avui són altres els rostres que lideren els partits, però les línies vermelles que en el passat van bloquejar el país no només no han desaparegut, sinó que s’han revifat pel Brexit. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea, que va ser rebutjada majoritàriament pels nord-irlandesos tot i que va comptar amb el suport dels partits unionistes, planteja el dilema d’on s’ha de situar la frontera: a l’interior de l’illa aniria contra el tractat de pau, però al mar d’Irlanda suposaria, de facto, la separació de l’Ulster del Regne Unit. «El Brexit ha fet desaparèixer la identitat europea comuna que tenien les dues comunitats i ha evidenciat que continuem sent una societat dividida», adverteix l’advocat Trevor McBurney, pare de l’Arianna, d’ascendència protestant però casat amb una dona de Zamora i que va exercir 12 anys de cònsol honorari d’Espanya a Belfast. A finals de febrer, el primer ministre britànic, Rishi Sunak, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen van firmar a Londres l’Acord de Windsor, que salvaguarda la sobirania del Regne Unit sobre Irlanda del Nord sense tornar a fixar una frontera dura a l’interior de l’illa. «Si ho saben aprofitar, pot ser una gran oportunitat per als negocis i els ciutadans d’Irlanda del Nord, perquè els permetria tenir accés lliure al mercat britànic i l’europeu», adverteix l’advocat José Andrés Lázaro Villanueva, que fa 13 anys que viu a l’Ulster i actualment és vicecònsol d’Espanya a Belfast. De moment, els partits lleialistes han rebutjat la fórmula i el govern autonòmic continua bloquejat després de la històrica victòria del Sinn Féin en les eleccions del maig del 2022. Més enllà de la solució que es trobi al problema creat pel Brexit, l’Ulster té encara pendent resoldre com es relaciona amb un conflicte que va regar de sang el país durant tres dècades. N’hi ha prou amb entrar a qualsevol llibreria de Belfast per constatar l’interès que aquest tema continua tenint per a la societat nord-irlandesa: les taules de novetats són plenes de títols que porten la paraula ‘troubles’ a la portada. Les anàlisis són múltiples i diverses, però coincideixen en un mateix afany per entendre com tants irlandesos es podien odiar tant durant tant temps. La memòria de la guerra Tot i que en aquests anys no han faltat els conats, Irlanda del Nord no vol sentir a parlar de violència. No obstant, exhibeix el seu record als carrers, plens de murals de combatents amb metralletes. És com si la memòria de la guerra estigués servint per conjurar-la. «Quan els explico als meus fills com vivíem, no s’ho poden ni imaginar, i m’alegro que no ho puguin fer. S’han perdut tantes vides, hi ha tantes famílies destrossades, que no podem tornar a repetir allò», diu sospirant Ursula Duddy, germana d’un membre de l’IRA cosit a trets per l’Exèrcit quan sortia del cine el 1976 i neboda política de Jackie Duddy, el cos jacent del qual va ser una de les imatges icòniques del Bloody Sunday, la marxa catòlica de 1972 a Derry que va acabar amb 14 persones mortes per trets de l’Exèrcit. «Hem de trobar una manera de lidiar amb el nostre passat perquè no hipotequi el nostre futur», proposa John Larkin a la botiga de ‘souvenirs’ irlandesos que regenta al centre de Belfast. Una de les atraccions turístiques que avui es promocionen a la ciutat consisteix a visitar els carrers més estretament relacionats amb el conflicte. La manera com Irlanda del Nord mostra aquest trauma als forans dona la mesura de l’estat de la seva digestió: és un guia catòlic qui ensenya els carrers dels barris catòlics als turistes, i un altre de protestant el que fa el recorregut per la seva zona. Les portes que franquegen els Murs de la pau fan de check point perquè els dos agents s’intercanviïn els grups de visitants. Res de trepitjar el territori enemic, i menys encara opinar-hi. L’Acord de Divendres Sant de 1998 va fer callar les armes, però si la pau és alguna cosa més que l’absència de bombes, la de l’Ulster dista de ser en el dia d’avui una societat en pau. Segons l’opinió de Rogelio Alonso, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, que va viure a Irlanda del Nord entre 1994 i el 2004, les dificultats que expressen els nord-irlandesos per girar full respecte a aquesta part de la seva història estan relacionades amb un error de definició d’aquest pacte. «Els protagonistes de l’acord de pau i d’aquests 25 anys haurien d’haver sigut les víctimes, però han sigut els terroristes, que van sortir al carrer amb crims a les espatlles i sense que la violència hagi sigut deslegitimada per la societat», assenyala l’autor de ‘Matar por Irlanda’, l’assaig que va escriure després d’entrevistar 70 excombatents de l’IRA i que ara acaba de reeditar. Amb els dos bàndols retent culte diàriament als seus herois als santuaris urbans, l’Ulster és encara molt lluny de tenir un relat oficial del que va passar entre 1968 i 1998. A l’Ajuntament de Belfast, una exposició permanent repassa la història de la ciutat aturant-se en els passatges i personatges més destacats del seu passat. La mostra és plena de color, però la sala que explica els anys del conflicte està formada per quatre parets buides retroil·luminades per una llum blanca incandescent sobre les quals hi ha escrites frases de víctimes sense firmar. No hi ha menció a cap esdeveniment, només llum encegadora i laments. «No m’importa si ets catòlic o protestant, no m’importa qui ets o què ets: la teva pena continua sent la mateixa que la meva», diu un dels missatges anònims. Vint-i-cinc anys després del final de la violència, la memòria del dolor és l’únic que no genera divisions a Irlanda del Nord.

Irlanda del Nord: 25 anys sense bombes però sense reconciliació

La llosa de trenta anys de terrorisme i violència sectària continua pesant en les comunitats catòlica i protestant de l’Ulster

El més llegit