Les armes nuclears tàctiques, la carta de Putin per escalar el conflicte Rússia-Ucraïna

Rússia llueix amb orgull el seu estatus de potència nuclear. Tot i que els Estats Units van ser el país pioner en aquest camp el 1945, al cap de pocs anys, el seu màxim rival, la Unió Soviètica, també la va aconseguir, concretament el 1949. I la Federació Russa, l’Estat hereu, és la que avui dia disposa de més armament com aquest: es calcula que compta amb fins a 4.500 projectils actius, d’acord amb dades de la Federació de Científics nord-americans. Fins fa pocs dies, tots els projectils es localitzaven únicament en territori rus, però això canviarà després de l’anunci, fa una setmana, que Bielorússia acollirà instal·lacions i míssils nuclears. Es tracta d’una decisió que han rebut amb preocupació Ucraïna i Occident, que temen que aquesta classe d’armament pugui ser utilitzada al front de guerra després de les advertències de Moscou de recórrer al seu vast arsenal. El principal tipus de míssil amb què compta l’Exèrcit rus és el tàctic nuclear (TNW, arma nuclear tàctica, per les seves sigles en anglès), destinat a impactar en un objectiu concret al camp de batalla, no a arrasar amb ciutats plenes de civils. A causa d’un secretisme propi de la guerra freda, hi ha escassa informació pública sobre l’arsenal del qual disposa Moscou. Des de Washington es calcula, sense plena certesa, que Rússia tindria fins a 2.000 projectils com aquest, 10 vegades més que els EUA. Aquestes armes es poden incorporar a míssils i torpedes des de forces terrestres, navals i aèries. Com que Rússia és el país més extens, és complicat saber on es troba desplegat aquest armament. L’OTAN sempre ha vigilat qualsevol possible lloc on es poguessin amagar, fins i tot anys abans de l’ofensiva russa a Ucraïna. Un dels punts estratègics és l’enclavament de Kalinigrad, situat al mar Bàltic, entre Polònia i Lituània, on Occident sospita que haurien sigut desplegats els Iskander, els míssils més avançats tècnicament, capaços de portar una càrrega nuclear. Des d’aquesta localització, Rússia podria disparar contra la major part d’Europa occidental. A més, el Kremlin ha amenaçat de moure a l’enclavament míssils atòmics i hipersònics –que viatgen a 6.200 quilòmetres per hora, cinc vegades la velocitat del so– si Finlàndia i Suècia finalment s’uneixen a l’OTAN. Finlàndia ja ha aconseguit que tots els membres de l’Aliança Atlàntica ratifiquin la seva adhesió i Suècia es troba a l’espera del vistiplau d’Hongria i Turquia. Tot i que Minsk acollirà part de l’important arsenal nuclear rus, aquest equipament continuarà sent propietat de Rússia, una cosa semblant al que fan els EUA en països com Alemanya i Turquia. Bielorússia, igual que el Kazakhstan i Ucraïna, tenia armes atòmiques soviètiques després de la dissolució de l’URSS, tot i que les va tornar a Rússia al firmar el Memoràndum de Budapest el 1997, a més d’entrar al Tractat de No Proliferació Nuclear. El primer suposava, entre altres punts, el respecte a la integritat territorial d’aquests països. El botó nuclear El president rus, Vladímir Putin, és qui té l’última paraula en l’ús d’aquests projectils. Tot i que des de l’oficialisme rus ja s’ha demanat l’ús de TNW a Ucraïna –el líder txetxè Ramzan Kadírov el va demandar quan les forces de Kíiv van reconquerir Kherson–, aquesta idea sembla descartada de moment pel líder rus. Si s’ho plantegés, fonts occidentals apunten que consultaria amb els seus aliats pròxims del Consell de Seguretat rus abans de donar l’ordre, a través dels comandaments militars, de preparar el projectil per al seu ús al camp de batalla. La major part de l’arsenal nuclear rus, si no la pràctica totalitat, es va desenvolupar en el marc de la cursa armamentística amb els EUA i el bloc capitalista. Moscou és reticent a desvalisar el seu arsenal, tot i que ha accedit a firmar acords de no proliferació amb Washington com el tractat Nou START, participació que ha suspès recentment. Durant la guerra freda, el Kremlin va provar l’explosiu més gran de la història de la humanitat, l’anomenada «bomba Tsar», que va arribar a destrossar edificis a 280 quilòmetres del punt zero de la deflagració i que va tenir una potència de 50 megatones, més de 3 vegades la d’Hiroshima. Aquesta mena d’armes es troben en desús actualment i els míssils russos són d’una potència inferior. No obstant, una cosa que puntualment s’assenyala des de l’oficialisme rus, a diferència dels EUA, és que Rússia mai les ha utilitzat en una guerra.

Les armes nuclears tàctiques, la carta de Putin per escalar el conflicte Rússia-Ucraïna

Creix el temor a Kíiv i a Occident que recorri a aquest tipus d’armament després de la decisió de desplegar míssils amb càrregues atòmiques a Bielorússia

El més llegit