Ventres de lloguer, un negoci milionari i global

Col·locats un al costat de l’altre, als petits bressols de plàstic, semblaven ninotets. La seva existència va sacsejar el món. Era la contagiosa primavera del 2020 i el planeta sencer, tancat entre quatre parets en ple esclat de la pandèmia, va posar el crit al cel. Trenta-cinc nadons nounats estaven atrapats al vestíbul d’un hotel de Kíiv. Però, malgrat haver sigut la terra ucraïnesa la primera que van conèixer, els seus orígens eren diferents. O ho havien de ser. En realitat, n’hi havia centenars repartits per tot Ucraïna. Centenars de nadons gestats per mares de lloguer ucraïneses esperaven que l’home i la dona que van plantar un òvul fecundat en úters estrangers vinguessin a recollir-los. Les fronteres estaven tancades i, durant els primers mesos de vida, aquests nadons només van veure infermeres davant els murs empaperats de l’hotel Venice. Ucraïna s’ha convertit en un dels països preferits de les parelles que volen un fill per gestació per substitució. Espanya és, junt amb els Estats Units, el destí predilecte i el més econòmic per aconseguir descendència. Malgrat la popularitat a l’alça del negoci multimilionari de la gestació subrogada, o els ventres de lloguer, o el lloguer de ventres –cada terme comporta la seva pròpia ideologia–, encara no hi ha dades oficials del total de naixements al món. S’estima que naixen uns 20.000 nens a l’any per aquest mètode polèmic. Però les organitzacions que el defensen, com l’associació Son Nuestros Hijos, amplien l’estimació fins a 1.000 nadons nascuts anualment només a Espanya. Malgrat la creença que són les parelles homosexuals les principals usuàries d’aquesta pràctica reproductiva, la realitat és diferent. Majoritàriament són matrimonis heterosexuals, seguits per matrimonis homosexuals i per famílies monoparentals. A mesura que creix la polèmica sobre la idea de contractar dones perquè gestin fills aliens, n’augmenta la demanda. Els motius són els problemes per tenir fills, ja siguin físics o estructurals, i les restriccions de les adopcions. En el cas polèmic d’Ana Obregón, per exemple, una adopció hauria sigut impensable, ja que les agències situen al voltant dels 45 anys el límit de la diferència d’edat entre la mare i la criatura. Un mínim per a la gestant El negoci del lloguer de ventres mou milions arreu del món. El 2022 va generar uns 14.000 milions de dòlars a tot el planeta, segons la consultora Global Market Insights. Les xifres reals són difícils de verificar per l’opacitat del sector. El creixement anual del 25% fa que per al 2032 es calculi que mourà uns 130.000 milions de dòlars, gairebé 10 vegades més del volum que genera ara. Aquest procés, que suma un extens historial d’abusos i explotació, està tan mercantilitzat que en dies com el Black Friday algunes agències ofereixen descomptes. Els preus i les condicions varien d’un país a l’altre. Destinacions asiàtiques, com Tailàndia i l’Índia, són més econòmiques i tenen tarifes que ronden els 40.000 euros, tot i que estan reservats als ciutadans nacionals. A Europa, el lloc més barat és Ucraïna, on el preu mínim ronda els 43.000 euros. Des de l’esclat de la guerra, Geòrgia mira de perfilar-se com una opció assequible i segura, amb nadons per 47.000 euros. Dins del continent europeu, també es pot acudir a Albània, Grècia i la República Txeca, que cobren entre 62.000 i 70.000 euros. Rússia, Mèxic, Dinamarca i Sud-àfrica limiten la pràctica només per a locals. Fora de les fronteres europees, el destí més popular són els EUA. Allà, un nadó costa entre 100.000 i 200.000 euros. Alguns estats prohibeixen o limiten aquesta pràctica, però els que no ho fan disposen de catàlegs detallats amb l’historial mèdic, el color d’ulls i el nivell d’estudis de la mare biològica. Segons fonts del sector, en el qual es tenen àmplies garanties legals, la mare gestant rep uns 40.000 dòlars. Hi ha altres països, com el Canadà, Irlanda, el Regne Unit, Cuba i Austràlia, on aquesta pràctica només és possible de manera altruista. És a dir, la dona no rep cap pagament per gestar un nadó durant nou mesos, una condició que dificulta trobar persones disposades a fer-ho. «Turisme de fertilitat» Després de la pandèmia, el negoci multimilionari de llogar ventres s’ha recuperat. El «turisme de fertilitat» motiva els pares a buscar mares en països com els EUA i esperar prou temps perquè el nadó rebi la ciutadania. La majoria dels procediments es fan a través de portadores gestacionals, que són dones que gesten el fetus sense tenir-hi cap relació biològica. Veus expertes arreu del món han avisat de les conseqüències negatives per al nadó després de separar-lo del cos que l’ha albergat tantes setmanes. A més, la desprotecció i les condicions explotadores a les quals són sotmeses aquestes dones són cada vegada més problemàtiques. A l’Índia, per exemple, el Govern va posar fi a la comercialització d’aquesta pràctica el 2019 per l’explotació i el tràfic de menors que provocava. Aquest mercat, molt popular pel seu baix cost, generava 375 milions de dòlars a l’any repartits en 3.000 clíniques abans de ser una pràctica prohibida. Ara només poden utilitzar aquest servei les parelles índies infèrtils sense fills. Tot i així, l’explotació de dones es continua perpetuant en altres racons del món i s’empara en el desig que tenen alguns privilegiats de tenir fills. Perquè, igual que el món es va quedar embadalit admirant aquells 35 nounats en un hotel ucraïnès, ningú va recordar els ventres de les dones que els havien gestat.

Ventres de lloguer, un negoci milionari i global

Malgrat que l’opacitat del sector impedeix tenir xifres oficials, s’estima que cada any naixen al voltant de 20.000 nens per aquest mètode polèmic arreu del món

Alguns països, com el Canadà i Austràlia, només ho permeten de manera altruista mentre que al popular destí de l’Índia s’ha prohibit la pràctica pel tràfic de menors

El més llegit