El Kremlin commemora, aïllat, el novè aniversari del «tornar a casa» de Crimea

«Crimea és nostra, Crimea és nostra», cridava la multitud el 21 de març del 2014 a la plaça Roja de Moscou. El mateix president rus anunciava el mateix dia, des de l’escenari que havia muntat per a l’ocasió, que «Crimea havia tornat a casa». Aquesta va ser la primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial en què Rússia va créixer en superfície, just al contrari del que va passar el 1991, quan l’URSS es va dissoldre. Moscou – i molts russos– consideren que aquesta península és una regió més del seu país. Anys després, el 2022, el Kremlin va repetir la jugada a l’est d’Ucraïna amb les regions de Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia, de les quals també es va dir que «van tornar a casa». Actualment, dir en públic a Rússia que Crimea és part d’Ucraïna no només és una cosa tabú, sinó que fins i tot està castigat legalment per l’article 280.1 del Codi Penal rus, ja que es considera un atemptat contra la integritat territorial del país. Suggerir que s’hauria de tornar a Kíiv també ho és. Històricament, havia pertangut de forma directa a Rússia fins al 1954, quan sota el lideratge de Nikita Khrusxov es va decidir cedir la sobirania de Crimea a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, en un gest de bona voluntat. En aquell moment, la dissolució de la Unió Soviètica en diferents països semblava una cosa impensable, per això no se li va donar importància; i la gestió dels conflictes nacionals per l’URSS com si aquesta hagués de ser eterna ha acabat generant, un cop desapareguda, un bon nombre de disputes territorials a l’Àsia Central i el Caucas, a banda de Crimea. «És que Crimea va ser històricament russa», justifica l’Svetlana –un nom ficitici–. Sobre el paper, té raó. I és precisament per aquesta raó que sempre va ser la regió d’Ucraïna amb més percentatge de russos ètnics i de russoparlants. No obstant, el que la comunitat internacional va criticar amb la seva annexió és la falta de legitimitat de Rússia per assumir aquesta part d’Ucraïna i la poca transparència del referèndum celebrat el 16 de març del 2014. Segons la votació organitzada pel Kremlin, el 96% de la població va votar a favor de «tornar» a Rússia. El militar rus Ígor Girkin, també conegut com «el pistoler», va admetre anys després haver obligat polítics locals, juntament amb altres militars, a votar a favor en la consulta a causa del poc suport d’alguns sectors de la població. Més que disputada A més de l’orgull patriòtic, una cosa rellevant per a la popularitat del president rus, Crimea també suposa una cosa important: és on hi ha la base naval russa del mar Negre, a Sebastòpol, una de les poques que es pot utilitzar tot l’any a Rússia al no estar en aigües fredes. Després de la dissolució de l’URSS, Moscou i Kíiv van acordar el 1997 que Rússia podria continuar utilitzant-la, tot i que finalment Moscou va optar per la via ràpida i es va annexionar tota la regió. La península de Crimea ha passat per diferents mans al llarg de la història. Des de Bizanci, passant per la Rus de Kíiv –antecessora de Rússia–, el kanat de Crimea –vassall de l’Imperi otomà– o l’Horda mongol, tot i que l’amo més important que va aconseguir el control va ser l’Imperi rus el 1783, i posteriorment la Unió Soviètica va conservar la regió. En l’actualitat, Rússia manté el ple control de Crimea malgrat que Ucraïna és la legítima propietària d’aquest territori a ulls de la comunitat internacional. Únicament la reconeixen com a part de la Federació Russa uns quants països afins com Bielorússia, Veneçuela, Bolívia, Cuba, Corea del Nord, Nicaragua, el Sudan i Síria. La resta del món reconeix Crimea com ucraïnesa, incloent alguns estats amb bona relació amb Rússia com la Xina, el Kazakhstan, l’Índia, Hongria i Sèrbia. Quan el 2022 Moscou va fer més annexions de territoris ucraïnesos, la situació es va replicar amb la major part dels estats del món rebutjant reconèixer l’ampliació de les fronteres russes.

El més llegit