L’ensorrament cubà

El poble cubà pateix per un futur incert i un present precari. Mentre el govern se centra a recuperar el sector turístic, el país s’enfronta a l’èxode migratori més gran de la seva història. L’any passat, més de 180.000 persones, joves majoritàriament, van abandonar l’illa pel deteriorament de les condicions de vida i la falta d’oportunitats. La inflació, la tercera més alta del món per darrere de Zimbàbue i Veneçuela, junt amb el bloqueig econòmic per part dels Estats Units i la gestió disfuncional de les administracions, està provocant que la gran majoria dels cubans no puguin cobrir les necessitats bàsiques. La situació de la vivenda és un clar reflex de l’enfonsament del país caribeny. A l’Havana Vella –la zona més antiga de la capital i el focus turístic principal–, edificis en ruïnes confinen amb grans hotels de luxe, que formen un paisatge de contrastos socioeconòmics. Les vivendes cubanes ja es trobaven en mal estat a causa de l’antiguitat i de la manca de manteniment, però la situació va empitjorar significativament després de l’huracà ‘Irma’ (2017), que va provocar 10 morts, danys en 158.000 vivendes i 14.000 ensorraments al país. El 2022, quatre de cada 10 domicilis cubans es trobaven en un regular o mal estat tècnic, segons estadístiques oficials, i la xifra continua augmentant. Mentre que el Govern se centra a reflotar el sector turístic, que ha encapçalat la llista de pitjor recuperació a les Amèriques, el 2022 només va construir el 58% de les vivendes planificades, i ha deixat així milers de cubans vivint en un lloc –i país– que cau a trossos. «Això és el que passa aquí a l’Havana quan plou massa. Com que aquestes construccions són del temps de la colònia, quan cau molta aigua i després surt molt sol, les estructures comencen a esquerdar-se i cauen», argumenta la Niovis (33 anys). Viu amb la seva germana Salin (32) en un petit habitacle a Muelles La Coubre, unes antigues oficines portuàries que s’utilitzen com a alberg. Quan l’edifici on vivia la Salin es va ensorrar, l’Estat les va ressituar en aquest espai com a mesura temporal, però els quatre mesos inicials s’han convertit ja en més de cinc anys. L’alberg no compleix els requisits mínims d’habitabilitat, tot és elèctric i les apagades estan a l’ordre del dia. Les perspectives de futur de les germanes són escasses: «Nosaltres estem pelades, aquí, sobrevivint», comenta la Niovis, que deixa anar una rialla irònica. Els signes de malnutrició comencen a ser visibles als seus cossos: els queda un tros de pollastre per als pròxims 23 dies. Cap de les dues treballa. La Salin treballava en el sector de la neteja, però afirma que ja no hi ha feina. Majoria de dones i nens als albergs «Aquí hi ha molts nadons, massa. I tots estan gairebé sempre malalts», diu la Salin. Un és el petit Kendri, que, segons indica la Naira (19), la seva mare, s’ha refredat tres vegades en els set mesos de vida que té. Tots dos viuen amb la mare de la Naira, Mairelis (37), el seu germà Daian (17) i la seva àvia Irene (60). La situació de l’àvia és particularment complicada, ja que va perdre les cames a causa de la diabetis i té problemes circulatoris: «Jo no baixo d’aquí. Fa dos anys que visc aquí a dalt i no vaig enlloc», comenta. «Nosaltres ens sentim pèssims en estat general, perquè el mínim que ha de tenir l’ésser humà són unes condicions de vida que nosaltres no tenim», lamenta la Mairelis. Reben una pensió de 3.702 pesos per la Irene –com a persona dependent–, la seva filla –perquè pugui cuidar-la– i el Daian, per estudiant. Asseguren que amb aquests diners no arriben a comprar el menjar de més d’una setmana, així que subsisteixen «inventant», com diu la Naiara. «El meu fill té 17 anyets i ven ampolletes de refresc a 15 pesos. M’ajuda bastant, he de donar gràcies a Déu», agraeix la Mairelis. Afirma que hi ha una història delicada sobre la casa on vivien, al 102 del carrer Vives, situada al barri havà Jesús María. L’edifici va ser declarat inhabitable i l’Estat el va desallotjar amb la intenció de demolir-lo. Tres anys després, el desembre del 2020, un balcó es va esfondrar, i va causar la mort de tres joves d’11 i 12 anys: «La casa estava davant d’una escola i era una data assenyalada: l’endemà se celebrava l’aniversari del naixement de José Martí. Allà hi vivíem nosaltres...», explica la Mairelis. El cas va tenir molta repercussió global: «Tot el que és mediàtic, tot el que és notícia internacional, se soluciona. Ara, si no hi ha afectació, estàs ben arreglat. En aquest cas, l’edifici va ser reconstruït i va quedar preciós. L’objectiu és que no es vegi el que no vull que es vegi», critica R. (51), exrestaurador d’edificis. El negoci de l’especulació Actualment, R. es dedica a la compravenda clandestina de material per a la construcció: «Tot aquí es mou pel mercat negre. Res es mou pel legal perquè hi ha carestia de tot. I alhora que hi ha carestia de tot, la inflació és alta», explica. A Cuba hi ha tres magatzems diferents: el Rastro, destinat al poble, que fa anys que està buit; el magatzem de les pimes i el de la UCM (Unió de Construccions Militars): «Aquest últim està ple de material importat. L’únic que és cubà és l’acer. Allà no hi ha manca de material», indica R. La UCM, junt amb GAESA (Grup d’Administració Empresarial S.A.) i altres organitzacions militars, dominen el 70% de l’economia cubana i tenen el monopoli dels sectors més rendibles, com el del turisme. Aquells que necessiten comprar material de construcció, sobretot per a reparacions, no tenen cap més remei que adquirir-lo a través del mercat negre. R. assegura que darrere de la falta de manteniment i reconstrucció de les vivendes hi ha una intenció especulativa: «El Govern deixa que els edificis quedin derruïts, els compra a baix cost i els ven a qualsevol companyia estrangera, amb qui estableix acords. La UCM treballa amb qualsevol firma inversora». A l’inici de la revolució, l’Estat va convertir els grans hotels en pisos i el model de resolució de la vivenda es basava en l’usdefruit gratuït. «Tota la gent que viu en aquestes construccions, quan s’esfondren, van directament a un alberg. Les persones que sí que tenen propietat i els està caient la casa, treuen els mobles fora i dormen amb els fills a l’aire lliure», explica R. Viure en un lloc agònic El Romilio (80) i el seu fill Isaac viuen en una de les zones que continuen dempeus al número 62 del carrer Cuba, on el Romilio ha passat els últims 30 anys de la seva vida. L’edifici es troba en una situació d’ensorrament parcial. El primer que va cedir va ser el pati d’un veí i, posteriorment, l’habitació: «Al vellet, que era a dalt, el van treure els bombers de sota els pals. Es va salvar de miracle...», recorda el Romilio. Una altra veïna no va tenir tanta sort: l’ensorrament d’un quart pis va acabar amb la seva vida. La seva filla i el seu net van poder escapar a través d’un forat que els veïns van fer a la cuina. Actualment, ningú sap quin és el futur d’aquest lloc, però les perspectives no són favorables: «Aquí no hi ha manteniment, no hi ha res. Diuen que ho arreglaran, però tot és mentida. A Cuba sí que hi ha material de bé, però arreglen el que els convé», assegura el Romilio. La Marta (62), exinspectora de reforma urbana, explica per què hi ha persones que decideixen quedar-se en un lloc malgrat un alt risc d’ensorrament: «Si a mi em cau el pis que tinc en propietat, m’allotgen. Haurien de trucar per donar-te una casa, però no te la donaran mai. Si te’n vas, es poden colar persones per reparar el lloc i viure allà, o també pot ser que el Govern compri l’espai per fer-hi, per exemple, una pizzeria, un hotel...» La Marta és tia del raper i activista Denís Solís, un dels tres detinguts per les marxes del Moviment San Isidro (un moviment artístic i social que centra la seva activitat en la crítica de la gestió governamental). La seva detenció va causar un gran enrenou en l’àmbit nacional i internacional, va estar a la presó vuit mesos i va abandonar el país tres mesos després, l’octubre del 2021. Es va refugiar als Estats Units, on viu amb quatre familiars seus, entre els quals hi ha la filla de la Marta i la seva neta. «La meva filla no em va dir que se n’anaven aquell dia. Va venir un cotxe amb dos homes grans i es van acomiadar ràpid de mi. No vaig poder ni fer-los un petó. Ara m’he quedat sola amb el meu fill», lamenta. Ella ha treballat com a inspectora en tres llocs diferents. Tot i així, la seva pensió de 1540 pesos no li permet tenir una jubilació digna. «Per això faig encàrrecs i rento roba. Per exemple, hi ha un vellet que em dona la seva cartilla perquè vagi a fer cua per comprar-li pa. Em dona 10 pesos, el pa en costa 2, així que me’n quedo 8. Matino perquè la situació del pa està difícil», diu. La solució, més enllà de les fronteres La propietat de la Marta és antiga i necessita reparacions, però és la seva llar. Els albergs donen sostre als qui han perdut casa seva, però comparteixen espai amb filtracions, insectes i rates. La família de la Jani (34), formada pel seu marit, els seus tres fills i la seva neta de tres mesos, fa cinc anys que viu a Muelles La Coubre. L’Estat els va proporcionar una sola llitera amb matalassos que no poden utilitzar perquè hi ha xinxes. Ella renta l’habitació cada nit amb clor per desinfectar les superfícies, però, tot i així, asseguren que no dormen tranquils. La Leyanis (16), filla de la Jani i mare de la petita Silenai, recorda que quan estava embarassada li va entrar un escarabat a l’orella mentre dormia i que va necessitar assistència mèdica. «Aquí no hi ha qui se senti bé», confirma amb veu trista. «La meva filla, quan vam venir aquí era una nena, ara és una dona... Ha canviat tot», lamenta la Jani. La jove ha sigut mare en un lloc on ni tan sols tenen assegurada l’aigua potable i les condicions insalubres atempten contra la seva salut física i mental. R. admet que hi ha un conformisme generalitzat per por de les represàlies. Per això, quan els cubans parlen amb els periodistes sobre les seves condicions de vida, ho fan després de repetir un mantra que sembla gairebé acordat: «No parlo de política, parlo de vida». Les veus d’aquest reportatge coincideixen que l’única alternativa que veuen viable per viure segons els drets humans és abandonar Cuba. La intenció de R. és vendre la seva vivenda per finançar la seva fugida a través de la ruta de Nicaragua. Aquells que no tenen cap propietat o prou capacitat econòmica, com el seu cunyat, inverteixen 10.000 pesos entre 20-40 persones per construir una barca i deixar el seu destí en mans de les onades.

L’ensorrament cubà

El 2022 més de 180.000 persones –joves, majoritàriament– van abandonar l’illa a causa del deteriorament de les condicions de vida i la falta d’oportunitats

Cuba va acomiadar l’any passat situant-se al tercer lloc de països amb més inflació mundial, per sota de Zimbàbue i Veneçuela

El més llegit