Crònica des de Pequín: la ciutat torna a bategar

Pequín batega de nou a l’any del conill. Els oficinistes han tornat a Guomao, els estrangers s’amunteguen als bars de Sanlitun, hípsters i avis s’entrecreuen a Gulou i els embussos martiritzen a tota la ciutat. Dos assumptes l’havien ensopit durant mesos. El Festival de Primavera que segueix l’any nou lunar són les principals vacances del calendari xinès. La migració més gran de la història en temps de pau li suposa a Pequín un èxode massiu. La capital és un gran poble de 20 milions d’habitants a la manera de Madrid, mentre que Xangai té un aire barceloní més cosmopolita. ‘Lao Beijing’ o ‘vell pequinès’, es reivindiquen els locals davant els seus veïns d’allau. Els segons l’abandonen en massa per vacances per ajuntar-se amb la família. Són temps d’introspecció en llargs passejos per la falta d’oferta lúdica. Pocs restaurants aguanten i gairebé sempre amb cuiners reserves que aconsellen refugiar-se als fogons de casa. El final de la política zero covid ja havia buidat els carrers a mitjans de desembre. Trencats els dics que havien embridat la pandèmia durant tres anys, la ciutat va quedar sepultada sota un tsunami de contagis. No n’havíem conegut cap cas pròxim i en uns dies tots els nostres coneguts hi havien sucumbit. Els pequinesos no sortien de casa, per curar-se del virus o fugir-ne, amb l’excepció d’alguns joves que anaven a trobar-se’l a bars plens després d’haver omplert la nevera per a una setmana de convalescència. Aquest context delirant de canvi de règim i els vents glaçadors d’un hivern dur fins i tot per als estàndards locals empenyien a la fugida. Els avions, un cop aixecats els controls d’accés, van ser llocs de contagis massius. T’hi asseies amb la certesa del que és inexorable, sabent que la majoria dels passatgers amb qui compartiries les següents hores en un espai tancat eren positius. Ni tan sols dues mascaretes superposades em van salvar del virus. Clement amb Pequín La política de zero covid va ser clement amb Pequín. La capital mai va ser confinada i només un parell de brots inquietants van provocar compres compulsives en va. La política va ser eficaç a la Xina durant dos anys. En la simplicitat hi residia la bellesa: Si una ciutat en comptava una desena de casos, es tancava durant una setmana i el brot desapareixia. La resta del país continuava funcionant sense traves. «Hem recuperat la vella normalitat», contestàvem quan ens trucaven des d’una Espanya amb confinaments, desesperants cicles de tancaments i obertures i Nadal sense familiars. No és el lloc ni el moment per reivindicar la política de zero covid, així que abreujarem. Va preservar la normalitat i va salvar vides. Els Estats Units, amb una quarta part de la població xinesa, han registrat 1,2 milions de morts. A la Xina n’hi correspondrien gairebé cinc però els càlculs científics més pessimistes parlen d’un milió. Els quatre milions restants responen a la política de zero covid. No és el mateix que el virus et conquereixi ara, amb un 90 % de la població vacunada i variants menys lesives, que en les albors de la pandèmia. Però la política ha recordat els últims mesos aquests davanters a qui els sobra l’últim regat. S’havia demostrat ja inútil contra les variants més contagioses. Els tancaments de ciutats s’allargaven durant setmanes o mesos sense que el brot remetés i els viatges interns es van convertir en un camp de mines. Obligaven a esbrinar si la ciutat de destinació tenia contagis per evitar que el codi de salut envermellís i la d’origen no impedís la tornada. I, en qualsevol cas, res assegurava que durant l’estada allà no hi sorgís un brot. Els controls a Pequín, capital institucional i política, van ser especialment escrupolosos. Els pequinesos no sortien o es mentalitzaven per a una tornada tardana i arbitrària. Ja semblen records pàl·lids a la Xina. Descomptades les mascaretes, res remet avui a aquells temps àrids. Impacta com els xinesos abracen la convivència amb el virus després de la pertinaç tasca propagandística. En aquell vol de sortida del desembre, tots portaven la mascareta; en el de tornada a Pequín, només un parell. Els funcionaris de les duanes xineses grapegen ja les maletes dels estrangers sense temor de contagiar-se i han tancat aquells anys de màniga ampla amb l’alegre i innocu contraban dels retornats. Estrenem nou any a la Xina sota l’ègida del conill, apunta ja la primavera i afrontem nous reptes informatius sense més laments que la partida de pernil, formatge i xoriços espoliada a l’aeroport.

Crònica des de Pequín: la ciutat torna a bategar

La capital viu amb plenitud l’any del conill, després de quedar enrere la letargia en la qual la va sumir la política zero covid

Crònica des de Buenos Aires

Crònica des de Londres

Crònica des de Lisboa

El més llegit