Conflicte d’Ucraïna: Una guerra, molts enfocaments

La guerra d’Ucraïna és motiu permanent d’anàlisi editorial amb la consegüent multiplicació de títols. Des de diferents angles i aproximacions a les causes de la guerra, alguna cosa hi ha en la majoria d’ells de l’opinió del gran historiador Eric Hobsbawm (1917-2012), recollit pel periodista italià Antonio Polito en una entrevista publicada el 1999 en forma de llibre. «Hi ha molt pocs dubtes que Stalin es va convertir en un autèntic líder nacional perquè va conduir una guerra sentida pel poble rus com a genuïnament nacional. Una guerra en què tots els russos se sentien implicats. Per això, encara avui, quan ens preguntem què és el que el comunisme ha deixat a Rússia, hem de prestar atenció a l’experiència de la guerra». Una cosa pròxima a la guerra entesa com a eina de cohesió nacional. Competència d’identitats ‘L’Ukraine. De l’indépendance à la guerre’ (Le Cavalier Bleu, 2023), d’Alexandra Goujon, s’endinsa en els estereotips arrelats a la cultura russa que presenten Ucraïna com «un país sense història, un poble camperol, un idioma sense particularismes, una identitat flotant». A partir d’allà, la inclusió d’Ucraïna en l’imperi rus serveix per «desacreditar l’especificitat de la identitat ucraïnesa i la pertinència d’un estat sobirà». Per a Vladímir Putin, la legitimació de la guerra parteix de la negació d’una identitat ucraïnesa diferenciada de la russa. El recurs a la guerra per restablir un ordre heretat de la cultura imperial és el dels siloviki (homes forts), procedents de l’Exèrcit, el KGB, el FSB i empreses de seguretat, expliquen Gàl·lia Ackerman i Stéphane Courtois a Le livre noir de Vladímir Poutine (Robert Laffont i Perrin, 2022). Democràcia i autoritarisme ‘Las puertas de Europa. Pasado y presente de Ucrania’ (Península, 2022), de Serhii Plokhy, és un clàssic del 2015 del professor de Harvard, convenientment actualitzat l’any passat. L’autor desenvolupa la idea que a partir de la desaparició de l’URSS sorgeix en la relació russoucraïnesa una tensió permanent entre un projecte autoritari i un altre democràtic que «s’ha inclinat cap a Occident en les seves aspiracions geopolítiques i els seus valors socials i culturals». Ha sorgit així un allunyament insalvable en el qual Vladímir Putin veu el risc que l’exemple ucraïnès arreli a la societat russa. Rússia reclama el seu estatus Arran de l’annexió de Crimea per Rússia i de l’ocupació del Donbass van proliferar les anàlisis sobre els objectius que s’ha fixat el Kremlin. ‘Ukraine and Russia: From Civilized Divorce to Uncivil War’ (Cambridge University Press, 2019), de Paul D’Anieri, s’endinsa en la tensió al final de la guerra freda entre la democratització a l’est d’Europa i «la insistència de Rússia a mantenir el seu estatus de gran potència i el domini sobre els seus veïns immediats». Tal enfocament es remet a la necessitat de garantir la seva seguretat davant l’expansió de l’OTAN cap a l’Est. La revisió i actualització de l’enfocament de D’Anieri és present a ‘Ucrania: la primera batalla de la tercera guerra mundial’ (Deusto, 2022), de Yuri Feshtinsky i Michael Stanchev. Segons els autors, el propòsit de Putin és «trencar l’statu quo vigent per donar forma a un nou eix russoxinès capaç de discutir l’hegemonia als Estats Units», i, alhora, acabar amb l’herència de l’equilibri estratègic propi de la guerra freda. La ‘pau freda’ L’assaig de Richard Sakwa ‘Frontline Ukraine: Crisis in the borderlands (Bloomsbury Academic, 2022) maneja el concepte de «pau freda» per referir-se al que la resta d’autors entén que és una nova versió de la guerra freda, fruit del fracàs a l’articular una política postcomunista «inclusiva i simètrica i un ordre segur». El resultat va ser i és l’estimulació de «nous ressentiments i potencials nous conflictes», entre els quals el d’Ucraïna és el que més repercussió té perquè s’ha mundialitzat. Més enllà dels tòpics El professor Francisco Veiga firma ‘Ucraïna 22: la guerra programada’ (Aliança, 2022), que defineix com «un reportatge historiogràfic» en el qual conviuen el treball acadèmic i l’experiència personal sobre el terreny des del 1976 fins al 2021. També avisa el lector que s’enfronta a un text «desassossegat i intranquil·litzador», i bastant d’això es deu al seu llarg capítol de conclusions, tan sols sigui perquè són deutores d’una anàlisi que defuig els llocs comuns i s’obstina a la recerca d’explicacions als dos costats de la divisòria: la corrupció a Rússia i Ucraïna, els antecedents de la guerra de Crimea (segle XIX), les dels Balcans (començaments del segle XX) i les que van liquidar l’existència de Iugoslàvia, així com l’empremta populista de Volodímir Zelenski. «Ningú pot guanyar la guerra d’una manera decisiva», afirma Veiga. Desinformació i manipulació No exempta d’atreviment analític, a Hybrid Warriors: Proxies, Freelancers and Moscow’s Struggle for Ukraine (C. Hunst & C., 2022) la periodista russa-nord-americana Anna Arutunyan es pregunta si Crimea i el Donbass van revelar una nova forma de guerra híbrida o si el que realment va passar va ser que «Moscou va ser manipulat per les mateixes forces que havia desencadenat». De tal manera que Occident ha mal interpretat la mateixa naturalesa d’aquesta guerra a causa de la desinformació i el biaix narratiu.

El més llegit