Colau no està sola: desenes de ciutats han trencat els seus llaços per motius polítics

La decisió de l’alcaldessa Ada Colau de suspendre l’acord que unia Barcelona i Tel Aviv, adoptada a tall de protesta per les polítiques del Govern israelià cap als palestins, ha generat un enverinat debat polític i social, però és lluny de ser una decisió excepcional. Els últims anys, desenes de ciutats d’arreu del món han trencat els seus agermanaments per motius polítics, generalment per condemnar les violacions dels drets humans o la llei internacional. L’última onada de ruptures s’ha produït amb les ciutats russes arran de la invasió d’Ucraïna. Però n’hi ha d’altres. Particularment al nord d’Europa han proliferat els divorcis amb les ciutats xineses. Els acords d’agermanament van néixer precisament per al contrari: bastir ponts, fomentar els intercanvis culturals i econòmics o tancar les ferides provocades per la guerra. No en va, es van començar a popularitzar a Europa a la darreria de la Segona Guerra Mundial. De vegades, com a fruit lògic de la cooperació entre pobles que van córrer una sort semblant, com va ser el cas de Coventry i l’antiga Stalingrad, devastades durant la contesa. Totes dues van segellar la seva amistat el 1944, després que centenars de dones britàniques enviessin fons i una vànova brodada amb els seus noms a la ciutat russa. El concepte també es va estendre a l’altre costat de l’Atlàntic, amb el patrocini inicial d’Eisenhower, que va donar peu als agermanaments entre municipis russos i nord-americans durant la Guerra Freda. Una de les lògiques d’aquella idea és que les ciutats no són les responsables dels conflictes, sinó les seves víctimes. Una idea que ha anat progressivament canviant, a mesura que cada vegada més municipis recorren a la seva autonomia per condemnar polítiques d’Estat amb la ruptura dels seus agermanaments. Ciutats russes i xineses Rússia n’és l’exemple més recent. Desenes de ciutats occidentals han suspès els acords amb els seus parells russos des que va començar la invasió d’Ucraïna. Des de Brussel·les i Düsseldorf amb Moscou fins a Coventry amb Volgograd (Stalingrad), que ha tirat per terra vuit dècades d’estreta solidaritat per «l’horror del que està succeint». També ho han fet més del 10% dels municipis nord-americans emparentats amb la pàtria de Putin, des de Chicago fins a Dallas. I Barcelona no n’ha sigut una excepció. El mateix dia en què va suspendre el seu acord amb Tel Aviv, va congelar també formalment la seva relació amb Sant Petersburg, una iniciativa proposada inicialment pel PP i aprovada per decret per l’alcaldessa Colau. Els acords congelats amb les ciutats xineses són menys coneguts. La majoria de ruptures han partit de Suècia, però no únicament. També n’hi ha hagut als Països Baixos. Els motius esgrimits varien. Per exemple, els abusos sistemàtics de Pequín contra la minoria musulmana uigur, la condemna a diversos anys de presó d’un editor sinosuec que publicava llibres crítics amb el règim i el deteriorament general de la relació bilateral. «Suècia no està en posició de perjudicar la Xina econòmicament, però hem de criticar el seu absolut menyspreu als drets humans», va dir David Lega el 2020, el que va ser tinent d’alcalde de Göteborg. «Em nego a sacrificar els nostres valors per motius econòmics», va afegir llavors. Göteborg és una de la vintena de ciutats sueques que han trencat amb els seus parells xinesos els últims cinc anys. I aquestes ruptures no sempre s’inicien a Occident. Xangai va trencar amb Praga després que aquesta firmés un agermanament amb Taiwan, i Istanbul va fer el mateix amb Rotterdam després que el seu ajuntament prohibís als ministres turcs fer campanya política als seus barris d’emigrants. Israel, intocable El que és veritablement excepcional de la decisió de Colau és que hagi suspès l’agermanament amb una ciutat d’Israel, un altre país amb un nefast historial en matèria de drets humans, així com en el seu menyspreu cap a les resolucions de l’ONU i el dret internacional. Cap altra ciutat del món ho ha fet, segons fonts de la campanya de boicot i desinversions contra Israel (BDS), que promou aquest tipus d’accions. «Mantenir l’agermanament implicava donar suport a l’statu quo, un statu quo que consisteix a escanyar el poble palestí», afirma a aquest diari David Llistar, director de Relacions Internacionals de l’ajuntament. «Sabem que no és el mateix un Estat que una ciutat, però, quan una ciutat és capital, al final hi ha una complicitat entre la ciutat i les polítiques de l’Estat», afegeix per justificar la decisió del consistori. (Els israelians no consideren Tel Aviv la seva capital, tot i que allotja institucions com el Ministeri de Defensa). Sense arribar fins als extrems de Barcelona, més de 40 municipis espanyols –des de València fins a Pamplona passant per Cadis– van aprovar fa uns anys mocions per declarar-se «zones lliures de l’apartheid israelià», un gest no gaire diferent de la suspensió de l’agermanament adoptada per Colau.

Colau no està sola: desenes de ciutats han trencat els seus llaços per motius polítics

Nombrosos municipis d’arreu del món han invocat els drets humans i el dret internacional per suspendre les seves relacions d’agermanament

El més llegit