L’espai pròxim, terra de ningú

La saga del globus xinès enderrocat per Washington per presumpte espionatge ha intensificat l’escrutini de l’activitat en una zona de l’atmosfera que és, legalment, terra de ningú: l’espai pròxim. Lleis i tractats internacionals governen l’espai aeri d’un país, aquesta zona d’uns 18 quilòmetres sobre la superfície i les aigües territorials, una àrea en la qual va entrar el globus xinès en el que representa una violació de la sobirania nord-americana i per la qual es movien els altres tres objectes no identificats enderrocats per míssils nord-americans el cap de setmana passat. Els pactes internacionals avancen, lentament i no sense dificultats i reptes, per continuar dotant de normes l’activitat més enllà del límit de Karman, a 100 quilòmetres de distància de la Terra, on es considera que comença l’espai exterior, tot i que no hi ha consens ni una regulació universal. Per allà orbiten els satèl·lits i, en virtut de l’article 4 del tractat sobre l’espai ultraterrestre de 1967, està prohibit col·locar armes nuclears o qualsevol altra de destrucció massiva tant en òrbita al voltant de la Terra com a la Lluna o altres cossos celestes. Però entre l’una i l’altra hi ha aquesta terra de ningú, l’«espai pròxim» al qual va arribar també el globus xinès que va sobrevolar els EUA. I tot i que diversos països han seguit l’estela de Nova Zelanda, que el 2017 es va convertir en el primer a incloure en les seves lleis de l’espai controls per a aquesta franja, aquestes normes no estan avalades pel reconeixement del dret internacional. I els esforços de la comunitat internacional per avançar en un consens topen amb barreres. Algunes les han posat països amb programes espacials avançats, com els EUA i la Xina, que ara la crisi del globus torna a enfrontar. «Volen poder explotar aquesta zona grisa» i tenir la llibertat per continuar conduint activitats, li deia recentment a Axios Brian Weeden, un expert de la Segure World Foundation. Turisme estratosfèric L’espai pròxim és terreny abonat per a empreses comercials, especialment amb els ràpids avenços tecnològics que per exemple fan una realitat imminent el turisme estratosfèric en globus i obren possibilitats sobre plataformes de comunicació i vigilància especialment útils en zones que escapen a cobertures satel·litàries. I ho és també per a la carrera militar. I tot i que fa anys que s’hi treballa, s’ha accelerat. Els EUA li va donar un impuls en el canvi de segle, però, com explicava fa uns dies a ‘The Wall Street Journal’ el general retirat de la Força Aèria John Jumper, que va liderar aquella campanya, l’impacte dels atemptats de l’11-S va dificultar capturar l’interès públic i «l’atenció burocràtica». Encara així, l’esforç es va recuperar. I en l’última dècada s’han intensificat assajos, exercicis i projectes com ‘Thunder Cloud’, que busquen fer operativa l’estratosfera. «És simplement fenomenal el que podem fer amb globus d’elevada altitud», va dir el 2020 a ‘Defense News’ Daniel Karbler, el militar al capdavant del comandament de defensa espacial i de míssils de l’Exèrcit. A la Xina aquest afany no es queda enrere i fins i tot avança els EUA. A la principal base de dades acadèmica xinesa es troben més de mil informes i documents sobre l’espai pròxim i a l’Acadèmia de Ciències s’ha establert un centre d’investigació per desenvolupar globus i naus estratosfèriques. En un article del 2018 publicat al diari oficial de l’Exèrcit Popular d’Alliberament xinès es llegia que «l’espai pròxim s’ha convertit en un nou camp de batalla en la guerra moderna i una part important del sistema de seguretat nacional». I experts militars del país l’han titllat com «un nou front de militarització» i una «àrea important de competició per a les potències militars mundials al segle XXI».

L’espai pròxim, terra de ningú

Cap norma internacional regula l’espai que va entre els 18 quilòmetres d’altura, que es considera l’espai aeri d’un país, i els 100 quilòmetres, on comença l’espai exterior i orbiten els satèl·lits.

El més llegit