Terratrèmol a Turquia: «Ja només queden enterrats els morts»

Musa diu que bé, que és el que hi ha, que al final, tot i que sigui difícil, un s’hi pot acostumar, als cossos sencers, perquè es poden treure ràpid i un pot seguir llavors treballant. Són els altres, els cossos partits, els separats, els amputats: aquests són als que Musa, un rescatista voluntari, no es pot acostumar. «Quan traiem un cos amb parts amputades... Al migdia fa una mica de calor, fa una olor molt forta. Tot i que intentem resistir, som éssers humans. A mi m’afecta molt. No és fàcil», diu Musa, amb frases entretallades, molt estrès, intentant treure de dins tot el que ha vist i tocat perquè li crema, el corroeix: necessita dir-ho. Abraçats «Portem en aquest edifici tres dies. Només avui hem aconseguit arribar on són els cossos. Creiem que n’hi ha uns 70 dins, i aquest matí hem tret un home de 60 o 65 anys amb la seva filla. Estaven abraçats. Ell tenia els budells fora, el braç penjant, ha costat. Ha costat molt treure’l», diu Musa, que en la seva vida anterior, fa una setmana, era treballador de la construcció a Istanbul. Però la seva vida –i la de tots els turcs, sobretot els del sud-est– va canviar dilluns passat de matinada amb el terratrèmol que va sacsejar el sud del país i el nord-oest de Síria. Les xifres, disparades, espanten: 33.000 morts entre els dos països. «Si Déu vol, de dins podrem rescatar algú amb vida. Si Déu vol, però a aquesta hora ja no ho esperem massa», explica el treballador mentre es posa la mascareta. Al pujar cap al lloc on treballa, la pudor augmenta. És una olor intensa, de podridura, de descomposició, de la mort després d’una setmana sota la runa. «¡Baixa-la! ¡Baixa-la!», crida un company del rescatista. Llavors, l’excavadora fica les seves urpes dins la runa, pressiona, la subjecta i tira cap avall. Roques es precipiten pel terra, que també és runa. La muntanya de restes, així, va baixant lentament. «Ja no tenim cap esperança que quedi ningú amb vida» Musa, voluntari «Ara ja ho fem així. Ja no tenim cap esperança que quedi ningú amb vida, així que utilitzem l’excavadora. És un desastre, un desastre. No puc dir res. És en aquest punt que ja no tinc paraules. Ja no en trobo», es lamenta. Gairebé una setmana després del terratrèmol, de les 10 províncies turques afectades, una part important ha acabat amb els rescats. Diyarbakir, Sanliurfa, Kilis i Adana ja han finalitzat –del tot o gairebé– amb les tasques de rescat. Antioquia Hi ha dues regions on la catàstrofe no té igual: Adiyaman i Antioquia. En la segona, aquest diumenge, el sol pica per primera vegada aquest hivern. El centre de la ciutat, abans un dels més característics i famosos de Turquia, es veu fantasmagòric. Homes, sobretot homes, caminen tristos entre la runa, que ha tancat tots o gairebé tots els carrers. Dels carrerons característics d’Antioquia, en què sinagogues, mesquites i esglésies convivien paret amb paret, ara només queden pedres per terra, pols, i façanes recolzades contra la vorera del davant. Antioquia ha sigut la ciutat, amb diferència, que més morts ha patit. Antioquia ha deixat d’existir. «Quan la gent ens ve, de veritat que en veiem molts de molt necessitats», explica Abdullah, un voluntari que reparteix menjar on abans era el centre de la ciutat i ara també però ja què importa. «Totes les seves pertinences, totes les seves coses han quedat sota la runa», afegeix. «Ho vam perdre tot en un segon. Antioquia està morta» Mehmet, veí Famílies que fugen Mehmet, a la seixantena, es desespera. Corre, sua, crida, pregunta, crida més. «¡Escolta! ¡Porta els nens! ¿Què feu encara aquí asseguts? ¡Us he dit que vinguéssiu!», li crida per telèfon l’home a la seva dona. Ell i la seva família, de quatre, van i venen nerviosos: l’estació d’autobusos de la ciutat està enderrocada i és una tasca gairebé impossible saber cap a on va un autobús, en quina direcció anirà l’altre. Mehmet pregunta, s’enfada, prega. Sortir d’Antioquia no és una tasca fàcil. «Ahir vam decidir que ens en anàvem. Aquí ja no ens queda absolutament res. Casa nostra s’ha esfondrat», diu Mehmet amb presses. «No ho sé, tant de bo que no, però Antioquia ha mort, ja no hi és, i mira el nostre equipatge», afirma ensenyant totes les pertinences de la seva família: una bossa de plàstic negra, quatre ampolles d’aigua de mig litre i diversos paquets de galetes amb gust de llimona. Res més. «Ho vam perdre tot en un segon. Diumenge a la nit ens en vam anar a dormir com cada dia, a casa. Dilluns ens vam aixecar sense res. Ara ens intentarem traslladar a una altra ciutat. És l’única cosa que podem fer. A la nostra ciutat ja no tenim on quedar-nos, on viure. Casa nostra, la nostra llar... sap greu anar-se’n. Ja no ens queda res. L’única cosa que ens emportem d’aquí són les nostres vides», diu Mehmet. Finalment, després de precs i alguna empenta, la família troba quatre bitllets en un autocar que marxa al cap de poca estona. «¿Quins seients són, amic?» pregunta Mehmet: 11, 12, 14 i 15. Mai uns números li han importat tant: 11, 12, 14 i 15. Mai uns números li han fet tant mal.

Terratrèmol a Turquia: «Ja només queden enterrats els morts»

La ciutat d’Antioquia, la més afectada pel sisme de Turquia, s’esllangueix buida mentre els seus veïns intenten fugir a la desesperada

El més llegit