La batalla que Zelenski està guanyant o per què l’Exèrcit d’Ucraïna no menja gos

«Tot és una merda. [Els ucraïnesos] ens estan rebentant com si fóssim nens. Ens alimentem amb gossos, no hi ha menjar. Avui ens hem menjat un Yorkie. Un Yorkshire terrier». Desesperat. Així sonava el missatge de text d’un soldat rus a l’ocupada Kherson, a les portes de l’estiu passat. Una revelació sorprenent de no haver sigut perquè al març, quan les tropes de Vladímir Putin estaven a punt d’abandonar la regió de Kíiv, una altra conversa interceptada per la intel·ligència ucraïnesa va destapar una situació similar repetida durant el 2022 a diferents fronts: —Fa dos dies vam menjar un Alabai (pastor de l’Àsia Central) —explicava un recluta rus. —¿Com? ¿Esteu menjant gossos? —contestava sorprès el seu interlocutor. —Bé... Ha passat. Volíem carn —reconeixia el militar mig avergonyit. —¿No queda més menjar? —li preguntaven de nou. –Tenim paquets militars, però n’estem farts. Un problema sepultat per la propaganda russa després dels tímids avenços de les últimes setmanes a Soledar, Bakhmut i la resta de la regió de Donetsk. Tanmateix, és fàcil trobar testimonis d’esquadrons russos queixant-se de trinxeres congelades pel fred, manca d’uniformes d’hivern, fusells en mal estat o, fins i tot, com va ocórrer al desembre, falta de sang als hospitals. L’Institut per a l’Estudi de la Guerra (ISW, per les seves sigles en anglès), va assenyalar que els problemes s’estenien fins a Crimea, després de danyar Ucraïna el pont de Kertx. Moral minada Perquè, tot i que l’inici de la invasió va ser caòtic i desorganitzat (les tropes de la Z no tenien roba, menjar i combustible suficient), el veritable canvi al terreny va sorgir amb l’aparició de les llançadores de coets HIMARS a Ucraïna, que permeten atacar amb precisió a desenes de quilòmetres del front. Així van destruir els principals magatzems i dipòsits d’armes a les posicions de primera línia i el resultat va ser immediat. Les cadenes de subministrament russes es van veure obligades a partir-se i allargar-se, i van reduir la immediatesa de resposta, la potència de foc i la moral d’unes unitats a les quals els van prometre una ocupació ràpida i senzilla. «Quan no alimentes el teu Exèrcit, segur que alimentes el del teu enemic», diu rient Pavlo Semenov. Aquest tinent coronel de les forces armades ucraïneses desplegat al Donbass sap del que parla. Amb ell al comandament, diverses desenes d’homes s’encarreguen que no falli la distribució de material del seu regiment en cap dels seus punts. Si l’ànim, la gasolina o les racions es redueixen, el front trontolla. Per això, els soldats tenen un catàleg per elegir entre 380 productes. Segons els estàndards, han d’ingerir, de mitjana diària, 4.000 calories i gastar 120 grivnes (tres euros, aproximadament). Els cuiners seleccionen productes que reben una vegada per setmana, amb l’única excepció del pa, que se subministra cada dos dies. Tanta és la importància del menjar que, dies abans de la invasió, els serveis d’intel·ligència ucraïnesos van alertar de possibles atacs russos i unitats com la de Semenov van decidir amagar els aliments. No hi ha gana que la logística no pugui satisfer. La distribució de gasolina Amb la gasolina, el procés és similar. S’estudien els consums i s’organitzen viatges de 12 hores. En grups de dos, els vehicles recorren el Donbass de la manera més subtil possible per nodrir les bateries de primera línia i mantenir-les operatives. «Seria més fàcil tenir una base intermèdia i proveir-se, però fer-ho així minimitza les pèrdues i ens protegeix de l’artilleria», explica Oleksi Tsvirkun, al volant d’un camió amb milers de litres de combustible a la cisterna. Un sigil i una logística que es tornaran a veure en les pròximes dates, després d’aixecar Alemanya el veto a l’enviament dels seus carros de combat i comprometre’s l’Administració Biden a despatxar els seus cobejats Abrams. Ucraïna es convertirà en una gran línia de subministrament d’anada i tornada que integrarà altres arribades de blindats com els Challenger britànics, els Marder i Leopard de fabricació alemanya, els Bradley nord-americans i els caçacarros AMX-10 francesos. La majoria acabaran al front, a l’espera d’una ofensiva que no els ajuntarà, per evitar els errors de Moscou al febrer. Es tracta d’una amalgama de vehicles amb característiques, condicions, cures i peces diferents, però que Ucraïna ha demostrat saber gestionar. I quan no ha pogut, ha recorregut a aliats pròxims, com Polònia o Bulgària. Mentre que el primer s’ha convertit en el taller de rereguarda, el segon va garantir un suport inesperat, malgrat ser el cavall de Troia de Vladímir Putin a la Unió Europea. Segons el diari alemany Die Welt, l’anterior Executiu búlgar (va patir una moció de censura a l’estiu i encara no s’ha format govern) va subministrar a Zelenski el 30% de les necessitats armamentístiques i el 40% del combustible en els primers compassos del conflicte. Tot sota un estricte secret i discreció. I ara, que tornen a sentir-se rumors d’una contraofensiva ucraïnesa a la primavera, la logística se situa de nou sobre la taula. «La gasolina és la sang de la guerra, i sense sang no hi ha vida», insisteix el tinent coronel Semenov. A Ucraïna li arriba el moment de preparar les artèries.

La batalla que Zelenski està guanyant o per què l’Exèrcit d’Ucraïna no menja gos

Les opcions de victòria de Kíiv continuen vives gràcies al notable paper de les cadenes de subministrament

El compromís occidental d’enviar blindats i armament tornarà a posar a prova la seva logística

El més llegit