Viatge a la Síria d’avui: Onze anys de Guerra Civil sense solució en l’horitzó

A Idlib, fa més d’una dècada que les nits no són fosques. La Guerra Civil siriana es manté agressiva i present en aquesta regió al nord-oest del país, on els combats no cessen. Els atacs des del cel il·luminen la foscor. A tot just 56 quilòmetres, en canvi, al fer-se fosc regna el silenci. Alep és una ciutat buidada de gent. Passejar pels seus carrers de nit és comprovar les absències que tenyeixen de negre els balcons. ¿És la foscor fruit d’un país en fallida i sense infraestructures elèctriques dretes? ¿O és motiu d’11 anys de la més sagnant de les guerres civils, causant de la fugida forçada de milions de sirians? Sense la seva gent, els passejos per Alep són un reflex de la Síria que queda sota el puny de ferro d’Assad. Al costat de la ciutat on fa un lustre es mantenien les forces del règim, la neteja i la pulcritud dominen les àmplies avingudes de l’urbs. A tot just un parell de carrers, la destrucció tenyeix el paisatge d’aquesta ciutat vella des de la qual van resistir les milícies de l’oposició. Mentrestant, a unes quantes carreteres de distància, els sirians de la governació d’Idlib, junt amb els milions que es van escapar de les empentes del dictador Bashar al-Assad sense haver de creuar fronteres, continuen patint la seva violència per terra i aire. «Vivíem millor abans de la guerra», s’atreveix a confessar un comerciant a Alep després de relatar les nits en blanc sota els bombardejos ja fa un lustre. Tot i que el 2022 va ser l’any menys letal en els 11 que suma ja aquest conflicte civil, la guerra continua present. Durant els últims 12 mesos, almenys 3.825 persones van morir segons l’Observatori Sirià de Drets Humans, amb seu al Regne Unit, en una tendència a la baixa que es manté per tercer any consecutiu. El seu director, Rami Abdel Rahman, va reconèixer que una gran quantitat de les morts es van produir a causa del caos de seguretat, a les desenes d’atacs llançats per Israel i a les ofensives d’Estat Islàmic al desert sirià. Segrestos a la desesperada Sobre el terreny, es mantenen diversos actors, que van des de potències aliades d’Assad, com Rússia o l’Iran, als gihadistes d’Hayat Tahrir Al-Sham i altres faccions afins, passant pels kurds o grups rebels avalats per Turquia. Les tropes de soldats russos desplegades a Síria són coneixedores de com són de necessàries per al país. Per això, passegen per les places com si els pertanyessin. Els seus uniformes militars provoquen el silenci al seu pas. «Jo no estic gaire d’acord amb la seva presència, ni tampoc gran part de la població però no podem fer res contra això», explica un sirià a Damasc que sap que és millor no donar el seu nom. Després de ser reconstruïts, les seves llars ara són ocupades per russos, iranians, iemenites o afganesos, brigades clau per a la supervivència del règim d’Assad. A les escoles, el rus és idioma principal d’instrucció en els plans d’estudi, junt amb el francès i l’anglès, des del 2014. Al seu torn, la tràgica situació econòmica, amb nou de cada deu sirians malvivint sota el llindar de la pobresa, ha perpetuat els segrestos al país. Amb una presència mínima d’estrangers –el turisme continua molt vigilat–, continua sent la població local la principal víctima d’aquests raptes. Les famílies privilegiades solen accedir a pagar als segrestadors les grans sumes de diners per recuperar els seus fills petits en la majoria de casos. A més, la informació sobre el país arriba amb comptagotes, perquè els periodistes locals no poden accedir a franges senceres del territori. Ni es permet entrar als professionals de la informació estrangers en zones sota control d’Assad. «El règim tracta els mitjans com una eina per difondre la ideologia baasista i exclou qualsevol forma de pluralisme, fet que porta molts periodistes a l’exili autoimposat», denuncia Reporters Sense Fronteres. On no hi ha violència, regna el silenci. No hi ha Síria sense Assad Els sirians forçats a tornar saben que els espera la presó, on milers dels seus compatriotes han desaparegut. El destí més temut és la mort, en un país que ha perdut entorn de 500.000 habitants, civils i soldats, com a víctimes del conflicte. I és que viure a Síria no és vida. «Ara els preus estan disparats i amb prou feines podem permetre’ns res», denuncia el comerciant d’ Alep. Segons l’ONU, el febrer del 2022, 14,6 milions de persones dins del país necessitaven algun tipus d’assistència humanitària. A partir d’aquesta necessitat, actors com Rússia o l’Iran exerceixen el seu poder tou a través de l’ajuda caritativa i s’asseguren mantenir la seva influència al país. Al seu torn, Assad s’empara amb el temor de la paraula per consolidar el seu control sobre la població. Parlar, expressar-se, lluitar per un canvi va portar el caos al país, argumenta, i ningú desitja més patiment. Però els sirians, protegits sota l’anonimat, no compren el seu argument. «¿Tot això va ser per un tron? ¿S’ha destrossat una ciutat mil·lenària només per un home?», es pregunta un sirià entre les ruïnes de la ciutat antiga d’Alep. Cinc anys després del final dels combats, la runa es manté. Entre els vestigis, s’han plantat banderes russes i retrats del president sirià. No hi ha plans de reconstrucció. Cada una de les pedres centenàries abatudes són un recordatori de com seria una Síria sense Assad. Amb o sense ell, el que va ser un puixant Estat mediterrani s’esllangueix en la foscor. Síria pateix en silenci, buida de gent i de futur.

Viatge a la Síria d’avui: Onze anys de Guerra Civil sense solució en l’horitzó

Sota el puny de ferro del dictador, el país mediterrani s’esllangueix buit de gent i protagonista d’una agressiva crisi econòmica mentre es mantenen els combats en el nord-oest del país

El més llegit