De la línia vermella d’Obama a l’auge d’Estat Islàmic: la Síria del segrest de Marginedas

És difícil aventurar què hauria passat amb Síria si s’haguessin consumat les «enormes conseqüències» que Barack Obama va invocar l’estiu del 2012 per dissuadir Bashar al-Assad de l’ocupació d’armes químiques contra la marea de sirians que s’havien aixecat contra l’opressió del seu règim. Aquella famosa «línia vermella» fixada pel president dels Estats Units no va tardar gaire a ser trepitjada. El 21 d’agost del 2013 l’oposició siriana va denunciar un atac químic als suburbis de Damasc, corroborat dies després pels inspectors de les Nacions Unides. Les imatges de centenars de civils assassinats amb gas sarin a Ghouta i els seus voltants van horroritzar el món. I durant uns dies va semblar com si la intervenció directa de Washington, Londres i París en la Guerra Civil siriana fos imminent. Va ser llavors quan l’enviat especial d’EL PERIÓDICO, Marc Marginedas, va decidir fer les maletes per colar-se a l’hermètic país llevantí a fi de cobrir l’aparent intervenció occidental que aleshores es cuinava per castigar el règim per la seva utilització d’armes de destrucció massiva. «Tambors de guerra a Síria», va titular en una de les cròniques que va publicar just abans d’entrar al país l’1 de setembre del 2013. No n’hi hauria gaires més. Dos dies després va ser segrestat per una de les milícies d’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant en un poble als afores de Hama, una odissea terrible que no acabaria fins al seu alliberament sis mesos després. Aleshores, Síria era ja un pandemoni. Sagnant, brutal, caòticament enrevessat, amb múltiples actors en conflicte i un protagonisme cada vegada més gran dels gihadistes entre les forces rebels. Els ecos de la revolta pacífica iniciada el març del 2011, quan milers de persones van sortir al carrer al sud del país per protestar per la tortura d’un grup de nens arrestats per fer pintades contra el règim, quedaven molt lluny. La Primavera Àrab havia deixat pas a un hivern truculent des que l’aparell repressiu d’Assad es va posar a reprimir a sang i foc les massives manifestacions dels primers mesos de la revolta a Daraa, Hama, Alep o als suburbis de Damasc. Oposició fragmentada al règim Els intents inicials de la coalició de forces oposades a Assad de centralitzar la seva resposta militar a través de l’Exèrcit Lliure Sirià, format per militars desafectes amb el règim, i la seva contrapart civil, la Coalició Nacional Siriana, reconeguda el 2011 per diversos països com el govern legítim del país àrab en l’exili Síria, havien fracassat. La Guerra Civil no només estava en marxa, sinó que havia adquirit els caires sectaris que la caracteritzarien, als quals van contribuir decisivament tant les milícies gihadistes com les mateixes polítiques d’Assad, que va afavorir la seva expansió per presentar-se davant el món com el paladí del secularisme sirià davant la barbàrie fonamentalista. Quan Marginedas va arribar a Síria en aquell tercer viatge des que va començar la revolta, el conflicte també s’havia internacionalitzat, en un calc del que havia sigut la Guerra Civil libanesa dècades abans. L’Iran i el Hezbol·là libanès combatien junt amb les forces del règim, recolzades al seu torn per Rússia a partir del 2015. Els països del Golf armaven les milícies islamistes. Els EUA recolzaven amb titubejos kurds i milícies de l’Exèrcit Lliure. Turquia feia el mateix amb altres peons a sou. Però des de mitjans del 2013 i, amb permís d’un règim que va arrasar ciutats senceres, ningú va guanyar en brutalitat els seguidors gihadistes del que es va acabar dient Daesh o Estat Islàmic (ISIS). La mateixa facció que va segrestar Marginedas i una llarga llista de periodistes i cooperants estrangers, alguns d’ells, decapitats més tard en horripilants execucions virals. El ‘bluff’ de la «línia vermella» La intervenció militar d’Occident que el reporter de guerra d’EL PERIÓDICO havia arribat per cobrir mai es va produir. Va ser rebutjada inicialment pel Parlament britànic, cosa que va fer que Obama temés que el seu Congrés fes el mateix. Després del desastre de l’Iraq una dècada abans no quedava una gota d’ardor guerrer entre l’opinió pública dels dos països anglosaxons. I l’astuta intermediació de Vladímir Putin per salvar el seu aliat va fer la resta, al negociar amb Assad l’entrega de les seves armes químiques, fet que d’alguna manera va permetre a Obama, David Cameron i François Hollande salvar la cara amb aquell acord diplomàtic a diverses bandes. Però la diplomàcia seria a Síria una pedra més de la seva muntanya de morts gegant. Durant el segrest van fracassar les negociacions de Ginebra II, celebrades quan encara quedava alguna aparença de frenar aquella tragèdia monumental. El califat trucava a la porta i, amb les seves conquestes sorprenents, va ser la penúltima intervenció occidental en un país del qual es va oblidar quan es va aturar l’amenaça a gran escala dels barbuts. La guerra continua en alguns racons irredempts de Síria. Ja ningú la recorda. Assad, Putin i l’Iran van guanyar.

De la línia vermella d’Obama a l’auge d’Estat Islàmic: la Síria del segrest de Marginedas

El reporter de guerra d’EL PERIÓDICO va viatjar al país àrab per cobrir una possible intervenció militar d’Occident quan va ser capturat per gihadistes de Daesh

El més llegit