Crònica des de Nova York: escombraries i rates, ¿els ha arribat l’hora?

Tan icòniques com l’Empire State, els bagels, Central Park o el logo I ❤ NY, tot i que infinitament més desagradables, les escombraries i les rates són part del paisatge, la fauna, l’experiència i la història novaiorquesa. Des de fa temps les autoritats municipals han buscat fórmules per treure’ls aquest emblemàtic lloc en el patrimoni, l’imaginari i la realitat de la metròpolis, amb poc èxit fins ara. Deixalles i rosegadors, en una aliança tan endimoniada com vigorosa, segueixen de moment guanyant, i per golejada. I està per veure que hagi d’acabar d’una altra manera l’afany de l’actual alcalde, Eric Adams, i de la responsable del seu Departament de Neteja, Jessica Tisch, però els esforços clarament es redoblen. ¿Els ha arribat l’hora? És difícil anticipar-ho per a les rates, aquesta rara espècie de ‘newyorkers’ de soca-rel, que sempre demostren la seva mestria en l’art de la supervivència i l’adaptació. Com els humans, es van veure afectades per la pandèmia, i entre confinament i tancament de restaurants aquests éssers habituats a moviments locals van estendre el seu territori a la recerca de menjar. Alhora, la ciutat entrava en una mena de ‘pressupost de guerra’ i la tisora passava també pels serveis de neteja. La posterior obertura de terrasses, que en la majoria dels casos han arribat per quedar-se, va crear a més un nou paradís immobiliari per a la població ‘ratuna’, que va transformar els baixos i forats en niu i llar. I tot i que no es pot determinar si les rates han augmentat en nombre, és incontestable que es veuen més. Es ratifica des d’aquestes terrasses de restaurants, en una passejada per gairebé qualsevol lloc, amb els cossos de les atropellades, que cada vegada són una visió més freqüent per als ciclistes, o al saber que les xifres de trucades de queixa als serveis municipals han pujat un 70% en dos anys. Muntanyes d’escombraries Això de les muntanyes de bosses d’escombraries a les voreres, el bufet inesgotable per a les rates, és un altre clàssic novaiorquès rere el qual bateguen factors polítics i econòmics i una història d’inèrcia. Va ser el 1968 quan una vaga de treballadors públics de neteja va marcar el punt d’inflexió que desenvoluparia el sistema actual. La indústria del plàstic va aprofitar per regalar centenars de milers de bosses i al 1971 la ciutat va desterrar oficialment els cubells metàl·lics, donant naixement al paisatge d’aquestes serralades que fan mal a la vista i l’olfacte i, sovint, fan les voreres més petites difícilment transitables. La logística de recollida de les escombraries no ha canviat en aquestes sis dècades, fins i tot mentre la ciutat anava sumant població i aquesta, creant més deixalles: 14 milions de tones a l’any, 375 de diàries més que fa cinc anys. En aquest sistema els serveis municipals s’encarreguen exclusivament de la recollida d’escombraries d’edificis residencials i institucionals, que només fan tres cops per setmana. Mentrestant, nou desenes d’empreses privades (de les quals en els 90 es va fer un esforç per erradicar el control de la màfia) es reparteixen el negoci de retirada de les deixalles comercials, incloent els restaurants. Els plans Nova York ha destinat des de fa temps milions de dòlars per mirar de provocar canvis. Ara, per Adams, la lluita és gairebé un tema personal. Gairebé un centenar de vegades els últims mesos ha parlat en les seves rodes de premsa de les rates (i també ha sortit a les notícies per recórrer dues multes que li van posar després de detectar-se la presència de rosegadors en una casa de la seva propietat a Brooklyn, i que per intentar erradicació s’havia gastat 7.000 dòlars de la seva butxaca). La firma de l’alcalde s’ha estampat en quatre iniciatives legislatives. Una de fonamental ha engegat un programa pilot per instal·lar contenidors als cinc barris, però la implantació general enfronta reptes, que van des de la diferent grandària del carrer fins a la guerra assegurada amb els propietaris dels vehicles privats, que perdrien espai per aparcar en una urbs que, quan va dissenyar la famosa quadrícula de Manhattan, no va fer previsió dels carrerons per, oh sorpresa, esprémer al màxim l’espai immobiliari. A més, s’estudia un nou pla per a les escombraries comercials que dividiria la ciutat en 20 zones, donaria als comerços tres opcions d’empreses privades a qui contractar i reduiria les rutes dels camions i les hores que passen a la carretera, contaminant i contribuint als embussos. Un altre dels canvis entrarà en vigor a l’abril. A partir de llavors es retardarà de les 4 de la tarda a les 8 l’hora en què els edificis residencials poden treure les bosses d’escombraries, mirant d’escurçar el temps desmesurat que les deixalles passen al carrer, de vegades fins a 14 hores. Les rates potser perden l’oferta primerenca, però, com recorden els experts, no saben d’horaris i són sobretot nocturnes, i continuaran tenint fàcil accés al seu tiberi. A més, les noves regles tenen excepcions, incloent permetre als comerços treure les escombraries una hora abans de tancar, sigui quan sigui. Cops d’efecte L’Administració d’Adams també ha tingut cops d’efecte en la seva lluita. Al desembre van generar una enorme atenció quan van penjar a internet una oferta d’ocupació buscant un «director de mitigació de rosegadors», un càrrec ja popularment conegut com «el tsar de les rates». Per optar al sou d’entre 120.000 i 170. 000 dòlars només feia falta, segons el molt comentat anunci (que va haver de ser retirat per l’allau de respostes), experiència en planificació urbana, gestió de projectes o govern i, «més important, l’impuls, la determinació i l’instint assassí per combatre el veritable enemic: la implacable població de rates de la ciutat de Nova York». El candidat havia d’estar «enormement motivat i una mica assedegat de sang» i li convenia tenir «el que fa falta per aconseguir l’impossible». «Astutes, voraces i prolífiques, les rates de la ciutat de Nova York són llegendàries pel seu talent per a la supervivència, però elles no dirigeixen aquesta ciutat, ho fem nosaltres», deia l’anunci. La frase, que també va pronunciar en una roda de premsa la responsable del Departament de Neteja (que només arribar al càrrec va parlar amb l’alcaldia de Barcelona per estudiar el sistema de recollida d’escombraries de la ciutat) va ser tal èxit que es va estampar en samarretes. Es venien a internet per 48 dòlars i ja no en queda cap. Va ser una història d’èxit. Però les escombraries segueixen al carrer i les rates campen al seu aire.

Crònica des de Nova York: escombraries i rates, ¿els ha arribat l’hora?

L’alcalde ha engegat diverses iniciatives l’últim any per eliminar deixalles i rosegadors de les voreres

El més llegit