Trump, Bolsonaro, Orbán, Modi... Com es pot destruir la democràcia en cinc actes

Gairebé exactament dos anys després que una turba de seguidors de Donald Trump assaltés la seu del poder legislatiu als Estats Units per mirar d’avortar la certificació de la victòria electoral de Joe Biden en les eleccions del 2020, milers de brasilers van prendre les principals institucions del poder a Brasília amb la finalitat difusa de restituir en la presidència Jair Bolsonaro després de la derrota electoral contra Luiz Inácio Lula da Silva. Els dos cops van fracassar, després que els militars i altres ressorts del poder es neguessin a recolzar decisivament l’aldarull, però han servit per posar de manifest la vulnerabilitat de la democràcia davant dels atacs instigats des de dins de les institucions per líders populistes que han arribat al poder fent servir els mateixos mecanismes democràtics que més tard han mirat de volar a trossos. Aquesta manera de destruir a foc lent l’edifici democràtic no deixa de guanyar adeptes, com il·lustren també els casos d’Hongria, Polònia, l’Índia, El Salvador, Sèrbia i Turquia. I està ajudant a accelerar l’alarmant regressió de la democràcia al món, que ha vist com els avenços de les últimes tres dècades s’evaporaven i tornaven als nivells democràtics que hi havia el 1989, dos anys abans de l’ensorrament de la Unió Soviètica, segons l’últim informe del V-Dem Institute de la Universitat de Göteborg. Aquesta regressió ha fet que la democràcia liberal sigui avui una anomalia. Dels 42 països que la practicaven fa només una dècada se n’ha passat a 34, segons la mateixa font, on viu només el 13% de la població mundial. El 70% dels habitants del planeta viuen, en canvi, sota règims autocràtics o dictadures. «El panorama és més aviat ominós i ho és des de fa anys», afirma Kevin Casas-Zamora, president de l’Institut per a la Democràcia i l’Assistència Electoral (IDEA). Els motius són múltiples, però ajuda el creixent desprestigi de països que en un altre moment van servir d’exemple per a altres pobles amb aspiracions democràtiques. «Les potències occidentals han vist erosionada la seva credibilitat arran de la crisi financera, la invasió de l’Iraq i la terrorífica experiència del Govern de Trump», assegura Casas-Zamora. «Un fenomen que ha coincidit amb el ressorgiment de models alternatius de governança que ofereixen plantejaments creïbles per accedir al desenvolupament». La Xina n’és possiblement el millor exemple. Via electoral cap a l’autoritarisme I tot i que els cops d’Estat tradicionals, amb tancs al carrer i les televisions assaltades a punta de pistola, no han perdut vigència, particularment a l’Àfrica i l’Àsia, com demostren els aldarulls recents al Txad, Mali, Guinea, Birmània i Tailàndia, l’auge del populisme autoritari ha implicat una nova manera de dinamitar les llibertats. «La paradoxa de la via electoral cap a l’autoritarisme és que els assassins de la democràcia utilitzen les mateixes institucions democràtiques per matar-la de manera gradual, subtil i fins i tot legal», han escrit a ‘The Guardian’ Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, autors de ’How democracies die’ (Com moren les democràcies). La seqüència varia segons el país, però les eines per desmantellar els controls i contrapesos al poder Executiu coincideixen de manera recurrent. N’hi ha prou amb cinc actes per destruir la democràcia o, com a mínim, intentar-ho. Mordassa per a la premsa crítica Un dels barems fonamentals per mesurar la salut democràtica d’un país és el grau d’independència del qual disfruten els mitjans per fiscalitzar el poder i airejar les inquietuds de l’opinió pública, cosa que converteix la premsa lliure en un dels primers objectius de qualsevol autòcrata que es preï. Trump es va haver de conformar amb les campanyes diàries de descrèdit contra els «enemics del poble», a diferència del que ha passat a la Rússia de Vladímir Putin, on la premsa crítica ha sigut virtualment desmantellada. Un exemple que té en Viktor Orbán l’alumne més avantatjat. En tot just 12 anys en el poder, les polítiques de l’ultranacionalista han deixat més del 80% dels mitjans hongaresos en mans del Govern i els seus aliats, segons Freedom House. ¿I com ho ha fet? Propiciant-ne l’adquisició per part d’oligarques afins, negant llicències i assecant la publicitat als mitjans díscols. Aquest model de «captura hongaresa», similar al que ha aplicat Recep Tayyip Erdogan a Turquia i Daniel Ortega a Nicaragua, s'està emulant en altres països com Sèrbia. Intimidació a la societat civil Els atacs contra les organitzacions que defensen els drets humans, el feminisme, les minories ètniques o religioses, els immigrants o la comunitat LGTBI són una altra de les pràctiques habituals dels populismes autoritaris per anul·lar els contrapesos que emanen de la societat i crear un clima de polarització extrema. Una de les maneres més habituals de fer-ho passa per designar «agents estrangers» a les oenagés que reben finançament forà, un model seguit amb diferents matisos a Rússia, Israel i Hongria, o invocar la seguretat nacional per restringir-ne les activitats a cop de lleis antiterroristes. Altres vegades tot es fa de manera menys dissimulada, com ha fet la Polònia d’Andrezj Duda al declarar àmplies zones del país com a «lliures d’LGTBI». Desinformació i propaganda Les xarxes socials s’han convertit en l’aliat de capçalera dels autòcrates en potència per demonitzar-ne els rivals polítics, desprestigiar les institucions i propagar l’odi contra qualsevol que no balla al so de la seva música. En aquesta coctelera, la desinformació i la mentida són elements fonamentals per exacerbar la polarització política i desdibuixar els principis compartits que ancoren les societats democràtiques. Trump va ser el gran mestre d’aquesta estratègia, també seguida per Bolsonaro i l’entorn de Narendra Modi a l’Índia, un president que ha fet del supremacisme hindú i la discriminació de la minoria musulmana els pilars del seu règim. Estocada a la separació de poders No cal prohibir els partits polítics ni arrestar els líders de l’oposició per controlar un Parlament, on n’hi ha prou amb una majoria absoluta perquè els desitjos d’un president es converteixin en ordres. Una altra cosa és el poder judicial, que fixa l’Estat de dret. La seva independència està sota setge a 45 països, segons un informe del 2021 de la consultora nord-americana Verisk Maplecroft. A Europa és probablement Polònia on més se n’han soscavat les funcions com a contrapès de l’Executiu. Diverses reformes han restat autoritat als magistrats per concentrar-la en el ministre de Justícia o han facilitat la destitució dels jutges díscols del Suprem, així com l’aplicació de mesures disciplinàries per a aquells que dicten sentències en contra del criteri del Govern, una sèrie de mesures impugnades des de Brussel·les. Qüestionar la integritat electoral Res sembla que és més efectiu per instar les masses a sublevar-se als carrers com sembrar dubtes sobre la credibilitat del procés electoral. Tant Bolsonaro com Trump es van dedicar mesos abans de perdre les eleccions a proclamar per endavant que només perdrien si el recompte estava manipulat, unes al·legacions de frau que van mantenir després de perdre la reelecció malgrat l’aval de les autoritats competents. Aquesta mateixa cançó va ser utilitzada pels militars birmans per justificar el cop d’Estat el 2021. A Nicaragua el mètode seguit per Ortega va ser una estratègia diferent. El sandinista es va dedicar a omplir de lleials la comissió electoral encarregada de supervisar i validar els comicis.

Trump, Bolsonaro, Orbán, Modi... Com es pot destruir la democràcia en cinc actes

La manera de subvertir l’ordre establert ha canviat i, com s’ha vist al Brasil, els cops d’Estat es perpetren cada vegada més des de dins de les institucions

El més llegit