2022, l’any de la guerra d’Ucraïna

Van ser molt pocs els ciutadans de l’espai postsoviètic que se’n van anar al llit la crítica nit del 23 al 24 de febrer passat, en especial, a Rússia i Ucraïna, les dues repúbliques que fins feia només tres dècades integraven, unides, el cor i l’ànima de l’URSS, el segon estat més poderós del món. En qüestió d’hores, el to de veu de Ievhen Fedtxenko, periodista ucraïnès al capdavant de StopFake, una web especialitzada a desmuntar les notícies falses emeses des de Moscou, havia canviat radicalment, i s’havia tornat ombrívol i inquiet. «És molt probable que l’atac es produeixi aquesta mateixa nit, estic pensant on puc anar amb la meva família», admetia resignat després d’haver pronosticat durant setmanes que el Kremlin es limitava a jugar una partida de pòquer, i que a tot estirar s’esperaven escaramusses armades contra territori ucraïnès. A Moscou, a l’altre costat de la frontera, s’hi estaven produint escenes similars, malgrat que, en teoria, Rússia era el Goliat del conflicte en potència, la nació invasora, i no el país a punt de ser atacat. Allà també s’hi havia desencadenat una epidèmia d’insomni entre la ciutadania, amb frenètics intercanvis de missatges a través de WhatsApp i altres xarxes socials sobre el que passaria les següents hores. «¡Surt immediatament de Rússia!; tot canviarà ràpidament, demà potser ja és tard», va ser el text que va rebre Vitali Ilin, un fotògraf de publicitat, enviat des de l’Argentina per una parella d’amics gais que feia poc havien emigrat a Llatinoamèrica en vista de la rampant homofòbia impulsada des de l’Estat rus. Matisos de país agressor i país agredit a part, la situació del Ievhen i el Vitali tenia molts paral·lelismes. El primer mirava al cel per veure d’on podien procedir les bombes, o per on podien començar a atacar els MiG de combat russos, per emprendre la fugida en direcció contrària. El segon observava el seu voltant per identificar possibles signes que confirmessin el que li havien advertit els amics des de la llunyania: que el país estava efectivament a punt de canviar en aquest asfixiant i repressiu Estat estalinista de feia anys, cosa que l’obligava a seguir-ne l’exemple, tocar el dos i sortir de Rússia sense gairebé res. Això sí. Tant un com l’altre percebien, en aquestes hores immediatament anteriors a la invasió, que l’existència que havien conegut fins ara estava a punt de capgirar-se com un mitjó, i que a partir d’aquell moment, res, absolutament res, tornaria a ser igual. L’hora fatídica Cap a les cinc de la matinada, totes les incerteses es van aclarir. Les agències de notícies van començar a publicar butlletins de guerra, en què informaven d’atacs coordinats amb míssils i aviació llançats des de Rússia contra diversos objectius civils i militars a Ucraïna, mentre columnes de blindats travessaven la frontera i avançaven en territori ucraïnès a gran velocitat des de tres direccions: el nord, concretament des de la frontera bielorussa, Crimea, des del sud i la província de Bélgorod, des del nord-est, a mig centenar de quilòmetres de Khàrkiv, la segona ciutat ucraïnesa. Amb les primeres bombes, hi van arribar les primeres explicacions. Vladímir Putin, un president que va arribar al poder l’últim dia del segle passat i ajudat a pujar-hi per un altre conflicte armat –la segona guerra de Txetxènia, amb desenes de milers de morts– va sortir immediatament a la palestra per justificar aquesta nova aventura bèl·lica en què havia embarcat el seu país. Des del seu despatx al Kremlin, amb el rostre tens i la mirada plena de rancor cap aquest Occident que va prevaler contra el seu dissolt Estat a la darreria del segle passat, l’antic agent del KGB estacionat a la difunta Alemanya Oriental va pronunciar un discurs ple de referències històriques i en el qual donava a entendre que el que buscava amb aquesta nova guerra era precisament això, revertir la derrota soviètica durant la Guerra Freda del segle XX: «El col·lapse de la Unió Soviètica va portar a una redivisió del món, i de les normes del dret internacional que s’havien desenvolupat fins aquell moment; les normes que van ser adoptades després de la Segona Guerra Mundial i que van formalitzar-ne els resultats es van interposar en el camí d’aquells que es van autoproclamar a si mateixos com a vencedors en la Guerra Freda». Convençut que tot es resoldria a favor de Moscou en qüestió de dies, no va dubtar a qualificar de «Junta» el Govern ucraïnès, a titllar de «nazi» el president Volodímir Zelenski, de confessió jueva i elegit tres anys abans en unes eleccions amb més del 70% dels vots, i a instar les tropes ucraïneses a «no donar compliment a les ordres» emanades des de Kíiv, és a dir, a amotinar-se. Poc trigaria a demostrar-se que la Ucraïna que tenia al cap el líder del Kremlin quan va pronunciar el bel·licós discurs d’inici d’hostilitats no tenia literalment res a veure amb la Ucraïna real que des de feia anys hi havia sobre el terreny. Transcorregudes tan sols 24 hores des de la matinera proclamació bèl·lica, l’Svetlana, una jove ucraïnesa de parla russa originària de Khàrkiv i que no va esmentar el seu nom real, deambulava, visiblement contorbada, pel restaurant de l’hotel Lviv, a la cèntrica avinguda Viatxeslav Txornovol de la ciutat homònima, i intentava renovar forces i recuperar-se dels sobresalts de les primeres hores de guerra amb un plat de viandes ofertes en el bufet d’esmorzar. A més de les recurrents alertes aèries i els comerços tancats i barrats, la guerra ja es feia sentir a la capital de l’oest d’Ucraïna, més concretament en aquell frugal aparador de menges, dominat per ous cuits, formatges processats de gust artificial i textura pròxima a la plastilina, a més de salsitxes locals i kaxa, cereals cuits en llet molt populars a tota l’ex-URSS. Saltava a la vista que l’agitada Svetlana, acabada d’evacuar des de la bombardejada Khàrkiv, era una de tantes ucraïneses a qui l’acostament a Europa durant els anys precedents havia provat bé, independentment del seu origen nacional. Vestia a la moda, portava una cuidada melena pèl-roja i, en la seva aparença externa, res la distingia de qualsevol jove txeca, eslovaca o polonesa amb recursos, una bona feina i acostumada a viatjar per la UE. I tot i que el president de la potència veïna s’havia expressat en la seva llengua materna, no amagava l’immens menyspreu que sentia cap aquell personatge, ni el profund abisme emocional que la separava d’aquella intervenció parlada en la qual descrivia el seu país, Ucraïna, amb unes paraules i en uns termes que no reconeixia sota cap concepte. «¡Està boig!», es va limitar a exclamar quan un periodista li va inquirir sobre el discurs de Putin. En les primeres hores de la guerra, els qui es van emportar la pitjor part dels desencerts presidencials, els qui van viure a les pròpies carns les conseqüències dels errors de càlcul de Putin van ser sens dubte les columnes de blindats que avançaven sobre Kíiv des del nord i que pensaven aconseguir el control de tota una megalòpolis de tres milions d’habitants gairebé sense disparar un tret. El 27 de febrer, és a dir, tot just tres dies després d’iniciada l’ofensiva, les grans cadenes de televisió internacionals van difondre unes torbadores imatges preses després d’una batalla en una localitat de la perifèria de la capital, a menys de dues desenes de quilòmetres del centre. Entre columnes de fum i cases unifamiliars destruïdes, hi havia un bon nombre de vehicles blindats carbonitzats, amb les portes obertes, al costat del que probablement eren cossos de soldats russos morts durant el combat estirats sobre l’asfalt. Setmana i mitja El 9 de març, amb prou feines transcorreguda una setmana i mitja des de l’arrencada de l’ofensiva, era la premsa britànica la que difonia unes instantànies d’una columna russa aniquilada, amb carcasses de tancs i blindats ennegrits per les flames enmig d’un bucòlic paisatge nevat pròxim a la localitat de Sumi, al nord del país, a tot just una cinquantena de quilòmetres de la frontera. Entre el tragí de soldats ucraïnesos carregant caixes de municions arrabassades a l’enemic, un somrient militar local força gras es vanagloriava davant la càmera que la seva unitat havia destruït la columna gràcies «als regals» proporcionats per Sa Majestat la reina Isabel II, i demanava més «joguines» com aquestes per continuar atacant les forces russes. «Hi havia una columna; els estàvem esperant i vam acabar amb ells; vet aquí el resultat; ¡glòria a Ucraïna!», recitava un altre militar, que probablement exercia les funcions de comandant. Els analistes militars, tant a Ucraïna com a Occident, no donaven crèdit veient tanta malaptesa. Putin havia posat en marxa una invasió blindada de característiques completament previsibles, al vell estil de la guerra llampec, quan els números ni tan sols estaven a favor seu. Semblava que el Kremlin s’havia oblidat fins i tot de sumar, del fet que en matemàtiques, dos i dos són quatre, i no tres. «Ucraïna disposa de 8.000 míssils Javelin antitancs, mentre que Rússia compta amb 3.000 tancs, i desenes de milers de blindats; em sembla una proporció adequada» per a l’Exèrcit defensor, va revelar per a EL PERIÓDICO, a escassos dies de l’inici de la invasió, l’analista Mikhaïlo Samus, al capdavant de Nova Geopolítica-Xarxa d’Investigació, una plataforma informativa ucraïnesa especialitzada en temes militars i de geopolítica. I fent bona aquella dita de «cria fama...», països reticents fins aquells moments a enviar armes a Ucraïna, com Alemanya i fins i tot Espanya, van canviar d’opinió i van començar a despatxar partides d’ajuda militar cap al país eslau, una vegada van comprovar que ni el conflicte es convertia en un segon Afganistan, ni el Govern de Kíiv es fonia com un terròs de sucre en un got d’aigua davant l’envestida de Rússia, com així va passar durant la caiguda de Kabul l’estiu del 2021. Amb els revessos militars i l’allau de baixes militars –es parlava, transcorregut un mes de l’inici de les hostilitats, de tants morts russos en el camp de batalla com morts soviètics en un decenni en la guerra de l’Afganistan– van arribar les batzegades del Kremlin. Contradient les seves pròpies asseveracions en el primer discurs del febrer, Putin va proclamar, al començar l’abril, que en realitat el seu Exèrcit no aspirava a provocar la caiguda del Govern de Zelenski, sinó a estendre l’autoritat de Moscou per tota la regió del Donbass, raó per la qual ordenava la retirada dels contingents militars que des de feia setmanes intentaven, sense èxit, tancar una tenalla entorn de la capital ucraïnesa. Era el primer dels replegaments russos des de l’inici de les hostilitats. Després vindrien la retirada, al galop i en desordre, de la zona nord limítrofa amb Khàrkiv i, finalment, l’evacuació de Kherson, l’única capital de províncies que havia caigut a mans russes. Ningú s’atreveix a vaticinar com acabarà aquesta guerra. Hi ha un corrent d’opinió, participat fins i tot per individus i forces ultradretanes russes com Igor Girkin, àlies Strelkov («tirador» en rus), que afirma que Rússia ja ha sigut derrotada, i que tan sols resta per esbrinar com es materialitza aquest fracàs militar; és a dir, mitjançant un armistici que fixi unes fronteres provisionals no reconegudes internacionalment, com ve regint des de fa dècades a la península de Corea, una circumstància que li permetria a Putin i a la seva elit salvar la cara al conservar de facto alguns territoris conquerits; o a través d’un col·lapse del règim de Putin similar a l’enfonsament de l’Alemanya hitleriana. Passi el que passi en aquest 2023 a punt de començar, de moment les espases continuen en alt i la paraula ‘negociació’ ha sigut proscrita no només del vocabulari dels dos contendents, sinó també dels seus aliats. «No hi ha de moment les condicions» per a una negociació, va constatar fa uns dies el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg. I davant d’aquells que canten la victòria del Govern de Kíiv, el mandatari noruec va recordar que Moscou ja ha donat a entendre que planeja una contraofensiva per a la primavera, i que l’estratègia més raonable continuava sent proporcionar armes a l’Exèrcit de Zelenski perquè prevalgui en una guerra que, segons l’opinió de molts, és tan nostra com seva.

2022, l’any de la guerra d’Ucraïna

Putin va canviar el curs de la història i el destí dels ciutadans de l’ex-URSS i de la resta del món quan va ordenar a les tropes envair el país veí per reconstruir el poder del Kremlin

El més llegit