Visita a Bakhmut, el bastió de la resistència d’Ucraïna

Amb prou feines es distingeix l’entrada a la ciutat. Tot el vidre de davant i els laterals del cotxe estan plens d’una barreja de pluja, neu i fang que amb prou feines permet veure res. Només durant un instant, quan l’eixugaparabrises recorre a tota velocitat d’esquerra a dreta, és possible veure siluetes d’objectes a la llunyania. No hi ha ni una ànima al carrer a Bakhmut, una ciutat fantasma plena de barricades antitancs sota el tro constant de les bombes. El seu soroll ens acompanya des de molt abans d’arribar a l’entrada. Se senten les explosions dels bombardejos en un intercanvi de foc total. Els més pròxims són precedits d’un xiulet i, tot seguit, arriba l’explosió. Fa mesos que les forces russes intenten prendre el control d’aquest enclavament ubicat de l’est d’Ucraïna, a la regió de Donetsk, una de les quatre que es va annexionar Rússia al setembre. La ciutat és un laberint de carrers buits i destruïts. Només algunes persones fan cua en un centre de repartiment de menjar que cada dia dona assistència als pocs que no han fugit. Al voltant de la zona es veuen diversos impactes recents de morter, el terra literalment arrencat, trossos de metralla que han deixat les parets foradades. Un grup d’homes s’està a l’entrada al costat d’una gran caixa plena de pa. Dins, un estret passadís dona lloc a una gran cortina de plàstic que aïlla del fred exterior i que separa una gran sala on s’organitza el repartiment. Aquí, un tub enorme genera calor, alimentada per un generador. L’Anna està asseguda en una taula. Abans de la guerra era cantant i ara és voluntària en aquest centre de repartiment. Gestiona, amb una altra companya que no es vol identificar, els papers que assignen a cada persona que ve. Al mateix recinte hi ha l’Svelenk, l’encarregat de repartir les caixes de menjar i el pa. «Cada dia és així», explica aquest home, que viu amb la seva dona en una casa a prop de la línia del front de la ciutat. L’entrada de la porta de casa seva la presideix una enorme emoticona somrient amb un missatge: «Hi ha gent aquí». Està dirigit als russos, en cas que finalment aconsegueixin entrar a la ciutat. Les restes d’una bomba de raïm (una arma prohibida) marquen l’entrada al seu jardí. També té un galliner on recull ous per sobreviure i alguns gats i gossos que ha recollit per la ciutat. Els dona menjar. «No tenen ningú, només nosaltres». Aquests animals formen part dels molts que encara es poden veure per la ciutat deambulant sense rumb fix. Els seus amos els van deixar al fugir, i els que tinguin sort seran mantinguts amb vida per gent com l’Svelenk. Almenys fins que arribin els russos. Els altres moriran de gana i fred a la inhòspita ciutat, clau d’entrada a la zona per als russos. Ruta important La ciutat està situada a la carretera que condueix a Lissitxansk, una ruta important de subministraments. En un carrer, crema un dels molts incendis provocats pels bombardejos diaris. A la llunyania hi ha un edifici en flames. Un camió de bombers s’hi dirigeix. Quan arriben, un xiulet pròxim es converteix en una gran explosió. Tots corren cap a l’interior de la casa atacada. El Vladímir, el cap de bombers, esbossa un somriure amb la seqüència dels seus homes corrent. «Ja no hi ha gent en aquesta zona, són cases buides, però igualment hem d’apagar el foc. És la nostra obligació». Dins l’edifici la foscor és total. El fum dens amb prou feines deixa veure res. Dos bombers claven cops amb una destral a la porta d’una vivenda per obrir-la mentre un altre grup dels seus companys trenquen els vidres d’una vivenda on ja han entrat. Quan acaben tornen a la caserna a descansar. L’entrada d’aquesta és, un cop més, un grapat de ciment trencat i vidres a causa dels impactes dels bombardejos. «Només tenim un camió aquí, per seguretat». Al costat de la caserna hi ha un edifici i al soterrani hi viuen diverses pesones. Un home que no s’identifica ens diu que no volen parlar amb els periodistes. Diverses persones darrere d’ell s’amaguen quan arribem. No és la primera vegada que ens passa a Bakhmut. Fa unes setmanes vam arribar a un edifici en flames en una de les entrades de la ciutat. Aquí un MiG 17 en posició d’enlairar-se presideix un pedestal en record dels temps passats de glòria de l’aviació soviètica. El grup de persones que es congregaven al voltant de l’edifici en flames van començar a increpar-nos i a dir que el bombardeig era culpa nostra (referint-se a altres companys que havien passat anteriorment). Finalment vam trobar un altre refugi, també amb una emoticona de cara somrient, aquesta petit, en un dels laterals de l’entrada; just al costat hi ha un tanc. Després de diversos intents, una noia jove obre la porta. «Hola, som periodistes», li diem. La noia pregunta a crits a algú de l’interior i ens deixen entrar. Baixem a un pis inferior per una escala i apareix un entramat de passadissos, il·luminats amb llum tènue i només una cuina per a la vintena de persones que hi viuen. La majoria gent gran. Per què no us en voleu anar, és la primera pregunta que els fem. «És casa nostra, ¿on hauríem d’anar?», ens respon la jove que ens ha obert la porta.

Visita a Bakhmut, el bastió de la resistència d’Ucraïna

ESPECIAL MULTIMÈDIA | Resum de 10 mesos de guerra a Ucraïna

EL PERIÓDICO recorre els carrers buits d’aquesta ciutat, assetjada des de fa mesos pels bombardejos de l’Exèrcit rus

El més llegit