Crònica des de Beirut, llar de mil contrastos

Sota el seu encanteri, fins i tot el seu nom és dolç. És Beirut. Però la fascinació compartida per la capital libanesa desperta retrets entre la població. «Beirut no és el Líban», insisteix incessantment qualsevol libanès. I és cert. Beirut no és el Líban, però tot la bellesa i la misèria del país habita a la ciutat. La multiculturalitat i l’amalgama de poblacions refugiades, castigades, ignorades arriben fins a la capital, terra fèrtil per florir. Els beirutins estan tips de sentir parlar de la ciutat com la dels mil contrastos. Però ells, la majoria, també van arribar un dia fins aquesta urbs a la vora del Mediterrani, van caure en el seu encant i ja mai la van deixar. Capritxosa com cap, Beirut els rep a tots però no és de ningú. Són molt pocs els libanesos originaris de Beirut. En aquest país, de tot just 10.542 quilòmetres quadrats, de la mida aproximada d’Astúries, hi conviuen 18 confessions religioses reconegudes per l’Estat. Totes sense excepció es troben a la capital. Des de muntanyes, valls i costes, migren fins a Beirut a la recerca de millors oportunitats. Una vegada a la ciutat, solen instal·lar-se als barris cristians o musulmans en funció del seu credo. La Guerra Civil libanesa (1975-1990) va acabar de delimitar aquestes zones instal·lant una ferida oberta al centre de la ciutat que les separa. El ‘downtown’ beirutí es va convertir en trinxera durant tres lustres. L’especulació immobiliària de la postguerra el va condemnar a ser un districte fantasma. El ‘dowtown’, barri fantasma a Beirut. / ANDREA LÓPEZ-TOMÀS El ‘París del Pròxim Orient’ Cada un arriba a Beirut amb les seves tradicions i les seves pròpies maneres de viure. «Tu tens el teu Líban i jo tinc el meu Líban», escrivia fa més d’un segle el poeta Khalil Gibran. Així, la ciutat adopta l’encant exclusiu dels llocs de trobada. Cinc comunitats islàmiques, 12 de cristianes i una suposada minoria jueva imperceptible fan del país un territori difícil d’explicar. I la capital els uneix a tots. Beirut, port d’entrada per a la majoria, sempre ha sigut llar per al cosmopolita i el provincià. El vell i el nou conviuen en forma de senzilles cases envoltades per gratacels imponents. Ja abans de l’explosió del port de Beirut l’agost del 2020, era típic de la ciutat veure edificis impol·luts al costat de ruïnes amb dècades de pols i casquets de bala. Beirut, amb totes les seves arestes, és un record del que va poder ser, del que potser va ser i no és. El món es va atrevir a batejar-la el ‘París del Pròxim Orient’ per la seva fusió entre est i oest, entre tradició i modernitat. Els europeus hi venien a la recerca de cultura: a les ciutats de Baalbek, Tiro i Biblos hi ha els temples romans i santuaris fenicis més antics conservats. Ansiosos de gresca, els àrabs hi viatjaven perseguint una llibertat que només es podia trobar a la capital libanesa, i la seva gent s’ha encarregat de mantenir part d’aquest llibertinatge. «Però Beirut no és París, Beirut és Beirut i no volem que sigui París», declara la Suha, una estudiant del nord resident a la capital. Riquesa multicultural Entre recordatoris d’un passat gloriós, la ciutadania habita la capital donant-li nova vida, ensopida i mísera però vida en definitiva. Gairebé dos milions i mig de persones habiten Beirut. Els carrers no tenen planificació urbanística, però han sigut refugi per a molts l’últim segle. Els armenis hi van arribar fugint dels turcs durant la Primera Guerra Mundial. El 1948, milers de palestins es van instal·lar en tendes a la ciutat per escapar-se de l’horror dels israelians, ansiosos per establir el seu nou Estat. Ara, comparteixen els camps i les edificacions precàries amb els veïns sirians que van aconseguir arribar a la capital. També milers de treballadores domèstiques migrants, la majoria de països del sud-est asiàtic i l’Àfrica, s’han instal·lat a Beirut a la recerca d’una vida millor, però només hi han trobat l’esclavitud. Tot i que la capital libanesa serveixi de refugi, no els acull en el seu si com sí que fa amb els milers d’expatriats libanesos que tornaran a visitar les seves famílies aquestes festes portant dòlars. I és que fa tres anys que el Líban està embrancat en una de les pitjors crisis econòmiques del món des del 1850, segons el Banc Mundial. Per això, aquestes poblacions marginades, apartades als marges de la ciutat, surten de la clausura. Als barris de moda un dimecres qualsevol, s’hi concentren famílies senceres demanant almoina i joves que deixen el seu Ferrari al servent per prendre una copa al nou lloc més distingit. L’insultantment ric i el desoladorament paupèrrim també es troben a Beirut. Malgrat el col·lapse i la violència, la capital libanesa s’ha quedat amb alguns records de la seva època gloriosa. Té una dotzena d’universitats, i Beirut es beneficia d’un dels índexs de desenvolupament humà més alts de la regió, ja que el Líban n’és el setè al món àrab. A les cafeteries, l’àrab, el francès i l’anglès conviuen en igualtat mentre els carrers són testimoni de converses en filipí, amhàric o bengalí. Paret amb paret, mesquites i esglésies respecten el seu torn. El muetzí comença a cantar quan callen les campanes. De fons, les rialles d’un grup d’amigues, algunes d’embotides en minifaldilles i d’altres cobertes per un hijab, aviven l’encanteri. Beirut no és de ningú, però sense la seva riquesa de gent, no seria res.

Crònica des de Beirut, llar de mil contrastos

Ciutat refugi per a diferents pobles, la multicultural capital libanesa concentra la bellesa i la misèria del país

La nit de Beirut és queer

El més llegit