Serrat i Llatinoamèrica: una relació d’amor correspost

Les cançons de Joan Manuel Serrat han sigut part de la banda sonora llatinoamericana des dels 70. Un artefacte de l’educació sentimental de diferents generacions. Un sant i senya entre pares i fills. Els concerts a la regió d’‘El vicio de cantar’, la gira de comiat que el va portar per l’Argentina, Mèxic, Xile, Perú, Veneçuela, Colòmbia i l’Uruguai, entre altres països, van posar de manifest la intensa relació familiar que s’ha establert amb aquesta veu, aquest cos i, sobretot, un repertori que ha desafiat totes les formes de l’anacronisme al qual l’era digital ha sotmès la música. Les reaccions es van repetir en totes les ciutats que ha visitat: ovacions interminables i crits d’«¡una altra, una altra!», una cançó més, com si d’aquella manera s’hagués pogut compensar el silenci que s’acostava. «Durant dues hores i mitja, Serrat va recrear tots els encanteris», va dir el diari Página 12 sobre la presentació a Buenos Aires. El públic, va afegir, va fer «el possible per estirar la seva última nit». Al passar per Lima es va prendre de broma el seu propi dolor per l’adéu. «Sé que és difícil, però pensin que, d’ara endavant, només ens queda futur». I en una Caracas arruïnada va fer una crida a no prendre’s el seu adeu «amb melancolia ni nostàlgia». Ningú s’oblidarà d’ell perquè ha fet sonar la promesa de nous discos. Si no fos així, ¿qui podria deixar de recordar Cantares, Mediterráneo,Penélope i tantes altres perles que s’han incrustat en la memòria? «¿Què és una cançó?», s’ha preguntat en diversos concerts. I va citar davant el públic la definició que li havia ofert la intel·ligència artificial d’Alexa sobre la base de l’estipulat per la RAE. «¡Quina fredor asèptica, la dels acadèmics! Una cançó és lletra i música, però és música que parla i lletra que canta», va dir. Una cançó és, també, una manera d’establir un pacte emocional que vibra a través de l’aire. Aquest acord no escrit no només ha tingut a veure amb el gaudi, sinó també amb l’agraïment. Per això molts dels qui s’han educat amb Serrat mantenen un mateix principi: no el critiquen. Això seria parlar en contra d’ells mateixos. Un argentí més El vincle dels argentins amb el cantautor es remunta a l’octubre de 1969, quan va aterrar per primera vegada a Buenos Aires, enmig d’una dictadura preconciliar que s’esquerdava, i va trobar en el seu repertori noves paraules i melodies. L’enorme èxit de Serrat va estar en part associat a un programa televisiu, Sábados circulares. D’aquí va passar a amenitzar els carnavals de febrer. El català es va convertir en un habitant més de la capital argentina. Es va fer seguidor de Boca Juniors perquè el dirigia Alfredo Di Stéfano, i es va enamorar del tango, que havia sonat a la seva casa de la infantesa. El procés de radicalització política juvenil va anar acompanyat amb aquestes cançons amb versos propis o d’Antonio Machado i Miguel Hernández que van arribar com la bona nova. Vencidos va ser una mena de victòria cultural i així ho va entendre fins i tot la dictadura que el 1976 no només va censurar els seus discos, sinó que va arribar a utilitzar-los com a música de fons de les sessions de tortura per apaivagar els esgarips desesperats dels captius. L’Argentina va recuperar les seves institucions el 1983 i també va recuperar Serrat. El mateix va passar a l’Uruguai i a Xile després de la derrota de la dictadura en el plebiscit de 1988. El Nano, com l’han anomenat gairebé des de sempre, va ser més que una visita assídua, ja fos en soledat o acompanyat d’Ana Belén, Miguel Ríos, Víctor Manuel o, més tard, amb Joaquín Sabina. Nos visitó Serrat. Estuvimos en el balcón principal del Palacio y viendo los murales de Diego Rivera. Vio a Marx “que no está muerto ni enterrado”. Si no fuera porque tengo que ir a la montaña de Guerrero, estaría en su concierto en el Zócalo. Es poesía pura, limpia y humana. pic.twitter.com/ZAeNXQACQ9 — Andrés Manuel (@lopezobrador_) 21 de octubre de 2022 Xile i Mèxic L’autor de Fiesta ha merescut en moltes ocasions tracte preferencial d’alguns lideratges que també es van educar amb la seva obra. «Sempre, des de l’any 70, he estat compromès amb Xile i el seu projecte polític i vital», va dir Serrat en l’escala xilena d’‘El vicio de cantar’ després de ser rebut pel president Gabriel Boric, a qui va elogiar pel seu compromís i per l’absència d’un historial negatiu. «Ve net, en aquest sentit, i per tant la llibertat d’acció». Els mexicans el van aplaudir durant el concert al Zócalo i, entre ells, Manuel Andrés López Obrador. El president el va convidar a la seu de l’Executiu i, com un bon fan, ho va fer saber a través de les xarxes socials. «Ens ha visitat Serrat. Hem estat al balcó principal del Palau i hem vist els murals de Diego Rivera. Ha vist Marx, ‘que no està mort ni enterrat’. Si no fos perquè he d’anar a la muntanya de Guerrero, estaria al seu concert al Zócalo. És poesia pura, neta i humana». Serrat no ha deixat de sentir-se com un llatinoamericà més. El seu disc El sur también existe, basat en textos de l’uruguaià Mario Benedetti, és una prova material d’aquesta afecció, per això en moltes ocasions ha sortit de la postura de cantant asèptic i despreocupat per la contingència per prendre posició sobre situacions polítiques. A Buenos Aires va celebrar el triomf electoral de Luiz Inacio Lula da Silva davant l’ultradretà Jair Bolsonaro. «La seva victòria és un fet boníssim, no només per al Brasil, sinó per a Amèrica en general i per al món en particular». Només el Brasil ha quedat com un territori aliè o indiferent a la música del català durant el seu més de mig segle conquerint cors a la regió.

Serrat i Llatinoamèrica: una relació d’amor correspost

El tram americà de la gira ‘El vicio de cantar’ va posar de manifest el fort vincle emocional de Serrat amb la regió

Multimèdia | Gràcies, Serrat: Rosalía, Estopa, Julia Otero, Valdano... li rendeixen homenatge

El més llegit