La diplomàcia petrolera rehabilita Veneçuela al tauler mundial

El metro de Caracas s’assembla a una caricatura de les instal·lacions que el 1983 es van inaugurar amb la promesa d’una Veneçuela pròspera, moderna i saudita. Els vagons estan completament deteriorats, són carcasses rodadores. Les escales mecàniques no funcionen. Fa uns dies, els usuaris del servei van haver de sortir dels vagons per un tall de llum. Van caminar sobre els raïls i a les palpentes fins a l’estació més pròxima. Els infortunis al metro no només donen mirades melancòliques d’aquells que el van conèixer en el seu millor moment. El record és doblement pertorbador. En aquells anys 80, quan semblava que tot estava per fer –les aparences eren llavors d’un país llavors desigual en el qual es cuinaven les convulsions que van donar origen al ‘chavisme’– , Nicolás Maduro era xòfer d’aquests trens. Amb prou feines el sindicalista loquaç d’un partit menor d’esquerres. Quatre dècades més tard Maduro no només és president: ja no se’l considera un pària internacional, la representació de tots els mals terrenals. Als ulls del món ha ressorgit com un interlocutor vàlid, fins i tot subreptíciament per als Estats Units, el Govern dels quals ha atorgat una llicència que autoritza la petrolera Chevron a reprendre operacions limitades d’extracció de petroli a Veneçuela, un primer pas cap a un aixecament progressiu de les sancions. La pirueta política que li ha estès una capa de relativa respectabilitat ha sigut fruit d’una combinació de factors: la invasió russa a Ucraïna, amb el seu efecte a l’economia global, el gir progressista a Sud-amèrica i el fracàs opositor. Drets humans i pobresa Les denúncies de greus violacions als drets humans han quedat des d’aleshores com una incòmoda nota al peu de pàgina. El mateix que el desastre migratori i l’extrema pobresa. Mentrestant, l’ex xòfer condueix amb mà fèrria un país l’estació final del qual és incerta. El perill de deriva és latent en un país que ha perdut el 75% del seu PIB des del 2013 i l’economia del qual ha començat a recuperar-se lentament. La pobresa ha passat del 65,2% el 2021 al 50,5% aquest any, tot i que la desigualtat ha continuat fent estralls (un 10% dels veneçolans és 70 vegades més ric que els més pobres). «La caiguda es va aturar per la dolarització de l’economia i l’alliberament dels preus», diu l’influent economista Luis Vicente León, director de la consultora Datanálisis, en conversa telefònica. La inflació, que va arribar al 130.060% fa quatre anys, seria del 150% aquest any. «Els passatgers del tren estan contents perquè no van xocar», afegeix amb ironia, seguint la metàfora del metro. A finals de gener del 2019, quan Juan Guaidóses va autoproclamar «president encarregat» amb el beneplàcit de Donald Trump i nombrosos governs, l’oposició va suposar que Maduro tenia les hores comptades. Tot i això, les agulles del rellotge han acabat corrent a favor seu. Almenys és el que creu l’oficialisme més recalcitrant. Una recent animació en 3D realitzada a petició de Rafael Lacava, governador de l’estat de Carabobo, presenta l’autoritat executiva amb els atributs d’un ‘Avenger’, una mena de superhome com el Capità Amèrica o Thor, a un nivell equivalent a Hugo Chávez i Diego Maradona. Una ‘olita’ liberal Aquesta apologia va fer treure de polleguera una filla de l’extint president, María Gabriela Chávez, que va reprovar la representació d’un pare convertit en un «grotesc». Però més enllà de la indignació de la filla, Maduro és per a alguns un superheroi perquè, més enllà del seu argot revolucionari, ha generat les condicions perquè una tènue onada liberal dinamitzi una vida de privacions generals. Va ser el «president obrer», com li agrada anomenar-se, que va considerar una «benedicció» l’ús corrent de la moneda nord-americana al país. La proliferació de negocis amb mercaderies importades, el retorn de cert luxe sumptuari en una Caracas asixiada pels efectes d’una doble calamitat –la pandèmia i el col·lapse econòmic–, així com la promesa de promoure zones econòmiques especials sense intervenció estatal són alguns dels indicis d’un canvi que s’opera sense que res canviï políticament. El petit món dels beneficiats exhibeix els seus consums com oripells. El dòlar és la barrera entre realitats materials. Uns tenen comptes a l’estranger o es nodreixen de l’ajuda dels seus familiars a l’exterior (les remeses, que van ser d’uns 3000 milions de dòlars, s’han reduït a la meitat). Bona part de la població, en canvi, està a l’altre costat de la frontera de les aspiracions: necessita l’ajuda estatal per a la subsistència i rep bosses d’aliments dels comitès locals de proveïment i producció (CLAP), té el transport subsidiat, tot i que en una situació paupèrrima i, a més, completa els seus magres salaris amb bons que entrega el Govern. «Hi ha zones de la capital on tot sembla ser com abans i altres regions de Veneçuela que s’acosten a Centreamèrica», assenyala León. Maduro és també l’heroi de les Forces Armades que no només cogovernen: a més de proferir juraments de resistència a l’imperi, són gerents del procés d’acumulació bolivarià. Administren empreses públiques, porten endavant negocis privats en aliança amb l’Estat que alhora controlen i participen d’activitats il·legals, entre les quals el contraban fronterer de combustible i l’extracció d’or a l’anomenat Arc Miner de l’Orinoco. Els uniformats jugaran un paper vital en qualsevol procés en curs. El diàleg a Mèxic De moment, el Govern i l’oposició han tornat a les negociacions a Mèxic amb el patrocini de Noruega i el suport de la UE. Jorge Rodríguez, l’actual autoritat de l’Assemblea Nacional (AN, el seu parlament) i cap de la delegació oficial, afirma que els recents acords entre les parts suposen un «certificat de defunció de l’aventura» de Guaidó. Segons León, l’exdiputat ja no representa l’oposició, que intenta tornar a una estratègia col·legiada i vol «acabar amb la seva entelèquia». No obstant, el consultor considera que aquest dirigent té encara un rol perquè continua sent la contrapart «formal» de Washington i pot ajudar a descongelar els actius a l’exterior en la seva condició d’eteri «Govern interí». La «presidència encarregada» és, al seu criteri, una llicència que s’ha vençut. I si bé ja no serveix, «en tots els processos de transició hi ha un aspecte pragmàtic i fins i tot cínic». Com a part de la represa de les converses a Mèxic, de les quals intervé el sector de Guaidó en minoria, s’ha subscrit un acord que obre la porta a fons per atendre la crisi humanitària i que seran administrats per l’ONU i, el més rellevant, reactivar les operacions petroleres de la nord-americana Chevron a Veneçuela. «Els avenços en els debats a Mèxic serveixen a tothom. Els EUA poden fins i tot reduir els costos polítics interns de les seves mesures d’obertura cap a Caracas i les crítiques dels sectors més durs sobre una flexibilitat davant de Maduro», creu León. Els contactes entre el palau de Miraflores i la Casa Blanca havien donat fruits fa mesos amb l’intercanvi de presoners. Una missió de Joe Biden va visitar al seu torn el palau de Miraflores. La diplomàcia petrolera ha accelerat els vincles. L’estratègia fallida de Trump L’estratègia duta a terme per Donald Trump per fer caure Maduro només va provocar patiment als veneçolans. D’altra banda, els països que havien sigut més proclius a acompanyar aquesta política d’hostilitat i sancions han canviat de signe polític. Colòmbia, que durant la presidència d’Iván Duque va ser una peça central dels escacs de Trump, ara és governada per Gustavo Petro. Com a part d’aquestes noves relacions de força, Maduro ha sigut fins i tot convidat a participar de les negociacions de pau entre l’estat colombià i l’ELN, l’última guerrilla en activitat en aquest país. Xile està presidit per Gabriel Boric. La imminent assumpció al Brasil de Luiz Inacio Lula da Silva ha ampliat al seu torn la coalició regional favorable a una sortida negociada del conflicte veneçolà de la qual també formen part l’Argentina i Mèxic. L’oposició, tret dels sectors més radicals, ha abandonat les estratègies insurreccionals de fa anys. Li falta encara tenir un full de ruta comú per derrotar el madurisme en les presidencials del 2024. El president ha ofert garanties electorals a canvi d’un aixecament complet de les sancions internacionals. Per als seus adversaris, aquesta exigència podria tornar a fer fracassar els avenços registrats en les últimes setmanes. Segons la revista ‘Tal cual’, el principal problema de l’antimadurisme és la divisió entre els diferents vessants. Això li ha restat fins i tot suport internacional. En contraposició, un Govern d’escàs suport popular, amb menys d’un 25% d’adhesió, és més a prop d’«imposar les seves condicions» en la taula de negociacions. Alguns analistes creuen que serà finalment el petroli, com sempre, el que acabarà reordenant l’escenari, almenys mentre duri la guerra a Ucraïna i el mercat internacional del cru estigui subjecte a restriccions d’efectes globals. La decisió del Departament del Tresor dels EUA que reintrodueix Chevron a Veneçuela preveu un creixement de la seva economia superior al 8% anual. En l’actualitat, es produeixen entre 650.000 i 679.000 barrils diaris. La tornada de la petrolera nord-americana podria sumar a curt termini entre 150.000 i 200.000 barrils diaris addicionals. «Veneçuela s’ha empetitit i això ha generat una enorme capacitat ociosa que pot recuperar-se, tot i que amb costos brutals, com la falta de competitivitat i la inflació», reconeix León. Tornar als ja crítics nivells de vida del 2013, quan el conflicte intern va escalar sense aturar-se, suposa una gesta pròpia dels ‘Avengers’ de Marvel. «Per recuperar el que s’ha perdut s’hauria de créixer un 400%», afirma.

El més llegit