Inflació i guerra: quan Hitler va voler bombardejar Londres amb diners

Inflació i guerra han anat sovint de bracet. I no sempre la pujada dels preus ha sigut, com passa amb la invasió d’Ucraïna en mans de la Rússia de Vladímir Putin, una conseqüència del conflicte; en ocasions, s’ha tractat d’utilitzar la inflació mateixa com a arma per derrotar l’adversari. Això és el que va intentar fer l’Alemanya nazi amb la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial. L’episodi és bastant conegut: a The secret front, publicat el 1954, un antic comandament nazi austríac, Wilhelm Hoettl, ho va deixar negre sobre blanc, i la informació es va ampliar amb un altre llibre el 1961. Una pel·lícula austríaca del 2008 que recull l’assumpte, ‘Los falsificadores’, fins i tot va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. L’operació Bernhard, que va ser com els nazis van anomenar el pla, va consistir en l’intent de provocar el col·lapse de l’economia britànica a través de la inflació. L’estafa va ser planejada pocs dies després que comencés la guerra. No pot dir-se que els jerarques alemanys prioritzessin la delicadesa a l’hora d’executar el projecte: la idea consistia en, literalment, bombardejar la Gran Bretanya amb bitllets de lliures esterlines. Quan es va presentar el pla a Adolf Hitler, que li va donar la seva aprovació, se li va parlar que milers de milions de lliures es deixarien caure sobre els caps dels ciutadans de les illes. Per a això, necessitaven prèviament falsificar els diners, i aquesta part la van portar a terme el 1940: els alemanys van aconseguir duplicar gairebé a la perfecció tant el paper moneda britànic com totes les marques que dificultaven la falsificació de les lliures. «La idea dels alemanys era fabricar moneda falsa, però molt ben feta, per llançar-la sobre Anglaterra. Si feien augmentar el poder adquisitiu de la població, però el nombre de productes que es podien adquirir continuava sent el mateix, es podia generar un mercat negre amb preus molt alts, perquè tothom tindria molts diners. El pla era crear caos i descontentament entre la població», resumeix Xavier Cussó, professor del Departament d’Economia i Història Econòmica de la UAB. El pla va canviar posteriorment, i en comptes de llançar-los des d’avions sobre la Gran Bretanya, es va decidir utilitzar els diners per pagar operacions de guerra. Ajudats per alguns experts jueus que estaven internats en camps de concentració, i que van ser obligats a treballar per als seus capturadors, desenes de milions de lliures falses es van posar en circulació per aquest mètode gairebé fins al final del conflicte. La unitat que les fabricava s’anava movent segons que els aliats alliberaven els camps de concentració on s’allotjaven els jueus que hi treballaven. Quan va ser desmantellada, la unitat estava ultimant la falsificació de dòlars nord-americans. L’escriptor Lawrence Malkin considera, a la seva obra ‘El falsificador de Hitler’, que els presoners van arribar a falsificar 132 milions de lliures, que representarien el 15% dels diners que estaven en circulació aleshores a la Gran Bretanya. Una propina de 400 milions de marcs Uns anys abans, la ressaca de la Primera Guerra Mundial havia provocat l’inici de l’obsessió alemanya amb la inflació. La fràgil República de Weimar no va resistir les turbulències econòmiques que van arribar després de la derrota alemanya, amb la majoria dels seus veïns, els vencedors de la guerra, exigint reparacions que els derrotats no podien pagar. Les famoses imatges de gent anant a comprar productes bàsics amb un carretó ple de bitllets són d’aquests anys. L’economista John Kenneth Galbraith resumeix la situació i explica algunes il·lustratives anècdotes al seu llibre ‘Un viaje por la economía de nuestro tiempo’. «A principis del 1923, amb la intenció de fer complir els termes del Tractat de Versalles, els francesos van ocupar el Ruhr. Aleshores, els preus pujaven d’un dia per l’altre, i aviat van començar a pujar cada hora. Al llarg del 1923, aproximadament la meitat de les premses d’impremta d’Alemanya estaven imprimint diners», va escriure. I va afegir que, l’estiu del mateix any, un congressista dels Estats Units, A. P. Andrew, «va aconseguir un petit lloc en la història al rebre 4.000 milions de marcs a canvi de set dòlars, i va pagar a continuació 1.500 milions de marcs per un dinar en un restaurant i va deixar-hi una propina de 400 milions de marcs». Abans que la situació col·lapsés i el Govern aconseguís una estabilització momentània amb la creació d’una nova moneda, el retenmark, el Reichsbank havia disparat l’emissió de bitllets. Si el desembre del 1921 havia emès moneda per valor de 113.600 milions de marcs, aquesta xifra va arribar el desembre del 1923 a 496.507.424.800.000.000.000 de marcs. El record d’aquesta hiperinflació va marcar poderosament la mentalitat dels alemanys i la seva política econòmica durant moltes dècades: la contenció de la inflació és el principal objectiu que persegueix encara avui el Banc Central Europeu. El «salari calòric» hongarès Si, com diu l’historiador econòmic britànic Niall Ferguson, «els diners no són metall, és confiança posada per escrit», la inflació és una de les principals causes que poden fer que la població deixi de confiar en la moneda com a mitjà de pagament. Sol citar-se la república de Weimar com a paradigma de període inflacionari, però en realitat la pujada de preus més desbocada de la història va tenir lloc a Hongria uns anys després. «En l’apogeu de la inflació hongaresa de 1946 els preus es duplicaven cada 15 hores, mentre que en els pitjors temps de la hiperinflació alemanya de 1923 ho feien cada quatre dies», recorda l’economista coreà Ha-Joon Chang. El bitllet amb valor nominal més alt mai emès es va posar en circulació en aquestes dates a Hongria, i era de 100 quadrilions de pengös. 100 quadrilions és un 1 seguit de 20 zeros. Per posar fi a la hiperinflació, el govern hongarès va canviar la moneda: a partir del 31 de juliol del 1946 es va posar en circulació el florí. Però en els mesos previs, la desesperació per la derrota en la lluita contra la pujada dels preus –i la consegüent jivarització dels salaris dels treballadors– va portar les autoritats hongareses a posar en marxa un experiment curiós: el «salari calòric». «Com a resultat dels estats depreciats dels salaris reals i de les dificultats imposades per les interrupcions a la producció causades pels constants augments dels pagaments de reparació de guerra, el govern d’Hongria va decidir implementar una forma de pagament en espècie anomenada ‘salaris calòrics’», explica Eduardo Ata a la seva tesi ‘La gran hiperinflación: Hungría 1945-1946’. L’objectiu d’aquesta política era «assegurar a cada treballador un salari real fix» independent de la inflació partint de la base de quantes calories necessitava cada empleat per desenvolupar una tasca particular. «Per exemple, una feina que requeria gran esforç físic requeriria més calories que una feina d’oficina», recull l’estudi. La idea mai va entusiasmar la població.

Inflació i guerra: quan Hitler va voler bombardejar Londres amb diners

Tres episodis històrics il·lustren l’íntima relació entre els conflictes bèl·lics i la pujada de preus

El més llegit