Els cònsols honoraris de Putin: ingerència, influència i espionatge

La convulsa història recent de Montenegro, un petit país balcànic de menys d’un milió d’habitants, va poder haver canviat dràsticament a finals del 2016. La vigília de les seves eleccions parlamentàries, les autoritats montenegrines van desarticular un pla per enderrocar el Govern, assassinar el seu primer ministre proccidental i impedir l’entrada de Montenegro a l’OTAN. La fiscalia va atribuir el cop frustrat a la intel·ligència militar russa i alguns dels seus aliats al país, que no van trigar a veure com el que fos fins al 2006 un Estat confederat amb Sèrbia se’ls escapava de les mans. Només uns mesos després de l’operació policial, Montenegro es va integrar a l’Aliança Atlàntica com a membre de ple dret. El Kremlin sempre ha negat aquelles al·legacions, com va fer el que fos llavors el seu cònsol honorari a Montenegro. «En cas d’haver passat una cosa semblant, ho hauria sabut amb seguretat», va dir Boro Djukic en una entrevista, en què també va defensar els responsables de la conspiració. «No hi va haver un cop d’Estat. El màxim que va poder passar és que algú digués durant una conversa èbria ‘vinga, matem algú’». Ni Djukic ni Moscou, però, van donar la batalla per perduda. A finals del 2017, sent encara cònsol honorari, Djukic es va apartar de les funcions pròpies del seu càrrec per interferir agressivament en la política montenegrina. En lloc de cenyir-se a promoure les relacions culturals, econòmiques o científiques entre els dos països i ajudar els ciutadans russos amb les seves gestions consulars, va participar en la fundació d’El veritable Montenegro, un partit polític de tall populista i conservador amb el suport del Kremlin que advoca per la sortida de Montenegro de l’OTAN. Un partit amb una seu que va arribar a allotjar en la seva pròpia residència particular. «No només va anar més enllà del que faria un cònsol honorari a l’ús, sinó també del que hagués fet un diplomàtic oficial», assegura Ljubomir Filipovic, politòleg i extinent d’alcalde de Budva, la ciutat montenegrina on Djukic va establir el seu consolat honorari. «La seva intenció era fer malbé el teixit social de Montenegro, i això és el que va fer». La ingerència de Djukic en els assumptes interns montenegrins està lluny de ser un cas aïllat. Des que arribés al poder fa més de dues dècades, Vladímir Putin ha abraçat de manera entusiasta la figura del cònsol honorari, ciutadans particulars que representen voluntàriament a l’estranger els interessos del país que els nomena. I alguns d’aquests honoraris han desafiat les normes que regulen el càrrec per recolzar activament les campanyes polítiques i militars més discutides de Putin, inclosa la sagnant invasió d’Ucraïna, segons una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) i ProPublica, en què ha participat EL PERIÓDICO, El País i La Sexta, junt amb més d’un centenar de mitjans de 46 països. En un altre dels casos més sonats, Macedònia del Nord va expulsar dos honoraris russos després que un informe dels seus serveis d’espionatge els acusés el 2017 d’haver convertit els seus consolats en «centres de la intel·ligència» actius en operacions de propaganda per promoure el conflicte als Balcans i allunyar Skopje d’Occident. Putin quadruplica els cònsols honoraris L’aposta del Kremlin pels cònsols honoraris és relativament nova. La Unió Soviètica no els va voler veure ni en pintura. Ni hi va recórrer ni va acceptar que servissin dins de les seves fronteres. Pels líders soviètics no eren més que «espies burgesos», segons escriu l’acadèmic Geoff Berridge en un dels seus llibres sobre la pràctica i la legislació diplomàtica. Però tot va canviar des de l’arribada de Putin al poder. Només durant la primera dècada del seu mandat va quadruplicar el nombre de cònsols honoraris al servei de Rússia, segons les dades recollides per aquesta investigació periodística, complicada pel fet que Moscou no fa públics els llistats dels seus cònsols honoraris, igual com desenes de països. El càrrec és molt cobejat. Tant pel prestigi que suposa com per l’accés que atorga a les elits del país de destí o els privilegis que comporta. Idèntics, en alguns casos, als que concedeixen els tractats internacionals als diplomàtics de carrera, com la inviolabilitat de les seves comunicacions o la possibilitat de viatjar sense que la maleta consular pugui ser registrada. I Putin ho ha utilitzat per premiar amb el càrrec alguns dels oligarques més pròxims al seu règim. Magnats de la mineria (Andrei Kozitsin), de l’acer (Alexei Mordashov), del petroli (Gennady Timchenko) o de la banca (Yuri Kovalchuk), aquest últim descrit per les autoritats dels EUA com «el banquer personal de Putin». Dels milers de cònsols honoraris nomenats pels països al voltant del món, la majoria exerceixen les seves funcions de manera honorable, però com va publicar aquesta investigació en una entrega anterior, més de 500 honoraris han abusat del càrrec per cometre delictes o interferir en els assumptes interns dels països on estaven destinats. Una pràctica prohibida explícitament per laConvenció de Viena del 1963 que regula les relacions consulars. Ingerència i desestabilització En el cas de Rússia, els experts assenyalen que el Kremlin els utilitza per influir en lesopinions públiques locals i mirar de desestabilitzar les democràcies prooccidentals, particularment als Balcans i altres fronteres del que un dia va ser el seu imperi, més vulnerables a la seva ingerència. Després de la seva annexió il·legal de Crimea el 2014, alguns dels seus honoraris van criticar públicament les sancions occidentals i van carregar contra l’OTAN. Un patró repetit després de la invasió d’Ucraïna al febrer. «Lamento que no ho hagués fet abans», va dir Constantine van Vloten, una de les seves representants a Holanda en suport al president rus. De manera similar, el seu cònsol honorari a Vigo, Pedro Mouriño Uzal, va denunciar l’«Estat terrorista ucraïnès» després d’episodis com la voladura del pont de Kertx que uneix Rússia amb la península de Crimea. El suport d’alguns honoraris russos a la guerra d’Ucraïna ha fet que nou d’ells hagin sigut sancionats pels EUA i els seus aliats. No tots els seus representants, però, han seguit recolzant el règim arran dels últims esdeveniments. Almenys mitja dotzena d’honoraris russos han dimitit en els últims mesos en protesta per l’agressió militar que està destruint Ucraïna. Però res sembla indicar que Moscou els deixi d’utilitzar, com va deixar clar el seu ministre d’Exteriors, Sergei Lavrov, el 2019. «Estem activament utilitzant la institució dels cònsols honoraris... crec que hauríem d’expandir aquesta pràctica», va dir durant una reunió a la seu de les Nacions Unides a Nova York. Boro Djukic és un dels que ja no hi són. Montenegro li va retirar el càrrec el 2018, aparentment per la purga diplomàtica que va desencadenar a diversos països l’enverinament a Anglaterra de l’agent doble Sergei Skripal, perpetrat presumptament per agents russos. Però no ha deixat d’aclamar les accions de Putin. Un dia després de la invasió d’Ucraïna va agrair al líder del Kremlin a les xarxes socials que hagués frenat «la dominació americana del món sencer».

Els cònsols honoraris de Putin: ingerència, influència i espionatge

Una investigació periodística global desentranya l’ús que fa Rússia d’aquests delegats consulars al món

Cònsols honoraris: ¿qui són els 6 peons de Putin a Espanya?

El més llegit