Crònica des de Pequín: ‘hutongs’, l’última trinxera xinesa davant la globalització

Les cols anuncien l’hivern pequinès. Els venedors arribats dels suburbis les apilen en qualsevol racó: metres de cols a l’aire lliure, esperant la desfilada de veïns. La tradició parla de 25 quilos per família per aguantar fins al febrer. Contra el fred no hi ha millor remei que aquesta col barata, resistent i versàtil. No necessita nevera, n’hi ha prou amb retirar-ne les fulles externes i acompanyar-la de tofu o porc, bullida o saltejada. Assaltarà aviat la Xina el tron global nord-americà i persisteix aquest símbol de recents estretors. Les panxes a l’aire anuncien l’estiu pequinès. La calor s’intensifica i molts s’aixequen la samarreta amb un nus sobre el melic o fins a l’altura de les aixelles, sempre amb menyspreu al decòrum. Contra aquesta pulsió han lluitat les autoritats durant anys, convençudes que castiguen l’estètica de la capital de la segona economia mundial, mai amb èxit. Les cols i les panxes són, aclarim-ho ja, exclusives dels ‘hutongs’. No les veuran entre els arrogants gratacels de Guomao, el districte financer, ni entre els restaurants refinats de Sanlitun, epicentre de l’oci. Els ‘hutongs’ són els barris de cases baixes i carrers atrafegats pels quals ha transpirat Pequín durant segles. Els veïns treuen tres cadires i una taula a l’estiu per sopar a la fresca o es passegen en pijama i a la tardor necessiten un raig de sol per improvisar una partida de ‘mahjong’, un joc semblant al dòmino. Els ‘hutongs’ són l’última trinxera d’aquesta jovial, caòtica i deliciosa espontaneïtat xinesa davant l’avenç imparable de la globalització i la por al què diran. Els primers ‘hutongs’ es van aixecar al voltant de la Ciutat Prohibida i encara avui conserven el gris que remarcava el contrast amb el groc i vermell de la llar imperial. És ubic l’accent pequinès, brut i estrepitós a l’arrossegar les erres finals. Encara avui els ‘hutongs’ vacunen contra la rutina. Un petit hort aquí, un criador de grills o caderneres allà, l’esmoladora de ganivets en tricicle... Els ‘hutongs’ són una vasta extensió de vivendes de baixa qualitat al centre i habitades majoritàriament per un sector social poc pròsper. El picot es va afanyar a resoldre per força aquesta anomalia. Una barreja de cobdícia, corrupció i menyspreu històric en va arrasar molts en les vigílies dels Jocs Olímpics del 2008. La ciutat es preparava per rebre milions de visitants i els hutongs grinyolaven amb la modernitat pretesa. Milers de façanes es van despertar amb la paraula chai (demolició en mandarí) en un cercle vermell que identificava les víctimes al ‘bulldozer’. La campanya es va executar sense criteri: al picot no li agradava cap ‘hutong’, ni les estructures dinàstiques ni el pur barraquisme. Només un grapat d’associacions proteccionistes, sempre formades per estrangers, lluitaven contra aquell atropellament. Compartien amb el picot la seva falta de criteri: els agradaven tots. La majoria dels xinesos estaven encantats amb la compensació econòmica que els permetia mudar-se a una vivenda en condicions a qualsevol suburbi allunyat. El que passa que els ‘hutongs’ van tan sobrats d’encant com escassos de comoditats. No tenen calefacció centralitzada en una ciutat amb hiverns glaçadors i banys privats. Una vella amiga va explotar davant el meu enèsim passeig amb bicicleta pels ‘hutongs’. Els estrangers, va suggerir, necessitaríem viure un parell de setmanes en un per tenir més perspectiva: «La primera sortida al lavabo públic de matinada a l’hivern i se us passa la tonteria». Irrebatible. Aquell frenesí destructor va acabar després dels Jocs Olímpics, l’alcalde es va disculpar pels excessos i molts dels hutongs ara estan protegits. Pequín va comprendre que no són un signe de subdesenvolupament sinó de distinció en la uniformitat del desenvolupisme xinès. Moltes vivendes han sigut reformades, disfruten de banys privats i altres comoditats del segle XXI. L’amenaça actual per als ‘hutongs’, tan greu com el picot, és la gentrificació. Encara són pocs, però el procés és imparable. Algunes de les meves primeres cròniques, fa 17 anys, van sortir d’un petit cafè de Nanluoguxiang, per la finestra del qual veia cada dia el lloro del venedor de paper higiènic oferint la mercaderia. Aquell polsós ‘hutong’ és avui un garbuix irrecuperable de bars occidentals, botigues de records amb material maoista, galeries d’art pretensioses i fins i tot un Starbucks. En els ‘hutongs’ més cèlebres s’amunteguen els caps de setmana els ‘influencers’ a la recerca de l’enfocament més autèntic. Les cols que van apuntalar la dieta hivernal pequinesa els serveixen ara també de fons de ‘selfies’.

El més llegit