Crònica des de Nova York: la marihuana es veu, s’ensuma i se sent

Plou, però allà, davant la popular pizzeria del carrer Saint Marks, on encara es poden trobar triangles de pizza a un dòlar, està com cada dia Shooter. S’asseu en un tamboret rere una petita tauleta plegable en la qual, al costat de l’altaveu portàtil, es veu el contenidor de plàstic amb el producte que ven: porros de marihuana ja cargolats a 10 dòlars. Si s’està disposat a pagar-ne 30 i 40, un s’emporta «la bona». Equatorià de 21 anys, el Shooter té competència. En tres illes del mateix carrer es poden trobar altres venedors ambulants com ell i almenys sis botigues i dispensaris on es poden adquirir tota mena de productes derivats del cànnabis, incloent-hi en molts casos marihuana. De vegades apareixen furgonetes o minibusos que porten el negoci sobre rodes. Si un en sap, també pot comprar herba en alguns dels icònics ‘delis’. I a més persisteix el servei d’entrega a domicili. No és qüestió només de l’East Village. Des que Nova York va aprovar el març del 2021 la llei que va legalitzar la marihuana d’ús recreatiu, els establiments dedicats al negoci han crescut com xampinyons. La marihuana no només s’ensuma i se sent a Nova York, també es veu. Mercat gris Legalment parlant, molts dels negocis, o ‘emprenedors’ com Shooter, estan fora de les normes, perquè el procés que va establir l’estat de Nova York no s’ha completat i encara no s’han repartit les primeres llicències. Molts dispensaris van arrencar donant la marihuana com a «regal» quan es comprava un NFT, o una foto impresa, o qualsevol altra cosa, però ja ni tan sols s’utilitza la coartada legal, i qualsevol amb un carnet que garanteixi la majoria d’edat legal (21 anys) pot passar i comprar-ne. Del mercat negre s’ha passat a un mercat gris, però les autoritats de moment no semblen gaire entregades a l’aplicació estricta de la llei. La policia sí que ha fet algunes operacions, especialment contra les botigues rodants, i s’han enviat cartes a negocis apressant-los a posar fi a les activitats de venda, però el mercadeig campa al seu aire. L’Agatha, que té 51 anys i viu a la ciutat des dels anys 90, recorda un Nova York molt diferent. Era aquest on a Washington Square o a Tompkins Square compraves una herba que «no tenia res a veure amb la d’ara, que és boníssima». Era també el Nova York on podies passar «una nit a la presó per portar a sobre cinc dòlars de marihuana», com li va passar a ella. Parla de l’època en què Rudy Giuliani ocupava l’alcaldia i aplicava la política de «finestres trencades», que identificava els petits delictes com a símptoma i els perseguia amb mà de ferro, un rodet que piconava amb especial duresa negres i llatins. Precisament en el procés de legalització s’han intentat esmenar algunes de les injustícies racials que van omplir i encara omplen la ‘guerra contra les drogues’. Les primeres 150 llicències de l’Estat, per a les quals fins a la data límit del 26 de setembre es van acceptar 900 sol·licituds, s’han reservat a qui personalment o a través d’algun membre de la seva família van patir condemnes per ofenses relacionades amb la marihuana. També hi poden optar, entre d’altres, organitzacions sense ànim de lucre que creen oportunitats per a gent empresonada, els que operin amb una causa social o els que tinguin almenys cinc empleats a temps complet. Un dels que ha sol·licitat la llicència ha sigut el John, que no té personalment antecedents però ha posat el procés en marxa amb un advocat. Creu que aconseguir la llicència és «només qüestió de temps i diners» i no li falta raó: la llei obliga també a haver tingut almenys un 10% de propietat en un negoci rendible per dos anys, i una vegada que es passa la primera tria cal desemborsar 2.000 dòlars per seguir endavant. Si acaba aconseguint la seva llicència i formant part d’una indústria en què per al 2027 s’espera que hi hagi 900 botigues a tot l’Estat i 4.200 milions de dòlars d’ingressos, el jove de 21 anys podrà vendre legalment a la ‘smoke shop’ que va obrir fa nou mesos, on assegura que encara no ofereix marihuana, sinó altres productes, com derivats de CBD i parafernàlia. «Vaig veure que era una bona manera de començar alguna cosa, un bon negoci, i vaig decidir provar-ho», explica el John, al qual no sembla preocupar-li ser davant un dispensari i envoltat per molts altres que han tingut la mateixa idea que ell. «El que importa és el producte, i aquí ve molta gent que ha anat a altres llocs i prefereix el meu», diu. Tot i que la llei obliga que el cànnabis que es vengui a Nova York sigui produït a l’estat, l’origen del que s’ofereix en aquesta botiga és «confidencial». Shooter, el venedor ambulant, no té problemes, en canvi, a reconèixer que la seva herba arriba de Califòrnia, on el clima afavoreix més potència. Però en alguna cosa és igual que el John: a ell tampoc el preocupa la competència. «A la gent li agrada comprar al carrer, així que va passejant», assegura. A més, creu que hi ha mercat. Als únics que no ven és «als ‘pelats’, perquè aquest és el problema». Però la seva clientela inclou «avis, blancs, negres, llatins, asiàtics... tota mena de gent». I la seva anàlisi és clara: «Tothom fuma».

Crònica des de Nova York: la marihuana es veu, s’ensuma i se sent

En parades de carrer de la gran poma es poden comprar porros ja cargolats a 10 dòlars

Crònica des de Moscou: el metro, refugi atòmic

Crònica des de Lisboa: les tavernes lluiten per sobreviure

El més llegit