‘Argentina, 1985’, la pel·lícula que ha tornat a esgarrifar els descreguts

‘Argentina, 1985’, la pel·lícula de Santiago Mitre, s’ha convertit en un fenomen inesperat. Es va estrenar als cines a finals de setembre i només a les sales del país sud-americà hi van assistir gairebé un milió de persones. El fenomen es va multiplicar les últimes setmanes a les plataformes digitals. Els plors i els aplaudiments sobre el final, quan el fiscal Julio César Strassera fonamenta la seva acusació contra els jerarques militars de l’última dictadura (1976-83), van constituir reaccions compartides per bona part del públic. Les emotives escenes s’han repetit en sales llatinoamericanes i europees. De sobte, un dels episodis més estremidors de la transició democràtica ha recuperat una visibilitat reparadora. Fa un any, en les eleccions parlamentàries, la ultradreta va obtenir el 17% dels vots a la ciutat de Buenos Aires, i el Congrés va obrir les portes a diputats de discursos negacionistes sobre el que havia passat fa gairebé mig segle. En aquest context, la pel·lícula no només ha esdevingut objecte de ponderació crítica, sinó que ha recuperat el lloc de la memòria sobre l’horror que s’havia començat a qüestionar. «Sabíem que la pel·lícula generaria debat. Però el que ha passat supera de llarg qualsevol previsió», va dir el productor i guionista, Mariano Llinás. Al també reconegut director d’‘Historias verdaderas’ li agradaria que «fos veritat» que el film hagi generat interès en la societat pels «millors motius». A Llinás li agradaria que ajudés la societat a redescobrir «la seva capacitat per ser millor». Mitre sempre va admirar el judici contra els excomandants: «Em sembla un fet que ens hauria d’enorgullir a tots els argentins». Creu que la decisió del president Raúl Alfonsín de crear les condicions per portar-ho a terme, afrontant tanta adversitat, va ser de molta valentia. L’Strassera de Darín «Els veritables herois del judici a les juntes van ser les víctimes», ha considerat Ricardo Darín. Aquesta vegada es llueix a la pantalla com a Strassera, el fiscal que va haver de preparar la causa en temps rècord i en un país que vivia sota l’amenaça d’una nova urpada militar, sense poder assimilar encara l’experiència de la dictadura. Darín guarda en el record diversos moments del rodatge. Un va tenir lloc quan va entrar a la sala on tot havia passat: «Això va ser d’altíssim impacte». Una altra escena li ha quedat gravada: la selecció dels actors que van representar els excomandants que van haver d’asseure’s al banc dels acusats. «Tots ens vam quedar bocabadats, vam viatjar en el temps i vam notar com si haguéssim estat allà», va afirmar. Si alguna cosa valora Darín d’Argentina, 1985 és la capacitat que van tenir els realitzadors d’explicar una història humana, amb els aspectes amagats, les pors i els obstacles familiars, judicials i polítics que va haver d’enfrontar la fiscalia fins al moment en què Strassera, després de demostrar que la dictadura havia portat a terme un pla d’extermini, acaba el seu al·legat amb les paraules «mai més». El retrat del fiscal no deixa de presentar zones opaques. Havia sigut integrant dels tribunals en temps de la cacera humana. No han faltat els retrets a la seva tebiesa durant aquests anys. Darín el pinta amb cos i ànima. I, malgrat aquestes característiques, li va tocar tirar endavant un judici sense precedents. «Ficaràs a la trena (pres) (Jorge) Videla», li diu el seu fill al fiscal a la pel·lícula, en al·lusió al principal dictador. Julián Strassera recorda el seu pare com «un home molt vehement, d’un caràcter bastant complex, però convençut, honest, un home molt protector amb la família». El que no se sentia Hi ha una escena clau a ‘Argentina, 1985’ que entra per l’oïda i li permet a l’actor que encarna el fiscal adjunt Luis Moreno Ocampo (Peter Lanzani) detectar com la societat comença a posicionar-se de manera favorable de cara al judici, després de saber que la seva mare ha sentit la naturalesa del terror i, d’aquesta manera, va poder comprendre el que havia passat. La llicència que es pren la pel·lícula és tan efectiva per als efectes narratius com inquietant. Moreno Ocampo parla per telèfon amb la seva mare, Mercedes Pérez Amuchástegui, una persona que admirava Videla i que canvia la seva opinió sobre el judici quan li arriba des de la ràdio la veu d’Adriana Calvo de Laborde, una supervivent que havia travessat situacions límits en un camp de concentració a Buenos Aires. La pel·lícula suggereix que la materialitat del dolor que sortia de la veu de Calvo de Laborde va alterar la percepció de Pérez Amuchástegui. Això mai va poder passar, i ho reconeix el fill. El seu coneixement del que s’esbombava als tribunals va venir de la lletra impresa. I aquest va ser un dels nusos problemàtics de la transició democràtica. El judici es va transmetre com a pura imatge televisiva, sense so. Se seguien les audiències a través dels millors cronistes: la paraula escrita va provocar una il·lusió d’escolta. Els testimonis eren vistos a la televisió i les fotografies eren sempre d’esquena. Només els jutges estaven en el punt de mira d’espectadors i lectors. Se’ls veia com si estiguessin escoltant atentament el que no es podia ni tan sols sentir. Una altra de les troballes de la pel·lícula té a veure amb l’equip de joves, gairebé sense preparació, que van ajudar els fiscals a portar a terme la seva proesa. Van treballar a preu fet, van buscar testimonis i els van seleccionar. Però mai havien sigut justament reconeguts, tret d’‘El juicio que no se vio’, el llibre del periodista i advocat Pablo Llonto. ‘Argentina, 1985’ és també la pel·lícula sobre ells i elles.

‘Argentina, 1985’, la pel·lícula que ha tornat a esgarrifar els descreguts

El film sacseja el país i torna a posar en context els horrors de la dictadura militar en un moment d’auge del negacionisme

El més llegit