Putin no està sol: aquests són els autarques del segle XXI

No tots són dictadors. En ple segle XXI proliferen els dirigents autoritaris que se serveixen de la democràcia per arribar al poder, però una vegada allà, governen amb mètodes cada vegada menys democràtics. És un fenomen creixent i n’hi ha d’esquerres i de dretes. Kim Jong-un És el líder absolut de Corea del Nord des del 2011, la tercera generació de l’única dinastia comunista del món. La seva data de naixement se situa entre 1983 i 1984, de manera que va arribar molt jove al poder, que exerceix de forma despiulada i cruel. Al «brillant camarada» i «jove general», sobrenoms amb què l’hermètic règim militar el va donar a conèixer, se li atribueixen purgues i execucions de diversos alts càrrecs per traïció, entre elles la del seu propi oncle, Jang Song Thaek. No ha propiciat ni la mínima obertura de la fèrria dictadura nord-coreana i en la dècada llarga que fa que està en el poder ha realitzat almenys quatre assajos nuclears i ha llançat més d’un centenar de míssils balístics. Xi Jinping El president xinès, de 69 anys i en el poder des del 2013, va ser coronat per tercera vegada, el passat cap de setmana, com a secretari general del Partit Comunista i, per tant, líder suprem de la Xina, en un congrés en el qual només els seus incondicionals van ocupar els llocs de comandament. En la Xina de Xi no hi cap la mínima dissidència, com tothom va poder veure en directe amb l’expulsió del seu antecessor, Hu Jintao, del congrés. És el dirigent xinès que més poder ha acumulat a les seves mans des de Mao i ha revertit tot signe de tímida obertura dels seus antecessors més immediats. S’ha mostrat implacable amb el tancament de ciutats senceres per lluitar contra la covid. Vladímir Putin El president rus, de 70 anys, acumula en total 19 anys en la presidència russa (1999-2008) i des del 2012 fins a l’actualitat, quatre mandats discontinus, no té cap voluntat de marxar perquè s’ha encarregat d’introduir reformes constitucionals per poder tornar a presentar-se el 2024 i el 2030. És un dirigent sense escrúpols al capdavant d’un règim amb cada vegada més caires mafiosos i menys polítics: corrupció institucionalitzada, enverinaments i assassinats d’opositors i activistes i presó o exili per a qui el desafiïn. Practica un fort culte la personalitat i li agrada fotografiar-se en posat de mascle i home dur. El revés sofert a Ucraïna, que ell va idear com un passeig militar i una guerra molt curta, el converteixen en aquests moments en un home molt perillós. Jair Bolsonaro El president brasiler, de 67 anys, aspira aquest diumenge a renovar per a un segon mandat de quatre anys contra Lula i, davant l’equitat que prediuen els resultats, amenaça de no reconèixer-los si li són desfavorables després d’haver sembrat dubtes sobre la neteja del procés electoral i haver-se servit de tota classe de ‘fake news’. Bolsonaro, capità retirat de l’Exèrcit, és un homòfob, racista i misogin confés amb un discurs reaccionari i demagògic. Defensor de la mà dura, exalta la violència policial i esquitxa el seu ultranacionalisme amb constants referències a la religió. «Brasil per sobre de tot i Déu per sobre de tots» és el seu lema preferit. Viktor Orbán En el poder des del 2010, el primer ministre hongarès, de 59 anys, ha promogut en el país reformes constitucionals i lleis que gradualment han anat soscavant la independència del poder judicial i limitant la llibertat de premsa. De la militància anticomunista ha evolucionat fins a convertir-se en un conservador social que ha promulgat iniciatives contra l’avortament i les comunitats LGBTI i per restringir la immigració, tot adornat amb una retòrica fàcil i altres mesures populistes. Orbán s’ha convertit en el malson de la Unió Europea fins al punt que el Parlament Europeu va dictaminar el mes passat que el país no és una democràcia plena i el va batejar d’«autocràcia electoral». Daniel Ortega En la presidència de Nicaragua des del 2007, l’antic comandant de la revolució sandinista s’ha convertit en un cabdill populista que ha aconseguit sotmetre la resta de poders de l’Estat (legislatiu i judicial) als seus designis davant la impotència d’una fragmentada oposició i recurrents protestes de carrer reprimides a foc. Gràcies a això, ha pogut modificar la Constitució per trencar els límits als seus mandats i compta amb la inestimable ajuda de la seva dona, Rosario Murillo, per instaurar una espècie de dinastia familiar al país. Defensa postulats esquerrans que combina amb un conservadorisme moral que agrada a l’Església alhora que manté gran complicitat amb l’empresariat i les elits econòmiques del país. Nayib Bukele Té 41 anys i en fa només tres que ostenta la presidència del Salvador, però Nayib Bukele ha tingut temps de fer-se el control de tots els ressorts de l’Estat concentrant cada vegada més poder sense que això li tregui suport popular. Va arribar al poder com un buf d’aire fresc, com un candidat de fora del sistema. Amb una imatge i un estil nou, el seu llenguatge és fàcil i maneja amb gran habilitat les xarxes socials, un avantatge que el fa semblar un dirigent pròxim quan en realitat és un líder autoritari, flagell de la premsa independent, de les organitzacions de drets humans i que, sota l’acusació de terrorisme, ha enviat a la presó milers de salvadorencs, a part de negociar amb les ‘maras’. Recep Tayip Erdogan Recep Tayip Erdogan està en el poder des del 2003, primer com a primer ministre i des del 2014 com a president. Va ser en aquell moment quan va declarar el que el sistema s’havia tornat presidencial i que era el dirigent islamista moderat que havia d’obrir la porta entre Orient i Occident i portar Turquia a Europa, però s’ha convertit en un dirigent dictatorial que combina autoritarisme, populisme i islamisme al capdavant d’un règim hiperpresidencialista. A través de decrets, Erdogan canvia lleis i reglaments a conveniència i no dubta a destituir massivament jutges i a perseguir i empresonar periodistes, acadèmics i parlamentaris. Donald Trump Al comandament de la primera potència del planeta entre 2017 i 2021, la presidència de Donald Trump passarà a la història com una de les més fosques de la història dels Estats Units, caracteritzada per l’absolut menyspreu a les institucions democràtiques. Durant quatre anys, Trump va mirar de deslegitimar la resta de poders (legislatiu i judicial) i la premsa, blanc de constants atacs. Després de perdre les eleccions, es va resistir durant setmanes a reconèixer la seva derrota i pressionava jutges i governadors perquè revertissin el resultat. Quan va esgotar aquesta batalla, va incitar els seus seguidors a assaltar el Capitoli per impedir el traspàs del poder, un dels episodis més tristos de la història recent dels EUA. Ell mateix va intentar afegir-se a la turba de fanàtics. Rodrigo Duterte El president filipí ha governat durant sis anys (2016-2022) com un autèntic tirà. Ell mateix es feia anomenar «dictador contra les forces del mal» i el seu llegat és sagnant: la guerra contra contra traficants i consumidors de droga va deixar milers de morts als carrers de les principals ciutats del país, on va desplegar veritables esquadrons de la mort i policies amb llicència per matar. Va intentar restablir la pena de mort mitjançant la força, però el Senat el va bloquejar. Els exabruptes verbals van ser també el segell de la seva polèmica presidència, amb estirabots masclistes, insults, atacs als homosexuals i amenaces a delinqüents.

Putin no està sol: aquests són els autarques del segle XXI

En ple segle XXI proliferen els dirigents que governen de manera autoritària i soscaven la democràcia

El més llegit