Autarques del segle XXI: l’era dels ‘homes forts’

Hitler, Mussolini, Stalin, Franco, Salazar, Ceaușescu, Pol Pot... Els lideratges autoritaris del segle XX van deixar un record tan infaust que pocs haurien apostat al final dels anys 90 per la idea de l’«home fort» com una fórmula de govern amb futur davant el segle que començava. L’enfonsament del bloc soviètic havia facilitat la incorporació dels països de l’altre costat del teló d’acer a la democràcia com qui arriba a la terra promesa i ningú es va inquietar el 31 de desembre de 1999 al veure Borís Ieltsin, president de la Federació Russa (així es denominava llavors), renunciant al seu càrrec en favor d’un jove exoficial de la KGB que en el seu primer discurs, emès per televisió aquella mateixa nit de Cap d’Any, va prometre «protegir la llibertat d’expressió, consciència, premsa i tots els elements d’una societat civilitzada». Es deia Vladímir Putin. 22 anys més tard, aquell inexpert polític s’ha erigit en l’arquetip de l’autòcrata del segle XXI i la seva manera d’exercir el poder, amb mà dura, laminació de les llibertats civils, menyspreu envers la separació de poders i molt culte a la personalitat del líder, s’ha convertit en el model de governança que més ha prosperat en tot el planeta en el que portem de centúria. Pocs haurien imaginat, aquella nit de Cap d’Any de 1999, que països tan diferents i distants com Hongria, les Filipines, Turquia, l’Índia i els Estats Units estarien governats 20 anys més tard –o ho haurien estat en algun moment– per personatges autoritaris de perfil nacionalista, marcat accent viril i dubtós tast democràtic com Viktor Orbán, Rodrigo Duterte, Recep Tayyip Erdogan, Narendra Dodi i Donald Trump. Aquest últim ja no habita la Casa Blanca, però manté ferma la seva amenaça de tornar i les enquestes li són favorables. Maneres casernàries La Xina tampoc va saludar el començament del segle en mans d’un dirigent aferrat al tron a perpetuïtat com ho està Xi Jinping després del recent congrés del Partit Comunista, ni es podia preveure que el nicaragüenc Daniel Ortega, que es va fer cèlebre als anys 80 per alçar-se en armes contra la dictadura de Somoza, acabaria convertit en un altre dictador d’anar per casa dedicat a capturar a l’oposició i reprimir la premsa. Brasil, que des del 2019 assisteix, entre la vergonya i l’entusiasme –segons qui opini–, a les maneres casernàries i els aires d’esbirro de l’exmilitar Jail Bolsonaro, decideix aquest diumenge, en la segona volta de les eleccions presidencials, si continua o si es despenja del grup de països que en els últims anys han confiat el seu destí a la figura d’un «home fort», una situació en la qual actualment es troben 3.400 milions de persones al món. «Vistos un per un no s’assemblen, però tots comparteixen pensaments, actituds i tècniques polítiques. No són casos aïllats, sinó que componen un corrent. És el signe dels temps: al començament del segle XXI, el pèndol de la història ha girat cap aquesta manera autocràtica d’entendre el poder», afirma Gideon Rachman, columnista del ‘Financial Times’ que ha estudiat el recorregut que van seguir aquests personatges fins arribar al pont de comandament dels seus països en l’assaig ‘La era de los líderes autoritarios’, publicat aquesta tardor per l’editorial Crítica. És el signe dels temps: al començament del segle XXI, el pèndol de la història ha girat cap aquesta manera autocràtica d’entendre el poder Gideon Rachman, autor de l’assaig ‘La era de los líderes autoritarios’ Vot popular Que tots –tret de casos especials, com el xinès Xi Jinping i el nord-coreà Kim Jong-un, que competeixen en una altra lliga– hagin accedit al poder a través del vot popular resulta determinant per a l’anàlisi d’aquest fenomen. Els autòcrates del segle XXI no són els dictadors del XIX i el XX que feien cops militars o fulminaven les urnes de seguida que ocupaven la butaca presidencial, sinó que necessiten guanyar-se el suport dels seus conciutadans per arribar a dalt de tot i mantenir-s’hi. ¿Què ha vist un nord-americà, un hongarès o un brasiler mitjà en un home com Trump, Orbán o Bolsonaro per entregar-se als seus braços amb devoció a risc de posar en perill una cosa tan valuosa com la pròpia democràcia? La resposta és complexa i s’hi combinen factors esdevinguts en les últimes dues dècades en el món amb la nova manera d’exercir el lideratge que ha descobert i posat en pràctica aquesta generació d’«homes forts» que avui mana sobre mitja humanitat. «La seva aparició no s’entén sense el context de la crisi i sense el sentiment nacionalista que bategava en grans sectors de la població i que ningú, fins que van arribar ells, havia sabut veure», opina Rachman. Si fa un segle va ser la crisi dels anys 30 la que va aportar el caldo de cultiu perquè sorgissin els totalitarismes que van marcar la història del segle XX, ara són els desequilibris generats per la globalització els que sembla que alimenten l’atracció que manifesten grans grups populars cap als lideratges carismàtics. «Els miners de Pittsburg que van veure com els van tancar les mines em van explicar que, emprenyats, van votar Trump. Senten que allà fora hi ha una festa i que ells no hi han estat convidats. Almenys Trump els va dir el que volien sentir», explica el periodista israelià Nadav Eyal, que ha relatat en el llibre ‘Rebelión’ (Debate) el seu periple pel món entrevistant els damnificats per la globalització. «Els miners de Pittsburg que van veure com els van tancar les mines em van explicar que, emprenyats, van votar Trump. Senten que allà fora hi ha una festa i que ells no hi han estat convidats. Nadav Eyal, autor de ‘Rebelión’ «En situacions d’incertesa, resulta temptadora l’atracció per una figura forta i amb autoritat que doni seguretat i que posi ordre», apunta el psicòleg social Miquel Domenech. Per això la consolidació d’aquest model de governança no s’entén sense el culte a la personalitat del líder, una operació de màrqueting polític en què han participat tots en algun moment i que sol combinar la projecció d’una imatge del personatge carregada de testosterona amb una estreta identificació de la seva figura amb els valors nacionals. Missatges puerils «Sense Putin no hi ha Rússia», proclamaven els propagandistes del Kremlin després de l’annexió de Crimea el 2014 i després d’empaperar durant anys l’inconscient dels russos amb fotos del mandatari a cavall, disparant armes o remant amb el tors despullat. «Només jo puc arreglar-ho», va sentenciar Trump en la convenció republicana del 2016 després d’enumerar una tirallonga de problemes que afectaven els nord-americans. A l’Índia, els certificats de vacunació expedits durant la pandèmia portaven el rostre del nacionalista Modi, com si aquell salconduit fos un regal personal del president en persona. Per simples i puerils, aquest missatges haurien tingut un ridícul recorregut fa només 20 anys. Ara, en canvi, arriben a mobilitzar multituds de seguidors perquè aconsegueixen impactar a través de la intimitat dels seus telèfons mòbils. «Cada època té la seva eina d’agitació de masses. Roosevelt era un mestre de la ràdio, Kennedy va derrotar Nixon a la tele i Trump ha sigut el president tuitaire, igual que Duterte va guanyar les eleccions de les Filipines del 2016 gràcies a les seves campanyes a Facebook», explica Rachman. Que els missatges que transmeten per aquests canals siguin sovint més dignes de mem que de reflexió és el menys important. «Vivim en l’economia de l’atenció; el que importa és atraure les mirades. Un exabrupte de qualsevol d’aquests homes estrafolaris genera més interès que l’explicació pausada d’un projecte polític», assenyala la politòloga Máriam Martínez-Bascuñán, coautora de l’assaig ‘Populistas’ (Alianza Editorial). L’altra gran carta dels líders autoritaris del segle XXI per vendre’s com a imprescindibles ha consistit a assenyalar un enemic de la nació al qual prometen combatre en nom del poble, ja siguin immigrants, països veïns o les elits polítiques que, segons el seu diagnòstic, s’han desentès dels problemes reals de la gent. «Aquesta retòrica és molt eficaç perquè divideix el camp de batalla i obliga a triar: o estàs amb mi o contra mi, que represento el país. La polarització activa l’instint tribal de la població. És més fàcil que ens unim contra una amenaça que a favor d’una idea, i això ho saben molt bé els que manegen aquesta manera de fer política», observa Martínez-Bascuñán. «Vivim en l’economia de l’atenció; el que importa és atraure les mirades. Un exabrupte de qualsevol d’aquests homes estrafolaris genera més interès que l’explicació pausada d’un projecte polític Máriam Martínez-Bascuñan En els seus gairebé tres anys de mandat, Jair Bolsonaro ha criticat aferrissadament contra formacions ecologistes, tribus amazòniques, col·lectius LGBTI, la premsa, l’oposició i fins i tot contra el sistema electoral difonent sovint notícies falses i mentides que no sonen creïbles ni al seu cap. Segons els estudis d’opinió, dos de cada tres votants republicans continuen pensant que Joe Biden li va robar a Trump les eleccions. «La mentida és tan vella com la política, però les ‘fake news’ van més enllà. Busquen distorsionar la realitat fins aconseguir que la gent acabi desconfiant de tot i sense saber a qui creure», distingeix Moisés Naím. Postveritat En el seu últim llibre, titulat ‘La venganza de los poderosos’ (Debate), el politòleg veneçolà establert als Estats Units explica com les autòcrates «estan reinventant la política en el segle XXI» i descriu aquest nou lideratge com el de les tres pes: populisme, polarització i postveritat. Segons l’analista, la democràcia mundial mai ha estat tan amenaçada com ara des del final de la guerra freda, un diagnòstic en el qual coincideix l’agència Freedom House. Aquesta entitat internacional elabora cada any un estudi que mesura el nivell de llibertats públiques que hi ha al planeta i, segons els seus càlculs, no ha parat de baixar des del 2005 a causa de l’aparició d’aquests mandataris. Gideon Rachman està convençut de la «naturalesa cíclica de la història», que, segons la seva opinió, no avança en línia recta, sinó en ziga-zaga, i ara sembla que bufa en contra de la democràcia i a favor de l’autoritarisme. «Però això no significa que hàgim d’asseure’ns a esperar que el vent canviï de direcció. Els demòcrates estem obligats a lliurar aquesta batalla», adverteix. Si estendre l’autocràcia ha resultat fàcil en vista de com ha avançat en l’última dècada, combatre-la no es presenta tan senzill. «Cal enfortir les institucions i protegir-les dels abusos que alguns vulguin cometre contra elles», proposa Rachman. «Cal mantenir la jerarquia de les alarmes, anomenar les coses pel seu nom i no passar per alt cap mentida ni cap discurs d’odi», adverteix Martínez-Bascuñán. «Aquesta onada no pararà fins que es corregeixin els desequilibris i la desigualtat que ha generat la globalització», pronostica Eval. «Compte amb el que reexpedim i compartim perquè de vegades, creient que ridiculitzem aquests xarlatans, els estem enfortint», prevé Naím. Segons la seva opinió, les regles del joc democràtic han canviat en el segle XXI: «En molts països, cada vegada més, les eleccions no van d’elegir entre esquerra i dreta, sinó entre democràcia o autoritarisme», avisa.

Autarques del segle XXI: l’era dels ‘homes forts’

La llista de mandataris autocràtics no ha parat de créixer des de l’any 2000

El més llegit