L’adeu de Mario Draghi al Govern d’Itàlia

«Fins després, nois». Amb aquestes paraules i un somriure una mica forçat, Mario Draghi, el primer ministre sortint d’Itàlia, es va acomiadar divendres passat del seu últim Consell Europeu, després de 20 mesos al comandament del Govern i una retirada anticipada que es va produir per les insaciables ganes dels partits italians, sempre a la gresca i sempre enroscats en les seves maquiavèl·liques intrigues palatines, fins i tot si el món viu en temps de guerra i crisi econòmica. «No donaré cap consell al nou Executiu», va dir des de Brussel·les Draghi, a l’afegir que el que sí que ha fet és deixar-li deures. «Els ministres i la presidenta del Consell de Ministres», va explicar, «han preparat dossiers amb tots els problemes que caldrà enfrontar» en els pròxims temps. L’objectiu és que el nou Govern «pugui iniciar la seva activitat amb rapidesa», va afegir. El primer ministre sortint d’Itàlia i excap del Banc Central Europeu (BCE) complirà aquest diumenge l’últim acte del seu mandat com a Cap del Govern italià. En una cerimònia que se celebrarà al Palazzo Chigi, la seu principal de l’Executiu transalpí, li cedirà el seu lloc a Giorgia Meloni, la nova primera ministra ultradretana d’Itàlia. Tots dos compartiran l’escena al pati de Palazzo Chigi i després a la Sala dels Galions, en un moment d’alta càrrega simbòlica que també serà retransmès en directe per la televisió. Els paral·lelismes acaben aquí. Un instant d’èxit L’home que es considera que va salvar l’euro sent cap del BCE (en el turmentat 2012 quan la moneda única vivia una crisi sense precedents), va assumir el seu càrrec com a mandatari el febrer del 2021. El president de la República, Sergio Mattarella, li va demanar que ho fes, i els partits polítics transalpins –tots els principals, tret del de Meloni– el van recolzar de manera unànime perquè formés un Govern d’unitat nacional. Draghi va acceptar. La raó era que la classe política del país es trobava en dificultats. Itàlia tenia problemes en aquells dies amb la campanya de vacunació contra la covid, la crisi econòmica sotjava i tot això havia creat malestar entorn de la figura de Giuseppe Conte, el llavors primer ministre. Ja al lloc, Draghi no va defraudar els qui l’havien elegit. Va convertir Itàlia en un exemple a seguir, un país aclamat internacionalment, amb un PIB que aquell any va tancar amb una alça de més del 6%, cosa que, juntament amb les maniobres de Draghi per reforçar la cohesió europea, li va tornar a Roma una credibilitat a Europa no vista en dècades. Antípodes Fins i tot aquest any, amb la guerra a Ucraïna i les seves conseqüències, Draghi va sorprendre. En pocs mesos, va fer una cosa que no s’havia aconseguit en anys: reduir la dependència italiana del gas rus. I, en paral·lel, va continuar posant ordre, i complint els objectius sol·licitats per Brussel·les, per obtenir els fons del pla de recuperació postpandèmic destinat a Itàlia per la Unió Europea. Tot això contrasta amb el punt de partida de Meloni, que ha arribat al poder després d’unes eleccions anticipades que s’han celebrat després que, per raons de poc pes i sense grans conflictes en curs, alguns partits retiressin el seu suport al Govern de Draghi. Això va provocar al juliol la dimissió de l’exbanquer. Dues d’aquestes formacions (la Lliga de Matteo Salvini, i Forza Italia, de Silvio Berlusconi) són avui els principals socis rondinaires del nou Govern de Meloni, que inicia la seva legislatura sense un equip que il·lusioni les elits com quan Draghi va arribar al poder.

L’adeu de Mario Draghi al Govern d’Itàlia

El ja ex primer ministre deixa el poder després de 20 mesos al comandament, en què li va tornar al país la confiança internacional

El seu últim acte serà aquest diumenge, la cerimònia en la qual cedirà oficialment el poder a la ultradretana Giorgia Meloni

El més llegit