«Em dones 400 quilos de carn o et mato d’un tret»: la vida a les zones ocupades del sud d’Ucraïna

Tres dies abans que comencés el ‘referèndum’ d’annexió a Rússia, a Ivanivka, un petit poble agrícola de l’est de Kherson, els soldats van començar a repartir pasquins informatius i fins a «10.000 rubles en metàl·lic» (160 euros) a tothom que es comprometés a recolzar l’adhesió. A diferència del que va passar a les ciutats, allà les noves autoritats ni tan sols es van prendre la molèstia d’organitzar col·legis electorals. «Els soldats anaven casa per casa picant a la porta i ells mateixos marcaven la casella de tothom que obria. Molta gent es va amagar», diu ara Oleksandr Pxperovski, un ramader de 54 anys que aquell dia es va escapolir amb la seva família entre els camps de blat perquè no els trobessin. «D’unes 300 cases que som només van obrir 10», afegeix. Un cop acabada la mascarada, l’alcalde i els veïns adherits a la causa ho van celebrar amb una festa. Aquesta va ser la traca final a Ivanivka de l’annexió formal firmada dies després per Vladímir Putin, una annexió que, segons els resultats oficials de les autoritats ocupants, va recolzar el 87% de la població de Kherson. A Zaporíjia, Lugansk i Donetsk van donar números encara més estratosfèrics, arribant fins al 99,2% en aquesta última província. Però a Ivanivka tot havia començat molt abans, al voltant de les 10 del matí del fatídic 24 de febrer, data d’inici de la invasió russa, poc després que deixessin de cantar els galls. ‘Però, ¿què fan aquests aquí?’, es van preguntar els veïns aquell dia, segons Pxperovski. «Van arribar rapidíssim perquè van entrar des de Crimea. La gent no entenia res». Des d’aleshores tot ha anat canviant gradualment a base d’intimidació i doctrina. A les zones ocupades s’ha introduït el ruble i el currículum rus a les escoles. S’han distribuït descodificadors sense cost per veure la televisió russa. I s’ha dit a la gent que no haurà de tornar els préstecs contrets amb els bancs ucraïnesos. «La gent que no coopera amb ells, ho perd tot», diu Pxperovski ja lluny de la terra on es va criar. «Els comerços que es van negar a cooperar van ser saquejats, els van treure les claus i van ordenar als amos que marxessin del poble», afegeix amb cara de circumstàncies. Soterranis de tortura En el seu cas es va dedicar a abaixar el cap, viure d’esquena als soldats i no ficar-se en problemes. Cosa que no va evitar que li robessin tres porcs i el mobiliari de la sauna. «A tots ens van interrogar, però a alguns se’ls emportaven als soterrani fins a trencar-los mentalment perquè declaressin lleialtat a Rússia», explica en un relat repetit per altres fonts. «Els clavaven pallisses i descàrregues elèctriques després de banyar-los en aigua. Eren especialment durs amb els veterans de la guerra del Donbass». Una cosa semblant explica Serhí Mukuriz, director de Soc Kherson, una casa d’acollida situada a Zaporíjia per als ucraïnesos que han fugit de la regió. «El motiu principal pel qual la gent marxa és el terror. Molts han vist com s’emportaven els seus familiars. Els posen una bossa al cap i desapareixen durant una setmana, dues o un mes», assegura. «És molt comú veure notes de desapareguts enganxades al mobiliari urbà de les ciutats ocupades». Les mateixes ciutats que les noves autoritats han empaperat amb cartells publicitaris on es pot llegir «Som un sol poble», una de les frases preferides de Putin. «Estem amb Rússia». L’Stanislav vivia a Melitópol, una petita ciutat a quatre passes del mar d’Azov a la zona ocupada de Zaporíjia, amb la seva dona i el seu nadó acabat de néixer. «Hi va haver molts saquejos i els preus es van disparar. Les medicines, sobretot, escassegen», afirma ara aquest home tatuat de 26 anys. Cada dia havia de creuar diversos punts de control militar rus per sortir de la ciutat i arribar fins a la fàbrica on treballava com a mecànic. «Si em tocava un rus, sempre em preguntava si era un nazi o un feixista, en canvi els txetxens i els daguestanesos eren molt més educats». L’Stanislav es va acabar fent amic d’un soldat del Daguestan que li va regalar diners i bolquers per al seu fill després de demanar-li perdó pel que estava passant. Passaport rus La gota que va fer vessar el vas per alguns, el motiu per fer definitivament les maletes, va ser la introducció del passaport i la ciutadania russa als territoris ocupats. Tots els nounats, així com els orfes, han passat a ser russos automàticament. Per a la resta és tècnicament és opcional, però sense adoptar-la no es pot registrar el cotxe, obrir un negoci o certificar un casament. De vegades, ni tan sols guanyar-se la vida, com li va passar a Pxperovski, el ramader que criava porcs a Ivanivka. «Acceptes la ciutadania o no pots continuar treballant. No hi ha cap altra opció. Per això vaig marxar, portava mesos aturat. Ara es quedaran la meva casa i les meves terres, però espero recuperar-les quan Ucraïna recuperi la regió». Un dia després d’arribar a Zaporíjia el va trucar un veí que havia deixat a cura de la casa. Algun col·laboracionista havia informat que havia marxat. L’estaven buscant. «Van entrar a casa meva i li van dir al meu veí que els donava 400 quilos de carn dels meus porcs o allà mateix el matarien d’un tret», diu sense fer cap ganyota d’espant, propi de qui ha normalitzat la violència com a divisa diària.

«Em dones 400 quilos de carn o et mato d’un tret»: la vida a les zones ocupades del sud d’Ucraïna

Veïns de Kherson i Zaporíjia expliquen les seves experiències als territoris controlats per Rússia i les mesures per russificar la regió

El més llegit