Yúnior García «A Cuba no et maten, però no et deixen viure»

Yúnior García, de 40 anys, es defineix com a artista, un artista amb una opinió. Però des que va sortir de Cuba el novembre de l’any passat al ser una de les cares visibles de la frustrada Marxa pel Canvi, és també una de les veus més destacades de l’oposició al règim de l’Havana. Fa gairebé un any que és a Espanya, residint al madrileny barri de Lavapiés, però té el cap i el cor a Cuba, un lloc que, assegura, s’ha tornat inhabitable del qual te’n vas, t’expulsen o «et maten en vida». Parla amb EL PERIÓDICO a Casa Amèrica Catalunya, on participa en una xerrada sobre el paper de la cultura com a motor de canvi. -Va sortir de Cuba el novembre de l’any passat per uns dies. Però farà gairebé un any que va arribar i està esperant que se li concedeixi l’asil... - Jo pensava tornar a Cuba, però la situació ha sigut complexa perquè quan vaig sortir van tancar el meu grup de teatre. Ja m’havien amenaçat amb 27 anys de presó, havien dit que jo era un terrorista pagat per la CIA, un mercenari... Una sèrie de bogeries sense sentit. Una vegada vaig sortir i van tancar el nostre grup de teatre. Vaig saber que tornar era com un suïcidi. -¿Però creu que algun dia podrà tornar? -Ha de ser així. Soc un cubà crònic. Jo no crec que pugui sobreviure massa temps fora de Cuba i no és per fals patriotisme. Té a veure amb altres coses, amb la família, els amics, el meu fill, que és allà, amb la meva obra, que té a veure amb el públic d’allà. I crec que sí, que Cuba ha de ser un país al qual puguem tornar els que n’hem marxat. -I són molts els que se n’han anat. L’última onada migratòria supera totes les anteriors. -Cuba s’ha convertit en un país inhabitable. La dictadura sempre ha sigut bastant fèrria i ha tingut un control sobre aquells que en dissenteixen. Però en aquests moments això es barreja també amb una ineptitud total per part dels buròcrates, que ara tenen el control del país, i per un rebuig generalitzat de la gestió d’una crisi econòmica de les pitjors que hem tingut a Cuba. No hi ha forma que allò que anomenem revolució, que per mi va deixar de ser-ho fa molt temps, pugui sobreviure. La pregunta és quant temps ells allargaran el sofriment dels cubans. -¿Què és el que li fa més mal d’haver deixat Cuba? -Alguns se’n van i a d’altres ens expulsen. En el meu cas, jo vaig sortir per voluntat pròpia, però era perquè la meva vida no estava segura allà i també havia de pensar en la meva família. El que fa més mal és que t’arrenquen un tros teu i ho fan de manera injusta. Et diuen traïdor, et converteixen en un enemic del teu poble i tota aquesta mentida. Tot això que construeixen al voltant teu et va fent molt mal, et consumeix. El temps que ets fora, tot i que puguis estar millor econòmicament, tot i que puguis permetre’t uns plaers que dins de Cuba no pots, tot i que et salvis de determinat patiment, sents que hi ha una cosa que et falta, i l’única manera d’omplir aquest buit és tornant a Cuba. -¿Què sent que pot fer vostè des d’Espanya pels cubans? -Hem fet bastant, però mai és suficient. Els cubans que estem en l’exili de vegades ens organitzem, recollim medicaments. Per la pandèmia va ser una prioritat. Però hem de treure al món aquest vel romàntic que existeix amb una revolució que és falsa, una estafa, una revolució ‘tartuf’... El món ha de deixar de veure amb ulls miops un país que està patint. Ja no hi ha res de noblesa ni de justícia social. Hi ha una dictadura que no només viola els drets dels seus ciutadans, sinó que els està fent viure en la misèria. -¿Quina percepció s’ha trobat en la societat espanyola cap a Cuba? -S’està comprenent millor. Però, per descomptat, de vegades moltes posicions respecte a Cuba estan motivades per la militància en determinats partits polítics. De vegades em preocupa que es polititzi massa, no per preocupació genuïna, sinó pel bàndol ideològic al qual es pertany... I s’ha de veure Cuba separant-se d’aquests condicionaments. Els que hi ha allà no tenen res a veure amb el PSOE, Vox o el PP. Els que són allà tenen una preocupació elemental perquè ni tan sols poden dir en veu alta el que pensen. -¿La posició del Govern espanyol és massa tèbia respecte a Cuba? -Jo crec que sí. I no només el Govern espanyol, sinó de molts governs del món. Cuba va saber vendre molt bé una imatge de si mateixa. La revolució es va convertir en un producte comercial que es va exportar al món sencer que molta gent va comprar. La imatge del Che a les samarretes és tan comercial com la imatge de la Coca-Cola. Al cap i a la fi, entenc que molts polítics es veuen en un compromís a l’hora de referir-se a un país que per a moltes persones significa alguna cosa. Llavors jo crec que, més que directament amb els polítics, el missatge ha de ser amb la societat en el seu conjunt. És la societat la que ha de canviar d’opinió sobre aquesta estafa que va comprar en algun moment. I després, els polítics hi reaccionaran. -Hi ha moltes inversions espanyoles a Cuba. ¿Les considera immorals? -La paraula moral és complicada i depèn de l’ull des del qual es miri, però cal entendre que, normalment, aquests negocis no estan beneficiant Cuba, sinó que estan beneficiant una cúpula que s’està enriquint a costa d’un poble. -¿Com està Cuba avui, des que vostè en va sortir? -Està molt pitjor en gairebé tots els sentits. I hi ha una paraula que recorre els carrers, «desesperança». Gairebé tots els amics que han pogut fugir o que han arribat a Espanya recentment em diuen el mateix. Hi ha molta depressió als carrers, hi ha molta tristesa. I això fa mal quan saps que Cuba s’ha caracteritzat sempre per ser un país alegre, un país on, fins i tot en la misèria més gran, la gent no para de somriure i de ballar. Però els últims que tornen em diuen que ja ni això. La gent no somriu, no disfruta, no balla. I això ens deprimeix. -Però no hi ha tornat a haver manifestacions d’envergadura. -No han sigut tan grans com, per exemple, la de l’11 de juliol, però les protestes no han parat. Però l’Estat ja sap com minimitzar l’eco d’aquestes protestes. De seguida fan caure la connexió a internet, de seguida militaritzen els llocs on hi ha protestes, amenacen les famílies, amenacen les persones de perdre la seva feina. Han obligat a sortir del país a gairebé tots els que han tingut un lideratge en els últims temps. -Són tot protestes pacífiques. ¿Descarta vostè la violència? -El problema de la violència a Cuba és la desproporció que existeix entre les forces repressives a Cuba i la societat civil. És una societat civil desarmada, i els òrgans repressius, a més de comptar amb força per reprimir la societat, han tingut experiència a l’Àfrica, per exemple a Angola, on van reprimir una dissidència dins del país. Si ho van fer a Angola, on van aixafar, torturar i assassinar, també ho han fet a Cuba i ho continuen fent. Em preocupa aquesta desproporció, perquè cridar a la violència seria cridar els cubans al suïcidi. No és només que perdis la vida, la llibertat; és que et maten en vida. A Cuba no et maten, però no et deixen viure. Quan amenacen de treure’t la carrera universitària o la feina, o amenacen la teva família o t’obliguen a marxar, no han d’arribar a matar-te. Hi ha altres maneres de matar. I si alguna cosa ha perfeccionat la dictadura en 63 anys és matar en vida. En això han sigut experts. -¿Quan es va desencisar vostè amb la revolució? -És un procés gradual. Quan creixes veient Fidel cada dia amb els seus discursos quilomètrics, quan a l’escola has de dir cada dia davant la bandera que seràs comunista com el Che, quan tota la literatura que consumeixes lloa els líders i Fidel és un gegant, invicte, totpoderós... Jo crec que el meu desencant va començar la primera vegada que vaig veure Fidel Castro, quan li vaig poder donar la mà en un congrés d’estudiants, quan vaig descobrir que aquell congrés era una farsa, que no estàvem reunits allà per resoldre cap problema, sinó per demostrar al líder com els nens i adolescents l’estimàvem de manera incondicional. Em vaig acostar i li vaig poder donar la mà, però vaig notar que no era la mà d’un heroi ni d’un obrer... Era la mà d’un rei, era la mà d’un monarca. Era una mà tova d’ungles molt cuidades, era la mà d’un home que mirava amb indiferència des d’un núvol, i em vaig adonar que no estava davant d’un ésser humà real que es preocupava pels meus problemes, sinó davant d’un semidéu que s’havia d’adorar, si no t’expulsaven del paradís. Llavors jo crec que allà va començar el meu desencant. Després vaig tenir accés a una literatura que estava prohibida a les biblioteques cubanes, llibres de Reinaldo Arenas, Cabrera Infante, la revista ‘Encuentro’, que es publicava aquí a Espanya per a cubans exiliats. I quan va tenir accés a tota aquesta Cuba que per a mi no existia, va ser com la pel·lícula ‘Matrix’: va ser com obrir els ulls i descobrir que la realitat que t’havien posat davant no existia. Hi ha molta relació entre ‘Matrix’ i la realitat cubana perquè encara hi ha molts cubans connectats al sistema que no s’adonen que estan vivint una realitat falsa. -I d’allà a l’oposició activa... -Jo mai he militat en l’oposició. Jo era un artista que fins i tot estava vinculat a les organitzacions que ha creat el Govern per controlar els artistes. Jo era part de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba i de l’Associació Germans Saíz, que és el que reuneix els joves artistes de Cuba. Hi estava totalment integrat. Treballava amb el Ministeri de Cultura, podia fer les meves obres de teatre, em permetien ser crític en el teatre, però no en televisió, on vaig viure molta més censura. I mai he arribat a militar. El que passa és que es van trencant coses dins teu. I els mestres sempre et diuen: ‘Tu ets artista. Dedica’t a fer art, parla des d’allà. No traspassis la línia’. Però arriba un punt en què has de creuar-la. Hi ha vegades en què l’art no pot ser una cuirassa o un refugi per ocultar-te còmodament i parlar des d’allà. Has d’actuar de vegades com a persona, com a individu, com a ciutadà. I quan vaig creuar aquella línia em van convertir en enemic del poble. -¿Viu del teatre a Espanya? -No. La meva dona té feina fixa. Treballa en una altra cosa, no en el que va estudiar. Però està bé, és un treball digne i amb això podem pagar la renda. Jo també escric per a un diari independent a Cuba, faig alguna xerrada. Estic mirant d’escriure sèries dramatitzades per a la televisió. Jo no vull viure com a polític. Jo vull ser un artista amb una opinió i defensar-la, però no viure de la política. -¿Però manté contactes institucionals a Espanya i amb els partits polítics? -He parlat amb alguns, però hi he mantingut converses com aquesta. Agraeixo l’interès de molts polítics que s’han acostat a saber quina és la realitat del que està passant a Cuba. -¿Se li han acostat de tots els partits? -No de tots. -¿Quins no? -Podem no ho ha fet. Sí que vaig tenir contacte amb Més Madrid. Fins i tot un diputat va dir públicament que Cuba és una dictadura. I em sembla molt valent que algú de l’esquerra es tregui aquesta camisa de força que de vegades té l’esquerra internacional i reconegui una cosa tan òbvia com que a Cuba no hi ha democràcia. -Cuba és assumpte molt passional per a la societat espanyola.... -Sí. És passional i ho entenc. L’art, la cultura cubana ha influït molt. Les cançons de Silvio. Abans de sortir de Cuba vaig tenir una conversa de 70 minuts amb Silvio i, malgrat les diferències abismals, vam tenir una trobada fraternal. Ell em va escoltar, jo el vaig escoltar i fins i tot vam poder entendre’ns en alguns punts. El que passa és que Silvio reconeix que allò que una vegada va creure ja no existeix. La pregunta és com després de tant temps defensant una idea reconeixes que l’unicorn blau mai ha existit.

Yúnior García «A Cuba no et maten, però no et deixen viure»

El dramaturg i opositor cubà ofereix una visió molt crítica del seu país, convençut que l’actual règim comunista ja no té cap possibilitat de sobreviure

El més llegit