Arancha González Laya: «Espanya necessita tenir les millors relacions amb el Marroc i Algèria»

Després de madurar als despatxos de la Comissió Europea, de l’Organització Mundial del Comerç i de l’ONU, el gener del 2020 Arancha González Laya va ser nomenada ministra d’Exteriors, UE i Cooperació en el segon Govern de Pedro Sánchez. En aquest càrrec va haver de lidiar amb la pandèmia de la covid i la crisi diplomàtica amb el Marroc, amb l’enuig de Rabat per l’atenció en un hospital d’Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Ghali, i el posterior encreuament de 8.000 migrants a Ceuta. El 12 de juliol del 2021 va ser substituïda, com cinc ministres més, per la remodelació que va realitzar Sánchez. Actualment, González Laya està centrada en l’àmbit acadèmic. És degana de l’escola de relacions internacionals Sciences Po de París. Atén EL PERIÓDICO en el marc d’una visita a Barcelona, on ha participat en un col·loqui al CIDOB i en el cicle de diàlegs ‘Nusos de la democràcia’, de la Fundació Ernest Lluch. El president rus, Vladímir Putin, va donar una puntada de peu al tauler internacional amb la invasió d’Ucraïna. Ara ha redoblat el seu pols amb l’annexió de quatre regions d’Ucraïna. ¿Fins on creu que està disposat a arribar? Putin està en una posició molt complicada perquè ha perdut la guerra, però Ucraïna encara no l’ha guanyat. Estem davant un animal polític ferit, en un context internacional i nacional complicat, i al qual li queden poques vies de sortida. La més evident és una fugida cap endavant escalant el conflicte. Ho estem veient en les seves amenaces, que no sabem si es compliran o no, però, en tot cas, cal prendre-les seriosament, inclosa la de l’ús de l’arma nuclear. Es tracta d’una situació complicada i crec que Putin ha comès tres errors molt greus que ara s’estan manifestant en el camp de batalla. ¿Quins són aquests errors? El primer, haver subestimat Ucraïna, la seva població, el seu sentiment nacional, el seu desig d’independència i sobirania. El segon, haver subestimat la capacitat de resposta de la Unió Europea, perquè aquesta guerra que Putin inicia és una guerra contra Ucraïna, però també per debilitar la UE. I el tercer ha sigut el fet de pensar que la Xina, l’Índia i Turquia serien els seus aliats incondicionals. El que estem veient en aquests països és tacticisme, però certament és un qüestionament de l’estratègia russa. «Putin és un animal polític ferit al qual li queden poques vies de sortida» Algunes veus alerten del risc d’un conflicte nuclear i els més apocalíptics parlen ja d’una Tercera Guerra Mundial. ¿Anem cap a aquests escenaris? Sabem, i en això el secretari general de les Nacions Unides ha sigut molt clar, que una guerra nuclear no la guanya ningú. Seria entrar en una espiral d’autodestrucció. Però jo vull pensar que prevaldrà la nostra experiència històrica. ¿Com veu el paper de la Xina en aquest conflicte? La Xina ha mantingut una estratègia molt xinesa, d’ambigüitat, en la qual, per sobre de tot, hi ha el seu propi interès. És cert que al principi es parlava de l’aliança entre la Xina i Rússia, però hem vist com aquestes paraules no s’han traduït en fets concrets. És a dir, la Xina no ha imposat sancions a Rússia, però tampoc ha apostat per ajudar-la a saltar-se les sancions. S’està beneficiant, això sí, dels preus de l’energia més barats. Però no crec que s’estigui alineant del costat de Rússia. Cal llegir no només el que la Xina diu, sinó el que no diu i, sobretot, el que no fa. ¿És la guerra d’Ucraïna el desafiament més important al qual s’ha hagut d’enfrontar la UE en la seva història? Vivim un moment de policrisi en la Unió Europea. Va haver de navegar la crisi financera de 2008, la crisi atlàntica amb l’arribada de Trump a la Casa Blanca desafiant la UE i el Brexit, la de la covid... L’última crisi, la invasió de Rússia a Ucraïna, és una mica diferent. És un desafiament existencial perquè, davant el projecte de pau geoeconòmic, la UE engloba uns països que entenen el sistema internacional construït sobre el poder coercitiu, la geopolítica del poder dur. Aquí comença una nova fase de la UE que hem d’alimentar si volem que el nostre sistema es mantingui com l’únic del món en el qual es mantenen en equilibri el progrés econòmic, la democràcia i la solidaritat. I, si volem continuar sent això en el futur, hem d’invertir avui en una Europa més geopolítica. Aquest és el nostre gran repte. Després d’unes primeres respostes unànimes i sòlides, les reaccions de la UE a la invasió russa han començat a mostrar algunes esquerdes. ¿Hi ha risc que aquestes esquerdes acabin perjudicant la Unió? Hem de ser molt conscients que és important mantenir aquesta unitat avui. És imprescindible i ha de tenir dues expressions molt clares. D’una banda, una construcció de més autonomia estratègica europea que ens doni capacitat per decidir com navegar en aquest món més geopolític. Però aquesta resposta europea també s’ha d’expressar en ser capaç d’articular una comunitat política europea més enllà de la UE, com la reunida a Praga, per construir un espai geopolític europeu. Amb els països de la UE, els que volen ser membres de la UE, però també amb altres països europeus que no volen ser-ne membres però que comparteixen aquesta visió de progrés econòmic, cooperació, solidaritat i democràcia. «Hem de ser molt conscients que és important mantenir la unitat de la UE» Un altre perill que plana sobre la UE és l’auge de l’extrema dreta i els populismes. El mecanisme per condicionar les ajudes al respecte a l’Estat de dret contra Hongria i Polònia no s’acaba d’executar mai. ¿No és un fet contraproduent per a la UE que pugui temptar altres països a incomplir les normes? Tenim clarament un problema de democràcia dins de la UE. No n’hi ha prou amb dir que volem més democràcia al món, sinó que hem d’assegurar-nos que funciona dins de la UE i ara està sent atacada des de dins per aquells que posen en dubte elements fonamentals d’un sistema democràtic, com la independència dels poders, la regla del dret i els drets individuals. Però hem de trobar la manera. Crec que els instruments amb què la UE s’ha dotat són cada vegada més sofisticats i permeten jugar amb el pal i la pastanaga d’una manera més clara. Perquè l’objectiu no ha de ser el pal, sinó brandir-lo per aconseguir un canvi de comportament. I, si no hi ha canvi, evidentment cal aplicar les sancions. Però l’important és que les sancions han de ser l’instrument que ens permeti avançar en el respecte de tots els elements que constitueixen la democràcia a Europa. I en això crec que hem de ser ferms. És una qüestió de credibilitat. Encara queden 9 mesos perquè Espanya assumeixi la presidència de torn de la UE, però ja s’estan realitzant preparatius. ¿Quins creu que seran els reptes d’aquest mandat? La presidència vindrà marcada per dos objectius: un, enfortir la UE i les seves polítiques internes en aquesta autonomia estratègica i avançar cap a la Unió de l’Energia. Però també cal invertir en partenariats amb països tercers, perquè el que Europa ha d’evitar per sobre de tot és caure en la trampa de l’occident contra la resta del món. Només podrem aconseguir més autonomia estratègica europea si ho fem a partir de construcció de relacions més sòlides amb altres països del món. En aquest aspecte, Espanya té un paper molt important per fer avançar les relacions entre la UE, l’Amèrica Llatina i el Carib. I crec que també, pel seu lloc geogràfic, Espanya hauria de prestar més atenció a l’Àfrica. Recentment ha participat en el llançament de l’Observatori del Multilateralisme. ¿Està en crisi? Els reptes del nostre temps, com el canvi climàtic, la gestió de les pandèmies, l’estabilitat financera, la qüestió nuclear, el comerç internacional, l’erradicació de la pobresa... Necessita cooperació internacional i això requereix el multilateralisme. Ara bé, el multilateralisme avui no té bona salut perquè els seus actors, que són els països, no tenen gaire bona salut. Hem d’inventar un nou multilateralisme en què els països no en siguin els únics actors, on hi hagi altres actors i altres veus, com la societat civil, les empreses, els sindicats, l’acadèmia. I necessitem inventar noves maneres de cooperar internacionalment; un multilateralisme que sigui capaç de tractar amb qüestions d’una manera més polièdrica. «Cal llegir no només el que diu la Xina, sinó el que no diu i, sobretot, el que no fa» Al març, el Govern espanyol va donar suport al pla autonomista del Marroc sobre el Sàhara Occidental, una decisió que va provocar l’enuig d’Algèria, el principal subministrador de gas d’Espanya. ¿Té vostè alguna clau per entendre aquest pas de Sánchez? Jo soc la menys indicada per fer exegesi de les decisions del Govern al qual he pertangut. Tinc molta cura de no entrar en aquesta mena de debats. Però sí que en diria dues coses. En aquests moments de turbulència política necessitem tenir les millors relacions amb tots els nostres veïns. Necessitem tenir les millors relacions amb el Marroc, Algèria, Mauritània, i més encara tenint en compte que els seus veïns es troben en una situació calamitosa, com el Sahel, que està cremant pels quatre costats. Hem d’ajudar-nos mútuament amb una visió molt àmplia no només en matèria de seguretat, sinó de lluita conjunta contra el terrorisme, de desenvolupament econòmic, de lluita contra el canvi climàtic. Això necessita molta finezza, com diuen els italians, perquè és cert que entre ells hi ha grans dificultats. I la segona cosa que diria és que jo en l’àmbit personal sempre he buscat que conflictes com el del Sàhara Occidental tinguin una brúixola, que és el dret internacional i el paper central de les Nacions Unides, particularment l’enviat especial del secretari general, que és qui pot ajudar que les parts arribin a un acord que sigui sòlid perquè l’han trobat ells, no l’ha imposat ningú. La decisió d’atendre el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, en un hospital espanyol, ¿va ser el desencadenant del seu relleu com a ministra d’Exteriors? Aquesta pregunta no em correspon a mi respondre-la. Això s’ha de preguntar a qui va decidir substituir-me. El que sempre he tingut molt clar és que, primer, és un honor servir el meu país, que per mi té un valor personal per sobre de tot, i que quan algú serveix el seu país serveix a voluntat de qui el nomena, que és el president del Govern. Et pot nomenar i et pot rellevar. Això cal prendre-s’ho amb tota la naturalitat del món.

El més llegit