«Vull plorar»: la desesperació de la Itàlia derrotada a les urnes

Hores després que Giorgia Meloni pronunciés el seu discurs després de guanyar les eleccions, la Francesca, una italiana originària de la ciutat de Rímini, al nord-est del país, es despertava a Roma cansada i amb l’angoixa a la gola. El dia anterior havia conduït unes vuit hores d’anada i tornada per votar al seu municipi de residència. «I tot ha sigut inútil. Vaig votar el Partit Democràtic (PD) i no ha servit de res. Vull plorar. No puc creure que això estigui passat», diu la Francesca a l’explicar què sent pel fet que Meloni i el seu partit d’extrema dreta, Germans d’Itàlia, hagin guanyat les eleccions. Desesperació, por, frustració, confusió, emprenyament. Tots aquests substantius podien descriure aquesta setmana el sentiment d’aquesta part de la població corferida per la victòria ultradretana. El moment per a ells no és el millor per a bromes. El futur del país, els drets civils conquerits fins ara (i els que encara es reclamen), però també la política exterior davant la guerra d’Ucraïna, i l’economia, són les principals preocupacions que tenen amoïnats molts dels que se senten perdedors dels comicis. Una galàxia que engloba grups variats: activistes, feministes, integrants de la comunitat LGTBI+, immigrants i, sobretot, les bases dels demòcrates italians. «Tinc por» Antonella Giorgetti té 65 anys i 35 els ha passat ficada en política. Va començar quan encara existia l’avui extint Partit Comunista Italià (PCI), i després va passar pels seus hereus, el també mort Demòcrates d’Esquerra i, ara, el PD. També ha sigut secretària d’un important polític, i explica que el que més la inquieta no és una tornada del feixisme, que li sona a tema vell, sinó el mal que creu possible a la Itàlia d’avui. «Jo temo més per l’economia. Ella no en sap gens, i creu que sí. Ens arruïnarà en menys d’un any. La nostra economia s’enfonsarà, ja ho veuran», diu Giorgetti. Als seus 56 anys, Rossella Coltorti, també militant durant dècades, no té una visió gaire diferent de la de la seva companya de partit. «També em pregunto què passarà amb el dret a l’avortament, amb Ucraïna, amb els immigrants. Estic preocupadíssima. Tinc por», afirma aquesta representant de les bases del PD. ¿Què és ser d’esquerres? Amb 26 anys, Alessio Tamburro és d’una altra generació, però també hi coincideix. «No crec que sigui possible que el 2022 el feixisme es reinstauri a Itàlia. Però sí que em sento molt amargat. Meloni era ministra de la Joventut el 2011, quan Itàlia, amb Silvio Berlusconi al timó, va estar a punt de la fallida», afirma aquest estudiant de Ciències Polítiques. «Les propostes actuals de la coalició de dreta són incoherents, no se sap ni d’on pensen treure els diners», argumenta Tamburro. El peruà Johnny Valdivia, de 50 anys, la meitat dels quals transcorreguts a Itàlia, també ha raonat sobre l’assumpte. «Per als immigrants, no canviarà gaire [amb Meloni]. Els africans continuaran cobrant 2 euros l’hora per fer feines que els italians no volen fer», diu aquest immigrant naturalitzat italià i que finalment va votar pel Moviment 5 Estrelles. Però «si arribessin a atacar certs drets, sortiré al carrer a protestar», adverteix mentre dirigeix ferotges queixes al PD per no haver pactat amb els ‘grillini’ una aliança per presentar-se junts als comicis. Perquè, malgrat que els motius siguin variats, el resultat electoral també ha tingut aquesta conseqüència: que surtin a la llum una infinitat de crítiques al PD. Un terratrèmol que ja dilluns passat va provocar que el cap de la formació, Enrico Letta, anunciés la decisió de no repetir en el càrrec. Tots contra tots en el PD El PD és des d’aquell dia un partit nerviós, on campa al seu aire el tots contra tots en una carrera per assignar responsabilitats. Les informacions sobre els diversos candidats que s’han postulat per substituir Letta han contribuït a accentuar el malestar. Les bases ho han vist com la prova que els líders estan més interessats en les seves quotes de poder que en el bé comú i a resoldre els problemes de la ciutadania. Una situació que des de fa temps repercuteix sobre la identitat mateixa de la formació. Tamburro parla amb paraules d’enuig. «La realitat és que he entès que, després d’anys de militància, encara no sé què és ser d’esquerres, i no crec que la culpa sigui meva», afirma. «El nostre partit ja no sap com parlar amb la gent. Meloni fa por perquè ha aconseguit centrar-se en coses que interessen a les persones, té un discurs més eficaç que el nostre», afegeix Giorgetti. «Hem perdut força i credibilitat», coincideix Coltorti. Però el gir polític italiàtambé ha tingut altres efectes. Un és que col·lectius feministes com Ni Una Menys decidissin convocar dimecres protestes a diverses ciutats del país per demanar l’avortament lliure i segur, just un dia després que Germans d’Itàlia optés per abstenir-se en una moció debatuda a l’administració regional de Ligúria, a favor de garantir el ple dret de les dones a demanar la interrupció de l’embaràs.

«Vull plorar»: la desesperació de la Itàlia derrotada a les urnes

Les bases del Partit Democràtic italià viuen amb angoixa, incertesa i desconcert el seu avenir

El més llegit