El gas rus ja suposa només el 8% del consum total d’Europa

Les quatre fugues registrades en els gasoductes Nord Stream 1 i 2 són l’últim episodi en el minvant subministrament de gas rus a Europa i potser l’últim capítol d’una dependència energètica de Rússia forjada durant dècades. La que fins fa pocs mesos era la principal font de gas natural per a la Unió Europea s’ha vist relegada fins a la penúltima posició en el rànquing de proveïdors del bloc comunitari. Així ho apunta la Xarxa Europea de Transmissió de Sistemes Operadors de Gas (Entsog, en les seves sigles en anglès). Segons el monitoratge de l’Entsog, que centralitza les dades d’arribada de gas a través de gasoductes, per vaixells i també del nivell d’emmagatzematge dels països de la UE, el gas rus ja només suposa el 8% del total del consum total a Europa. Abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna, s'acostava a la meitat. Gairebé un terç del gas importat per la UE des de Rússia anava a parar al mercat alemany, cosa que il·lustra la dependència de les importacions fòssils russes desenvolupada per la primera economia europea i que va començar quan la Unió Soviètica encara existia. Especialment dependents del gas rus són els països que no compten amb una infraestructura de plantes per transformar el gas liquat, com és el cas d’Alemanya, Àustria i Hongria. Berlín construeix a marxes forçades diverses plantes desgasadores al mar del Nord, que haurien de començar a funcionar l’any vinent. Quatre interconnexions Quatre són les principals interconnexions gasístiques que uneixen Rússia amb Europa central: els gasoductes del Nord Stream 1 i 2, que travessen el mar Bàltic –el primer va deixar de subministrar gas a finals de l’agost passat, oficialment per un problema tècnic, i el segon no va arribar a entrar en funcionament mai després de no rebre la certificació necessària per part de les autoritats alemanyes–; el gasoducte Jamal, que connecta Rússia i Alemanya a través de Bielorússia i Polònia, no subministra gas des del maig passat; pel Transit, que travessa Ucraïna, hi continua fluint gas; i el Turkstream, que connecta Rússia amb Itàlia a través del mar Negre, Turquia i Grècia, també continua funcionant. El ministre d’Economia i vicecanceller alemany, el verd Robert Habeck, ha dit recentment que la quantitat de gas rus que arriba actualment a Europa pot ser considerada «dosis homeopàtiques». Alemanya busca des de fa mesos alternatives a una font d’energia que té els dies comptats. Els processos productius de la indústria alemanya són altament dependents del consum de gas i, tot i que actualment les reserves de la primera economia europea ja superen el 90%, Berlín tem haver d’introduir mesures de racionament quan el consum comenci a augmentar en llars i empreses amb l’arribada dels mesos més freds. Actualment, i segons les xifres d’Entsog, el gas liquat que arriba amb vaixells a Europa ja és la principal font de subministrament per al consum del Vell Continent. Aquest gas liquat, procedent en part dels EUA, va superar definitivament el gas rus el mes d’abril passat. El gas procedent de Noruega es presenta també com una alternativa complementària al gas liquat i ja s’ha convertit en la segona font de subministrament del mercat gasístic europeu. Els governs de Polònia, Dinamarca i Noruega han inaugurat aquesta setmana el Baltic Pipe, gasoducte que connecta el país nòrdic amb el d’Europa oriental. Es tracta d’una desviació d’uns 900 quilòmetres de longitud de l’Europipe II, que ja connectava prèviament Noruega amb el nord d’Alemanya. La capacitat de subministrament noruega és, no obstant, bastant més limitada que la de Rússia. L’opció Midcat En aquest context, Algèria, dècim productor mundial de gas, es posiciona com una altra alternativa seriosa. Itàlia –que, igual com Espanya, està connectada per gasoducte amb el país nord-africà– ja ha acordat amb Alger la compra de 25.000 milions de metres cúbics de gas per a finals d’any. La capacitat de creixement de gas algerià és enorme: actualment és la tercera font de subministrament de gas a Europa, però molt lluny del gas liquat i del gas natural procedent de Noruega. El gran problema del gas algerià subministrat a Espanya i Itàlia és la falta de connexions gasístiques entre el sud i Europa del nord i Europa central. El Govern de Pedro Sánchez, amb el suport exprés del canceller alemany Olaf Scholz, insisteix en la necessitat d’impulsar el projecte del Midcat i aposta per un cofinançament de la Comissió Europea. El Govern de França, país que hauria de travessar aquest nou gasoducte, es continua mostrant, però, reticent a donar llum verda al projecte.

El gas rus ja suposa només el 8% del consum total d’Europa

Rússia, fins ara el primer exportador de la UE, queda relegada a la penúltima posició en el rànquing de proveïdors

El gas natural liquat, procedent en part dels EUA, és ara la principal font de subministrament al Vell Continent

El més llegit