Terres rares: l’as a la màniga de la Xina que el món va menysprear

Ja va aclarir l’arquitecte de les reformes, Deng Xiaoping, que blancs o negres, els gats havien de caçar ratolins, i que si el Pròxim Orient tenia petroli, la Xina comptava amb terres rares. Es recorda menys el segon, i és tan perspicaç com el primer. Al·ludia al praseodimi, el neodimi, el gadolini, el samari, l’holmi... i així fins a 17 minerals dels quals la majoria de la gent mai ha sentit parlar, però que són imprescindibles en la tecnologia quotidiana. La Xina manté el monopoli gairebé total quatre dècades després i la Unió Europea (UE) ha descobert amb Ucraïna que un subministrador no garanteix la calma. El gas és l’urgent; els minerals rars, l’important. Els minerals rars són ubics en telèfons, auriculars i televisors. També en equipament hospitalari de ressonàncies magnètiques i reactors nuclears. En aquestes descansa la transició energètica: turbines eòliques, cotxes elèctrics i panells solars. I també la indústria militar: motors a reacció de caces, submarins, míssils guiats, sistemes de radar i sonar... No s’entén el present i encara menys el futur sense les terres rares. La Xina compta amb el 44% de les reserves del món i l’any passat va concentrar el 85% del subministrament global, seguida de la resta d’Àsia (13%) i Europa (2%). La demanda anual assoleix les 125.000 tones, el doble que 15 anys enrere, i serà de 315.000 el 2030. Les exportacions xineses cavalquen sobre aquesta demanda i al gener va emergir l’elefantíac Grup de Terres Rares de la Xina després de la fusió de tres conglomerats miners i dos instituts d’investigació. Estarà sota la direcció del Consell d’Estat i concentrarà el 70% de la producció nacional. «Els perills xinesos» La por apuntala la nova normativa de la Comissió Europea que va anunciar la seva presidenta, Ursula von der Leyen, entusiasta trobadora dels perills xinesos. Pretén fomentar la cadena de subministraments en totes les seves etapes (extracció, processament i reciclatge) per rebaixar la dependència de Pequín. La mesura ha sigut rebuda al sector com a més mediàtica que efectiva i un analista alemany la va desdenyar com a «excessivament teatral». Entre el pla i l’execució mai mediarà menys d’una dècada i la necessitat és urgent. «La política no és realista a curt termini, però amb una inversió substancial en instal·lacions de processament es podria assolir en 10 anys», calcula Kristin Vekasi, professora de la Universitat de Maine i investigadora de la geoeconomia de les terres rares. Passa que la demanda europea s’haurà quintuplicat el 2030 i no hi haurà transició verda sense elles. «Aviat seran més importants que el gas i el petroli», ha advertit Thierry Breton, comissari europeu. Un cop d’ull a Ucraïna, en qualsevol cas, mitiga el risc. Si la Xina no ha enviat ni una cantimplora a les tropes de Rússia en set mesos per preservar la seva sintonia amb Brussel·les, és difícil imaginar que la castigui en un assumpte capital. La raresa dels minerals acaba en nom seu. El més escàs –el tuli– és cent vegades més comú que l’or, són considerats «moderadament abundants» per l’Agència Geològica dels Estats Units i estan repartits per bona part del globus. Però el nus gordià no és l’extracció sinó el processament. No es troben aïllats, com altres metalls, sinó en amalgames. Separar-los és una tortura que requereix continus banys en àcids i filtrats en processos de centenars de repeticions. No es tracta d’extreure els minerals rars de la barreja sinó de treure totes les altres coses. És car, difícil i perillós, perquè allibera substàncies radioactives vinculades al càncer de pàncrees i pulmó. Europa va cedir el negoci Així que Occident, quan la Xina s’hi va posar als anys 80, va tancar les seves mines i plantes de processament i va cedir gustosa el negoci. Només els seus baixos salaris i les laxes normatives mediambientals i de seguretat laboral en permetien la rendibilitat. Tots aquests indicatius han millorat moltíssim en les últimes dècades a la Xina, però continuen sense sortir-li competidors. «En les últimes quatre dècades, la Xina ha invertit molt en la propietat intel·lectual necessària per arribar a l’avantguarda al sector de les terres rares. Passa que la demanda europea ja s’haurà quintuplicat abans, el 2030, i no hi haurà revolució verda sense elles», assenyala Vekasi. «El seu avantatge en les fases de separació i refinament els ajuda, i per això veiem que països que han tornat a la mineria de les terres rares, com els Estats Units, continuen enviant-les a la Xina perquè les processin. La integració vertical, que hem vist amb la creació del Grup Terres Rares de la Xina, els dona un avantatge decisiu», afegeix. La mina californiana de Mountain Pass va ser la productora de terres rares més gran mig segle enrere fins que va comprovar que enviant aquells conglomerats tòxics a la Xina s’estalviava molts disgustos. A Washington, com a Brussel·les, li han entrat les presses i aquests dies està atrafegat amb lleis incentivadores. És paradoxal que l’Exèrcit dels EUA depengui de les terres rares xineses quan coqueteja amb el conflicte i les seves reserves s’esgotarien en tres mesos si Pequín li’n tallés el subministrament. Les terres rares són un altre bany de realitat contra el desacoblament econòmic de la Xina que defensen els falcons de Washington. La posició de força que les terres rares concedeixen avui a la Xina suposa una venjança poètica davant un món que durant dècades va desdenyar el seu processament. Occident les ha disfrutat a un preu irrisori mentre la Xina pagava la dolorosa factura mediambiental i de salut. Ha necessitat una guerra per comprendre el que Deng ja va saber quatre dècades enrere.

Terres rares: l’as a la màniga de la Xina que el món va menysprear

La UE i els Estats Units s’afanyen a rebaixar el monopoli xinès de les terres rares, claus en la tecnologia civil, militar i energètica

La Xina compta amb el 44% de les reserves del món i l’any passat va concentrar el 85% del subministrament global, seguida de la resta d’Àsia (13%) i Europa (2%).

El més llegit