Meloni, més enllà d’Itàlia

La victòria de Giorgia Meloni en les eleccions italianes de diumenge remou les plaques tectòniques de la política europea. «N’estarem pendents», va dir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i té raons per a això. Un Govern d’ultradreta a Itàlia, tercera economia de la zona euro, obre un front interior dins de la Unió en un moment en què el projecte europeu s’enfronta a la guerra a Ucraïna i els efectes en l’economia i la vida quotidiana que implica el conflicte bèl·lic llançat per la Rússia de Vladímir Putin. La ucraïnesa és la quarta crisi consecutiva que empalma el projecte europeu en poc més d’una dècada (la Gran Depressió, el Brexit, la pandèmia i ara la guerra) en un context marcat per les mateixes tensions internes de la Unió: els efectes de l’ampliació a l’Est, la desafecció de part de la ciutadania europea amb la Unió i l’auge (tornada, si és que alguna vegada se’n va anar) del nacionalisme a molts dels països europeus. És en aquest context en què la victòria de Meloni planteja un repte de primer ordre no perquè sigui excepcionalment (els partits d’extrema dreta, conservadors i nacionalistes creixen a 16 dels 27 països de la UE, i la seva influència se sent en les polítiques de tot el continent) sinó justament perquè ja resulta molt difícil tractar l’extrema dreta com un moviment reactiu, puntual i controlable mitjançant polítiques com la del cordó sanitari. Meloni simbolitza, en aquest sentit, un bany de realitat: Europa, una part d’Europa, és d’extrema dreta, o almenys combrega amb les seves receptes socials, econòmiques i polítiques. L’eix Varsòvia-Budapest-Roma Itàlia no és un país qualsevol de la Unió. No es tracta només del seu pes econòmic (que també), sinó de la seva importància política i simbòlica. Itàlia, país fundador de la Unió, no és un país de l’antiga òrbita soviètica que es va sumar al projecte comú europeu a través de la vertiginosa (i plena d’errors) ampliació a l’est. Itàlia és occident, cor d’Europa i motor de la UE. Quan es parla d’europeisme, fins i tot en el seu sentit més naïf, a Itàlia se la considerava un dels nostres. Des de diumenge, almenys és legítim dubtar. L’arribada de l’extrema dreta al poder amb un discurs nativista i nacionalista i, tot i que s’hagi moderat en campanya, antieuropeista o almenys molt euroescèptic, constitueix un fracàs de la construcció europea, incapaç a aquest segle d’oferir un projecte il·lusionant a àmplies capes de la societat europea. Meloni s’ha declarat admiradora de l’Hongria de Viktor Orbán tot i que s’ha de veure que l’eix Varsòvia-Budapest-Roma que alguns auguren es converteixi en realitat (els fons europeus, entorn de 200.000 milions d’euros, pesen molt). Igual el gir pragmàtic dels Germans d’Itàlia del qual tant s’ha parlat en campanya acaba cristal·litzant, però el to del discurs polític a la UE canvia amb la victòria de Meloni. Els defensors de la democràcia iliberal estan de celebració gràcies a un país en què el pes de la memòria històrica (el feixisme de Mussolini) ja no llasta les ales dels seus hereus. De Marine Le Pen a ¿Macarena Olona? Fa anys que l’esquerra, la socialdemocràcia i part de la dreta d’arrel democristiana europees alerten de l’arribada de la ultradreta. Al·leguen que cal combatre-la (els cordons sanitaris) i que cal evitar per tots els mitjans la seva normalització. Però la ultradreta ja està normalitzada. Tant, que en alguns països (França, Itàlia) fins i tot compten amb més d’un partit que busca pescar en aquest electorat. La victòria de Meloni, en aquest sentit, envia potents missatges a països com França, Espanya (on molts creuen que Santiago Abascal se li està posant cara de Matteo Salvini, un dels perdedors de les eleccions) i fins i tot Alemanya: els ultres poden guanyar als països occidentals de la Unió, als pilars del projecte europeu. S’ha de veure si poden governar (com Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil) i, sobretot, si les institucions de la democràcia liberal –tant les nacionals com les europees– són capaces d’aguantar l’envit. Steve Bannon aposta que no. I el llop va venir Després de tants anys d’advertir de l’adveniment de l’extrema dreta, al final el llop ha arribat, parla italià i és dona. La victòria de Meloni certifica, per si feia falta, que l’extrema dreta ja no és una granissada, sinó part de l’electorat europeu. Un electorat que, a diferència de l’anàlisi generalitzada, no és només reactiu, no vota els ultres tan sols com a protesta per l’estat de les coses o contra els partits tradicionals. Les conseqüències de la crisi del 2008 i dels excessos de la globalització ja són palpables, no un exercici teòric: nacionalisme, nativisme, tornada a un passat mític, rebuig dels principis liberals, oposició al feminisme i tot el que soni a drets LGTBI... Del MAGA de Trump al made in Italy de Meloni. Part d’Europa no vota la ultradreta per reacció, per protesta; una part d’Europa vota la ultradreta perquè comparteix el seu programa, des de la mà dura amb la immigració fins a les restriccions en l’avortament passant per un Estat fort que no cedeixi sobirania a Brussel·les. El problema és que aquest programa, més enllà de girs pragmàtics conjunturals, és incompatible amb el projecte europeu. Varsòvia i, sobretot, Budapest, així ho mostren. Però també Londres. Berlusconi, el moderat: la degradació democràtica Hi ha tendències generals, europees i globals, però cada país és el seu propi univers. La victòria dels hereus de Mussolini a Itàlia no s’ha gestat en uns dies. Fa molt temps que Itàlia és un laboratori abracadabrant de banalització de la política; d’allunyament de les institucions i els representants dels seus representats; de corrupció; de desintegració del sistema de partits; d’avís continu que els cadells de Mussolini estaven de tornada. El discurs de la por fa anys que s’escolta a Itàlia, fins al punt que la societat italiana ha desenvolupat anticossos (i, no és casualitat, nivells d’abstenció històrics). Itàlia és avui un país en el qual pot afirmar-se que Silvio Berlusconi és un moderat que ocupa el centre. Aquests mateixos símbols, amb retocs, adaptats a la idiosincràsia de cada país, els podem veure a molts altres països europeus. Banalitzar la política (des de la política espectacle fins al discurs de la por hiperbòlica, passant per la falta de respecte a l’electorat) és l’abonament ideal del populisme.

Meloni, més enllà d’Itàlia

La victòria dels neofeixistes a Itàlia certifica una realitat ja innegable: una part creixent de l’electorat europeu combrega amb els diagnòstics i les receptes de l’extrema dreta

El més llegit