La nit beirutí és ‘queer’

Cau la nit a Beirut i alguns carrers s’omplen de brillantor. En un país fosc on no hi ha llum ni gairebé energia, els locals oberts il·luminen el barri amb música pop i llums de colors. Mentrestant, una desfilada de lluentons, plomes i pompons s’uneix a la massa que, xopa de suor, es mou a l’uníson sobre la pista de ball. A la capital del Líban, la nit té més hores que el dia. Moltes tenen com a protagonistes els que durant el dia són forçats a mimetitzar-se entre la població. Però, al creuar el llindar d’aquests bars i discoteques, es deixen portar pel ritme de les cançons de la libanesa Haifa Wehbe i se senten com a casa, en llibertat. I és que la nit a Beirut és queer. El Líban, tot i que és un dels països àrabs més oberts en matèria LGBTIQ+, tampoc és un edèn per als qui reneguen de l’heteronorma. Però a Beirut, capital de dos milions d’habitants, disposen d’alguns espais segurs. «És un lloc on es pot navegar més fàcilment com a ‘queer’, perquè moltes persones que viuen aquí són de pobles i a Beirut no tenen la sensació d’estar sota l’escrutini de la seva comunitat», explica Tarek Zeidan, director de l’oenagé Helem, que significa «somni» en àrab. Tot i que els carrers no són càndids, hi ha certs locals que sí que ho són i que els reben amb les portes obertes. Locals segurs Tot el món de la comunitat LGBTIQ+ i d’entre els seus aliats els coneixen. Són establiments, bars, discoteques, teatres que, malgrat no vendre’s obertament com a ‘queers’ per temor de les represàlies –la creixent homofòbia és exercida en gran part per les autoritats–, tots saben que són el lloc on expressar-se, estimar-se i desitjar-se en llibertat. De nit i de dia, els membres de la comunitat LGTBIQ+ s’escapen del conservadorisme i l’homofòbia que sol impregnar les societats àrabs des dels bars, cafeteries, pubs i oenagés de Beirut. «El nostre país compta amb una llarga història de visibilitat ‘queer’ en els seus mitjans, en el seu folklore, en la seva narrativa», afegeix Zeidan, al capdavant d’una de les organitzacions pioneres en la defensa dels drets LGTBIQ+ al país i a la regió, amb més de 20 anys d’activisme. «Això ha permès que els libanesos s’adonin que les persones ‘queer’ existeixen», apunta. El 2017, el petit país mediterrani va ser el primer a celebrar una setmana de l’orgull LGTBIQ+, tot i que les pressions de les influents elits religioses van impedir que se’n celebressin més edicions. Fa uns mesos, quatre dies abans de la celebració de l’Orgull, el ministre de l’Interior, Bassam Mawlawi, va ordenar a les direccions de Seguretat Interna i General que prohibissin qualsevol reunió destinada a «promoure la perversió sexual» perquè violen els «costums i les tradicions» i «els principis de la religió». Tots els esdeveniments programats per a aquells dies van haver de ser cancel·lats. Fins i tot la protesta en repulsa de les directrius del ministre es va anul·lar per preservar la integritat física dels assistents. Aquests llocs segurs no han patit greus conseqüències, per ara. Però, des d’aleshores, la por balla amb ells. Paradís de drag queens drag queensTot i que el setge sobre l’oasi de la capital libanesa cada vegada es va estrenyent més, els seus habitants lluiten per trencar-lo. I els escenaris s’han convertit en l’última trinxera. Un grapat de drag queens es planten allà amb vestits d’infart i, entre playbacks de cançons de Nancy Ajram i Lady Gaga, critiquen la classe política en els seus monòlegs impregnats d’humor. Latiza Bombé, Zuhal, Diva, Andrea i Anya Kneez són només alguns dels noms que esgoten entrades i rialles allà on van. Són fenòmens que irradien esperança i alegria, tan necessitades en un país turmentat per aquesta crisi sense fi. Totes es troben a Beirut. Per això, no és estrany coincidir de matinada en un encreuament amb el taxi del costat desbordant de purpurina. La capital libanesa, tot i que set vegades colpejada, no perdona una bona nit de festa. I l’abundant teixit social ha permès tenyir la foscor dels colors de l’arc de Sant Martí. «Va ser a Beirut el 2003, en una protesta contra la invasió nord-americana de l’Iraq, quan es va onejar la primera bandera de l’arc de Sant Martí en el món àrab», recorda Zeidan. Al Líban, les lluites s’interseccionen. Debacle econòmica Aquesta comunitat, però, és una de les més afectades per la crisi econòmica. L’explosió al port de Beirut el 4 d’agost del 2020 va destrossar bona part del barri de Mar Mikhael, llar d’oenagés, bars i discoteques obertament ‘queers’. Després de l’entusiasme de les protestes de la tardor del 2019 –«la revolució del 17 d’octubre va ser la primera marxa de l’orgull LGTBIQ+ del món àrab», defensa Zeidan, que l’equipara amb les protestes de Stonewall fa mig segle–, va arribar l’enfonsament. Ni veure la seva ciutat en ruïnes ni l’article 534 del Codi Penal, herència de la França colonitzadora que estableix una pena de presó de fins a un any per a qui tingui relacions sexuals que «contradiguin les lleis de la naturalesa», les ha detingut. Com la primera model trans del Líban, Sasha Elijah coneix de prop la violència de l’Estat i el rebuig de la societat. «Mai he esperat l’acceptació de ningú per viure la meva veritat, això és absurd i s’interposaria en el camí del meu creixement», declara, convençuda. Sasha s’enfunda en un vestit minúscul, es vesteix amb un somriure poderós i puja a l’escenari. Als seus peus, la brillantor dels seus admiradors tenyeix de llibertat els seus ulls.

La nit beirutí és ‘queer’

Quan cau la nit a la capital libanesa, els membres de la comunitat LGBTIQ+ troben refugi en bars, discoteques i espectacles de ‘drag queens’

El més llegit