La indignació moral d’Occident topa a l’ONU amb un món escèptic i multipolar

El mateix dia en què les regions ocupades d’Ucraïna van anunciar la intenció de sotmetre a «referèndum» la seva annexió a Rússia, un moviment coreografiat des de Moscou que va servir a Vladímir Putin per mobilitzar l’endemà 300.000 reservistes en una seriosa escalada del conflicte, Emmanuel Macron va pujar al púlpit de l’Assemblea General de les Nacions Unides. «Aquells que guarden silenci avui estan d’alguna manera servint la causa d’un nou imperialisme, un cinisme contemporani que està destruint l’ordre mundial», va afirmar el president francès desplegant tota la indignació moral que l’agressió russa ha generat a Occident. «¿Hi ha algú aquí que pugui defensar que la invasió d’Ucraïna no justifica sancions?», va afegir retòricament en un discurs d’alt voltatge emocional. Ningú li va respondre, com és preceptiu, però al llarg de la setmana molts líders mundials han anat deixant clar en els seus discursos que la indignació moral que comparteixen Europa, els Estats Units i els seus aliats del món ric està lluny de ser universal. O, com a mínim, les ganes d’enfrontar-se a Rússia amb sancions i ajuda militar a Ucraïna. «He vingut a dir-los que l’Àfrica ja ha patit prou pel pes de la història i no vol ser pastura d’una nova guerra freda», va dir aquell mateix dimecres Macky Sall, president del Senegal i també de la Unió Africana, abans d’advocar per una solució negociada al conflicte. Aquesta realitat corre en paral·lel a la constatació de la influència minvant d’Occident per imposar les seves postures en un món cada vegada més multipolar, com es reflecteix en l’actitud davant les sancions. I és que, si bé més de 140 països van recolzar al març la resolució que condemnava la invasió il·legal del Kremlin, amb prou feines una dotzena han secundat les sancions propugnades per Washington i Brussel·les per violar les normes de l’ordre internacional. «Molts països del sud global consideren que aquest és un conflicte regional, massa llunyà geogràficament i aliè als seus interessos», assegura el politòleg de la universitat de Nova York Rajan Menon, autor de diversos llibres sobre l’espai postsoviètic. Regles de l’ordre internacional «A més hi ha molt més cinisme respecte a les normes de l’ordre internacional del que creiem, perquè veuen que Occident no té objeccions a fer excepcions amb països amics com Israel i violar aquestes normes quan li interessa, particularment els EUA», afirma Menon. Els exemples abunden. Des de la invasió il·legal de l’Iraq, fins al programa de tortures i segrestos posat en marxa per la CIA després de l’11-S i la intervenció a Líbia, on l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU per protegir els civils va acabar utilitzant-se per aixafar al règim d’Al-Gaddafi. És possible que Occident ho hagi oblidat, però a la resta del món barbàries com aquesta continuen molt vives en la memòria col·lectiva. Per no parlar del colonialisme. Per això paraules com les que va pronunciar dijous Joe Biden davant l’ONU tenen una sonoritat buida. «Si les nacions poden perseguir les seves ambicions imperials sense conseqüències posem en risc tot el que representa aquesta institució», va dir el president dels EUA obviant que no hi va haver sancions ni aïllament per al seu país per destruir l’Iraq sense cap mandat legal. Rebuig de les sancions La conseqüència és que països com ara l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica, Mèxic i Indonèsia s’han abstingut de condemnar públicament Rússia o adoptar la via punitiva. D’altres, com Turquia i Israel, miren de posicionar-se com a mediadors, mentre que l’Aràbia Saudita va trigar mesos a augmentar la producció de petroli com exigia els EUA per contrarestar la indústria russa i abaratir-ne els preus. «La reacció de les diferents potències a la guerra d’Ucraïna confirma que vivim en un món multipolar», assegura Sven Biscop, professor de Relacions Internacionals de l’Egmond Institute i la universitat de Gant, a Bèlgica. Un món, al seu parer, amb quatre centres de poder: Washington, Pequín, Brussel·les i Moscou. «I al final, aquestes potències persegueixen els seus propis interessos, per més que de vegades coincideixin», afegeix. Ucraïna no ha donat peu a la creació de dos blocs enfrontats i antagònics, com va passar durant la Guerra Freda. Entre altres coses, perquè la Rússia de Putin no és més que una gasolinera enganxada a un graner gegant, sense la suggestió ideològica que va tenir l’URSS. «Molta gent esperava que la Xina recolzés Rússia tant com nosaltres recolzem Ucraïna, però no és el cas», assegura Biscop. «Pequín s’ha quedat al mig, en una postura pròxima a la no intervenció i sense deixar que Rússia determini la seva relació amb europeus i nord-americans». L’Índia ha fet una cosa semblant, mirant de no cremar ponts amb cap de les parts, mentre aprofita la conjuntura per comprar a cabassos hidrocarburs russos amb descompte, una cosa que estan fent molts països asiàtics, cosa que reforçarà l’ascendència russa al continent. I, tot i que des de Brussel·les i Washington s’estigui presentant l’ordre mundial vigent com una confrontació entre democràcies i autocràcies, com va fer Von der Leyen durant el seu discurs de l’estat de la unió, les mateixes inconsistències de les primeres minen seriosament la credibilitat del seu discurs. «Mentre Von der Leyen deia tot allò, els líders europeus corrien a Qatar, Algèria i a l’Aràbia Saudita a comprar gas i petroli. «És hora que abandonem aquesta narrativa i apostem per una de més equilibrada», opina Biscop des de Brussel·les.

La indignació moral d’Occident topa a l’ONU amb un món escèptic i multipolar

Bona part dels països del món defugen les condemnes a Putin i la via punitiva preconitzada per Washington i Brussel·les

El més llegit