La resistència ‘roja’ del centreesquerra italià

Aboubakar Soumahoro, ivorià de naixement, parla italià amb un eco del sud. Fa 23 anys no en parlava gens. El va aprendre treballant durant anys als camps com a jornaler. Després es va fer sindicalista, es va llicenciar en Sociologia i, l’agost del 2020, va crear la Lliga dels Temporers, una xarxa per donar veu a jornalers, ‘riders’ i altres treballadors explotats. Soumahoro es va convertir així en un dels principals abanderats d’un col·lectiu que avui a Itàlia és una mica més visible i està més ben organitzat que fa anys. D’aquesta manera aquest africà de 42 anys, avui naturalitzat italià, també es va guanyar certa projecció nacional al país; tant que, per a les eleccions italianes del 25 de setembre, Soumahoro ha sigut candidat pel centreesquerra a Mòdena, la capital de l’Emília-Romanya. La paradoxa és que si la història de Soumahoro és una història de resistència, el mateix pot dir-se de l’Emília-Romanya. No només perquè en aquesta terra hi va haver un moviment partisà fortíssim durant la Segona Guerra Mundial i el Partit Comunista Italià va arribar a arrasar-hi, fins i tot quan a la resta del país guanyava la Democràcia Cristiana. També perquè, més enllà d’alguna esquerda, la socialdemocràcia moderna i el seu representant més important a Itàlia, el Partit Democràtic (PD), així com els seus aliats d’esquerra, han mantingut aquí un consens prologant en el temps que poc s’ha esquerdat fins ara. N’hi ha hagut intents, això sí. L’últim: el 2020, quan el líder de la ultradretana Lliga, Matteo Salvini, va treure tot l’arsenal polític per conquerir el govern regional de l’Emília-Romanya, cosa que va provocar que els ciutadans sortissin en massa a votar per derrotar-lo. Bastions del centreesquerra Resultat d’això és que gran part d’aquesta regió, i de la veïna Toscana, podrien ser, després de les eleccions generals, les úniques zones d’Itàlia encara en mans del centreesquerra italià. Les úniques en les quals es freni l’avançament de la coalició dretana que lidera el postfeixista Germans d’Itàlia. En els mapes que il·lustren la previsió de la intenció de vot per a les pròximes eleccions italianes es veu claríssim: mentre a gairebé tot el país el pronòstic és d’una folgada victòria de la dreta, en bona part d’aquestes dues regions es considera ‘blindada’ la victòria del centreesquerra. No sembla una casualitat que Enrico Letta, el líder del PD, hagi nascut a Pisa, important ciutat turística de la Toscana, i que la candidata a primera ministra de la formació, la italo-nord-americana Elly Schlein, hagi desenvolupat gran part de la seva carrera política a l’Emília-Romanya. «És clar, aquí hi ha una arrelada cultura antifeixista molt present en la societat», diu taxatiu Carlo Bracetti, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Florència. «Tot i que un element molt important que també coincideix amb aquest prologat èxit del centreesquerra és que aquí ha continuat donant-se un paper central a la defensa dels drets de la classe treballadora i dels treballadors en general», adverteix aquest expert. On hi ha millor distribució de la riquesa, hi ha menys conflictes socials. I benestar n’hi ha hagut –i n’hi ha– a l’Emília-Romanya i la Toscana. La primera és la tercera regió amb el PIB més alt (després de la Llombardia i el Vèneto) d’Itàlia, i la taxa d’atur és del 5,5% (la nacional és del 7,9%). A la segona, la riquesa de les famílies en el període de la pandèmia fins i tot ha crescut lleument, segons l’últim informe del Banc d’Itàlia. «També la presència dels treballadors immigrants és percebuda d’una manera més favorable que en altres parts del país», afirma Bracetti. Aquí hi ha una resposta al perquè de la candidatura de Soumahoro, el sindicalista ivorià. Cooperatives i pimes La modenesa Giuditta Pini, diputada sortint del PD, tenia 29 anys quan per primera vegada va obtenir un escó en el Congrés italià. Segons Pini, la bonança d’aquests territoris i el seu vincle amb el centreesquerra també s’explica «pel teixit de cooperatives i petites i mitjanes empreses que aquí sempre han sigut una part important de l’economia local, i que ara han resistit també a la pandèmia», segons explica. En algun cas, a més, el gir d’alguna localitat a la dreta també ha coincidit amb noves turbulències. L’exemple més recent és el de l’actual batalla política a Piombino (la Toscana), on la ciutadania s’oposa ferotgement a la instal·lació d’un vaixell regasificador proposat pel Govern sortint de Mario Draghi per fer front a la crisi energètica. Una lluita que recolza també l’actual alcalde de dretes Francesco Ferrari, curiosament des de fa només dos anys a càrrec d’aquesta ciutat després de 70 anys de governs progressistes.

La resistència ‘roja’ del centreesquerra italià

La Toscana i l’Emília-Romanya es perfilen com les úniques regions on el Partit Democràtic i els seus aliats mantindrien el poder

El més llegit