Les cues de la fam a Milà

L’autobús 90 s’atura a la cantonada de la Via Toscana de Milà quan encara no són les 8 del matí, i un grup de persones baixa amb pressa. És dissabte, dia de més afluència per a la distribució de pa i altres aliments, i ningú vol perdre el seu torn. Però la cua és ja llarga davant del banc alimentari Pane Quotidiano, i no para de créixer. Fa mesos que és així. Els automobilistes s’aturen i l’observen, perquè la instantània sorprèn també per uns luxosos edificis d’estètica futurista que fan de fons a l’escena. Alessandro Continello, advocat i voluntari des de fa 10 anys, ho veu com un signe dels temps. «Hi estan arribant més famílies, jubilats, persones que han perdut la feina, la classe mitjana. Gent que viu en cases», afirma. «La qüestió és que Milà és un termòmetre; si aquí les coses estan malament, no vull imaginar el que s’acosta a la resta d’Itàlia», afegeix. Itàlia trontolla, i l’explosió de la inflació fa ombra sobre l’estabilitat social en un país que, una vegada més, canviarà de Govern abans del final de la legislatura després de leseleccions del 25 de setembre. Luigi Rossi, vicepresident de Pane Quotidiano, ho il·lustra amb el que es veu al terreny. «No són files inèdites, però sí que estan creixent. Des de fa tres mesos, estem atenent al voltant de 500 usuaris més al dia, cosa que correspon a un augment del 10%», assegura, a l’afegir que són fins a 4.000 les persones que quotidianament demanen ajuda alimentària a l’associació. És una situació que es produeix quan ja preocupava la taxa de persones en risc de pobresa i exclusió social, que a Itàlia es va apujar del 20% al 25% (14 milions d’afectats) entre el 2020 i el 2021, segons el centre d’estadístiques Istat. Nous pobres El Davide, un italià de 34 anys, i el Pedro, originari del Perú, són un exemple prototípic de víctimes del fenomen: classes mitjanes i treballadores laminades per la desigualtat que s’han convertit en nous pobres. El Davide, que va gairebé cada dia al banc d’aliments, va començar a tenir dificultats a la primavera quan la seva parella i mare de la seva filla, va perdre la seva feina com a cambrera. Després, a l’agost, el servei de grues per al qual el Davide treballava també va decidir prescindir-ne. «Tinc un problema a l’esquena i el meu ocupador em va dir que no podia permetre’s tenir un empleat així», explica, i afegeix que és la primera vegada en la seva vida que està en aquesta situació. El Pedro, obrer en una acereria i pare d’una nena petita, també fa un relat similar. «La meva dona no treballa i jo cobro 1.200 euros, dels quals 800 euros se’n van en el lloguer. No m’havia passat mai haver de demanar ajuda, però amb els augments, és la nostra única opció», detalla aquest immigrant establert a Itàlia des de fa 23 anys. L’economista Tommaso Monacelli és catedràtic de la Universitat Bocconi de Milà. Explica que lainflació està afectant particularment Itàlia, perquè «com Alemanya, el país és molt dependent del gas i del petroli importat». A més, «a Itàlia, hi ha moltíssimes petites empreses que tenen l’energia com a despesa principal. Així que les pujades es transfereixen ràpidament als preus [dels productes i serveis]», argumenta. «Aquests fenòmens afecten principalment les famílies amb les rendes més baixes dels suburbis de les grans ciutats, que gasten sobretot en béns primaris», precisa abans de remarcar que si el Govern de Mario Draghi no hagués donat ajudes a les empreses, les coses estarien bastant pitjor. Les xifres avalen aquestes tesis. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic ha assenyalat que el poder adquisitiu dels italians es veurà particularment afectat aquest any, amb un descens dels salaris reals del 3%. En aquest context, l’associació d’artesans Confartigianato ha explicat que la crisi amenaça 800.000 empreses i 3,5 milions de llocs de treball. La raó bàsicament és la inflació rècord (8,4%, segons l’última dada de l’Eurostat), la més alta des dels 80. «Una trampa terrible» A ciutats com Milà, l’urbs més rica d’Itàlia i una de les més costoses d’Europa, aquesta pèrdua de poder adquisitiu suposa un cop duríssim. «Vaig perdre la feina el 2018, però ara les factures són més cares i és molt difícil. No tinc diners ni per anar al dentista i probablement no en tindré tampoc per a l’electricitat, així que me’n quedaré sense», afirma el Tiziano, de 45 anys. «Tot ha augmentat; el que valia 50 cèntims, ara en costa 70», es queixa Maria Rosa Mammone, una jubilada de 78 anys. «És una trampa terrible. Els preus han augmentat, però no les pensions i els salaris», raona Rossi, el directiu del banc alimentari. Es tracta d’un fenomen que alimenta també el desengany d’aquests italians que, com el Davide, asseguren que no aniran a votar. «No crec en el que diuen», afirma aquest jove. El seu cas no és aïllat. Segons els sondejos, la xifra d’indecisos i dels que no saben si votaran supera el 40%. Una ferida per a la democràcia difícil de guarir, i amb què haurà de lidiar el pròxim Govern italià.

Les cues de la fam a Milà

L’escalada de preus fa ombra sobre l’estabilitat social en un país que, una vegada més, canviarà de govern a finals de mes

El més llegit