Carles III, un rei amb més passat que present

L’hora de Carles d’Anglaterra ha arribat. L’etern hereu compleix el que per naixement era el seu destí. La mort d’Isabel II el converteix en el rei dels britànics amb el nom de Carles III. Un monarca de 73 anys, amb més passat que futur. Una successió vista amb aprensió per la ciutadania, que Carles ha decebut per endavant pel seu comportament com a príncep de Gal·les. Són molts els dubtes sobre el seu caràcter i massa les taques al seu expedient personal. La sobirana ara desapareguda es va guanyar el respecte i l’admiració dels seus practicant un sentit del deure infrangible, amb prudència, pragmatisme i rentant els draps bruts a casa. El seu fill mai s’ha recuperat dels escàndols del seu tràgic matrimoni amb la princesa Diana. L’ascens al tron com a rei, amb Camila com a reina consort, deixa un regust amarg al cor dels britànics. La vida del futur sobirà ha sigut una llarga espera. Carles és l’hereu britànic de més edat i amb més anys de servei com a príncep de Gal·les. El seu destí, sense escapatòria, ja estava escrit abans de néixer. El nen que va arribar al món al palau de Buckingham el 14 de novembre del 1948 venia carregat de privilegis, de títols nobiliaris i d’una llarga tirallonga de noms. Carles Felip Artur Jordi, príncep de Gal·les, duc de Cornualla, duc de Rothesay, comte de Carrick, baró de Renfrew, comte de Chester, lord de les Illes i príncep i administrador d’Escòcia era el primogènit de la reina d’Anglaterra i assegurava la successió de la monarquia britànica. Una infància de blonda, culleretes de plata i una legió de servents i mainaderes, suplint l’absència dels pares. La mare, molt jove, tenia la seva prioritat posada en la Corona. El pare, dedicat als seus assumptes, mirava d’imposar disciplina a un fill que menyspreava per pusil·lànime i feble. Els anys de soledat i falta d’afecte es prolongarien durant l’adolescència i en marcarien el caràcter. Observat en cada un dels seus moviments, la premsa tractava llavors amb indulgència l’estudiant al Trinity College de la Universitat de Cambridge, el jugador de polo amb nòvies als cercles aristocràtics, que anaven i venien omplint pàgines de coloraines sense deixar rastre. Una d’aquelles es deia Camila Rosemary Shand. Una altra aventura passatgera, van pensar. La seva investidura i coronació com a príncep de Gal·les va tenir lloc el 1969 en una cerimònia televisada al castell de Caernarforn. Igual que qualsevol futur rei, el jove Carles va rebre formació en les tres branques de l’Exèrcit. Fins ara ostentava el rang de mariscal de camp de l’Exèrcit britànic, almirall de la flota de la Marina Real i mariscal de la Reial Força Aèria. Ecologia i jet privat Durant dècades va anar assumint molt lentament obligacions oficials com a membre de la família reial, a l’ombra de la seva mare i amb un marge d’actuació escàs i frustrant per a algú enormement impacient i amb tendència a ficar el nas en assumptes públics. «Realment vol salvar el món. Dins seu hi ha una passió per ajudar», afirmava Camila en un documental de la BBC amb motiu dels 70 anys del príncep. El seu interès per l’ecologia, la preocupació pel futur del planeta i d’algunes espècies animals contrasta amb l’amor a la caça, els viatges en jet privat i una vida de luxe sense privar-se de cap caprici, molt lluny de l’esperit d’austeritat de la seva mare. Davant les recriminacions, els seus defensors el descriuen com un treballador incansable i destaquen la seva tasca d’ajuda als joves des dels anys 70 a través d’una de les seves fundacions, Prince’s Trust, investigada ara per la policia per la sospita que concedís donatius a canvi de favors. Carles opina i utilitza la influència del seu poderós cercle de relacions. Ha sigut notòria la seva afició a escriure a primers ministres i membres del Govern emfatitzant els seus punts de vista sobre arquitectura, ensenyament, diners d’ús públic o regulació de les medicines alternatives. Aquestes interferències han fet que hagi sigut acusat de saltar-se el principi de neutralitat constitucional d’una monarquia parlamentària com la britànica. ¿Aprendrà a respectar les normes l’ara rei? ¿És capaç de mantenir-se al marge algú acostumat a fer sempre el que li plau, envoltat d’acòlits que l’aplaudeixen i mai el contradiuen? Llum en el futur La figura d’un monarca ja avi té un punt de decadent al segle XXI. El seu regnat no serà probablement de noves expectatives, energies renovades i canvis fonamentals en la institució. La nova cort s’augura de mida reduïda després que sortissin d’escena el príncep Enric i Andreu, duc de York. El paper assignat a Guillem, nou príncep de Gal·les, serà vital. Entre pare i fill hi va haver en el passat una relació molt tensa, en què sembla que ara s’ha arribat a una entesa formal en el repartiment d’atribucions. Catalina, futura reina consort, tindrà també un protagonisme excepcional en aquest nou període. La monarquia necessita la visibilitat de la jove parella per projectar llum cap al futur, quan el rei representa el passat.

Carles III, un rei amb més passat que present

Els dubtes sobre el seu caràcter i les taques en el seu expedient personal envolten d’incògnites el regnat del primogènit d’Isabel II

El més llegit