El Partit Democràtic italià lluita per la missió gairebé impossible de guanyar les eleccions

Un exministre centrista amb l’obsessió per les xarxes socials. L’exlíder d’un partit populista. Un polític d’esquerres defensor dels immigrants. Fins i tot un històric ecologista. El progressista Enrico Letta, cap del Partit Democràtic (PD) italià, tenia totes aquestes opcions per crear l’aliança més àmplia possible, aglutinar forces afins a la seva formació o que s’hi van escindir, i frenar així l’avanç dels seus rivals de la dreta per guanyar les crucials eleccions transalpines del 25 de setembre. L’intent gairebé va prosperar. El 2 d’agost, Carlo Calenda, un antic ministre del PD i avui líder del centrista partit Acció, va anunciar que havia arribat a un acord amb Letta. «S’ha evitat el suïcidi», va titular llavors el diari Domani. Però no va durar gaire. En qüestió de dies, el PD va firmar un pacte també amb el partit ecologista Europa Verda, el d’esquerres Esquerra Italiana i Compromís Cívic, formació de recent creació liderada per Luigi Di Maio, l’excap del populista Moviment 5 Estrelles (M5E) que va abandonar aquesta formació a la primavera en protesta amb els actuals directius. Va ser el punt de ruptura per a Calenda, que va anunciar que retirava el suport al PD, per aliar-se amb el partit Itàlia Viva de Matteo Renzi, una altra formació centrista també sorgida d’una escissió del PD. «Aquesta coalició s’està fent per perdre», es va justificar Calenda. Gran coalició de dretes Gran coalició de dretesEl desenllaç ha portat els analistes a confirmar els seus vaticinis. Malgrat que actualment el PD i el dretà Germans d’Itàlia se situen, tots dos, al cim de la intenció de vot, els primers tenen poques esperances de guanyar els comicis. La raó és que, a diferència dels progressistes, els Germans sí que han aconseguit unir-se en una gran coalició integrada també per la ultranacionalista Lliga, el partit de Matteo Salvini, i Forza Italia, la formació de Silvio Berlusconi. Per això, «segons els sondejos, la coalició de centreesquerra compta amb al voltant del 30% de la intenció de vot, mentre que la de centredreta en té el 45%», explica el professor Roberto D’Alimonte, al considerar que és «molt difícil» que aquest escenari es reverteixi d’aquí al 25 de setembre. Això es deu també al sistema electoral vigent a Itàlia, que és mixt (dos terços dels escons s’assignen de manera proporcional, i un terç s’atribueix per majoria relativa), i que, per tant, actualment beneficia grans coalicions com la de la dreta. Vincenzo Emanuele, professor de Ciències Polítiques a la Universitat Luiss de Roma, considera que l’intent fallit de Letta és el resultat d’un vell pecat a l’esquerra italiana: la difícil coexistència de «figures reticents al compromís, que en algun cas s’odien entre ells i volen ser líders dels seus partits, tot i que siguin petits.» El pragmatisme de la dreta En canvi, «la dreta és més pragmàtica i amaga les seves diferències davant la possibilitat de poder prendre el poder». «Un antecedent és el que ja va fer Berlusconi el 1994 quan va aconseguir crear una coalició que aglutinava formacions tan diferents com la llavors Lliga i Aliança Nacional (un partit que com Germans d’Itàlia és hereu del postfeixista Moviment Social Italià)», argumenta Emanuele. El professor D’Alimonte hi coincideix i assenyala un altre curtcircuit que ha afectat la formació de Letta. «El PD no va poder proposar-li una aliança al Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo després que aquest partit s’oposés tan obertament al [sortint primer ministre, Mario] Draghi, a qui el PD, en canvi, dona suport», diu aquest expert, en declaracions a aquest diari. No obstant, sembla que el PD encara no s’ha donat per vençut. Per contra, en els últims dies, el líder de la formació progressista ha insistit repetidament que Rússia se n’alegraria en cas de victòria del seu rival, en un intent d’assenyalar els perills de la possibilitat que Meloni guanyi les eleccions. «Les persones més felices al món si guanyés [la líder de Germans d’Itàlia, Giorgia] Meloni, serien el president rus, Vladímir Putin, l’expresident nord-americà, Donald Trump, i el primer ministre hongarès, Viktor Orbán,» ha dit Letta. Tot i així, el més probable és que aquestes estratègies no siguin suficients. Malgrat un programa electoral molt europeista, focalitzat en la transició digital i ecològica, i que inclou reformes per a la integració de la comunitat immigrant, la creació de llocs de treball i el matrimoni igualitari, els analistes creuen que el PD no té la força per escurçar la distància que el separa de la coalició de dreta. Tret que hi hagi sorpreses.

El Partit Democràtic italià lluita per la missió gairebé impossible de guanyar les eleccions

Malgrat que els progressistes i el dretà Germans d’Itàlia se situen, tots dos, al cim de la intenció de vot, els primers no tenen gairebé cap esperança de guanyar els comicis

El més llegit