¿Què li passa a l’Argentina? Cinc claus per entendre l’atemptat fallit contra Kirchner

L’Argentina va estar a pocs segons d’una catàstrofe. L’intent d’assassinat de la vicepresidenta argentina Cristina Fernández de Kirchner no només parteix en dos la història dels últims 40 anys de vida democràtica. El que ha ocorregut no es relaciona només amb l’eventual acte d’un desequilibrat. No se sap encara si va actuar sol. L’única certesa en aquests moments és que el revòlver no va funcionar, però l’atemptat fallit va tornar possible l’impossible: tornar a instal·lar en aquest país la possibilitat de la mort per raons polítiques. El context de l’atemptat La tensió s’ha instal·lat en l’horitzó des del moment que el fiscal Diego Luciani va demanar 12 anys de presó i la inhabilitació permanent de Fernández de Kirchner per considerar-la la cap d’una «associació il·lícita» vinculada amb el negoci de l’obra pública durant els seus governs (2007-15). L’oposició de dretes i un sector dels mitjans de comunicació van celebrar la sol·licitud. Francisco Sánchez, un diputat del PRO, el partit de l’expresident Mauricio Macri, va arribar a dir que els estadistes condemnats per casos de corrupció es mereixen la pena de mort. El peronisme, el partit en el poder, va considerar que Luciani no té proves i que el tribunal ha demostrat ser parcial i part d’una trama que busca la proscripció de la vicepresidenta de cara als comicis del 2023, com va passar al Brasil el 2018 amb Luiz Inácio Lula da Silva. Ella va dir ser el blanc d’un «afusellament» mediàtic i judicial, sense saber que, setmanes després, dos trets van fallar davant la seva cara. Dies d’enfrontament A partir d’aquest moment, centenars de seguidors de Cristina van muntar una vigília permanent al voltant de casa seva. La policia de la ciutat de Buenos Aires es va proposar dur a terme un desallotjament violent. El maltractament i els cops no va tenir distincions entre ciutadans corrents i legisladors. En alguns balcons d’edificis limítrofs, uniformats filmaven els manifestants i portaven el record d’altres èpoques en què els agents d’intel·ligència feien fotografies dels militants polítics que, més tard, van ser assassinats o van desaparèixer durant l’última dictadura militar (1976-83). La por d’una escalada estava en l’aire. «L’atemptat contra Cristina Kirchner és el resultat de l’ells o nosaltres», va assenyalar l’exministre del Tribunal Suprem, Raúl Zaffaroni. Un historial d’odis Els grans historiadors del peronisme, entre els quals el francès Alain Rouquié, consideren que la força emocional més intensa de l’Argentina és la que emana dels que s’han oposat per tots els mitjans a Juan Perón entre 1946 i, nou anys més tard, el seu enderrocament. Buenos Aires va ser l’escenari del bombardeig més important contra la població civil després del Guernica, el 16 de juny de 1955. El 1956, el règim castrense que va enderrocar Perón va sancionar la Llei 4161 que prohibia pronunciar els noms del general exiliat i la seva difunta dona, Eva Duarte, el cadàver de la qual va arribar a ser vexat. «Si no fos per la poca traça de l’antiperonisme, el peronisme no hauria durat tant», considera Rouquié. L’aparició del kirchnerisme, el 2003, però especialment a partir del 2008, quan la llavors presidenta es va enfrontar amb els grans productors agropecuaris per la renda de la soja, va reactivar uns sentiments que semblaven formar part del passat. La pulsió de mort La tornada del peronisme al poder, a finals del 2019, va portar a un altre pla la ira de sectors d’una dreta que ha adquirit noves formes. Les xarxes socials s’han convertit en una incitació permanent a l’assassinat, fins i tot durant la pandèmia, quan es va definir la presidència d’Alberto Fernández d’«infectadura». En algunes marxes s’han escenificat judicis sumaris. S’han deixat davant la porta de la seu de l’Executiu bosses de cadàver amb els noms de les principals figures del Govern. La fantasia és a l’ordre del dia. Poques hores abans de l’intent de magnicidi, Roberto García Moritán, un legislador de dretes que va guanyar renom al casar-se amb una coneguda model, va proposar demolir l’emblemàtic edifici del Ministeri de Desenvolupament Social per «millorar la circulació». Allà es veuen dues imatges d’Eva Perón que s’il·luminen a la nit i són intolerables per a l’antiperonisme. La greu crisi econòmica d’un país amb un 40% de pobres i el fantasma del col·lapse en l’horitzó és un component ineludible per comprendre el present. Antecedents perillosos El dictador Pedro Eugenio Aramburu, responsable d’una sèrie d’afusellaments de peronistes el 1956, va ser segrestat el 1970 i després executat per la naixent guerrilla Montoneros. Mai abans un expresident havia sigut assassinat a l’Argentina. Però l’Amèrica Llatina no està exempta de casos d’extrema gravetat. Luis Donaldo Colosio, el candidat del Partit Revolucionari Institucional (PRI) de Mèxic, va rebre un tret al cap que va acabar amb la seva vida el 23 de març de 1994. També un 23 de març, de 1999, va ser assassinat al carrer Luis María Argaña, llavors vicepresident del Paraguai. Jair Bolsonaro va ser apunyalat el 2018, en plena campanya electoral. Evo Morales va estar a punt de perdre la vida després de ser enderrocat, el novembre del 2019. Lula ha decidit fer la seva campanya electoral amb armilla antibales. Ara és a Buenos Aires, on la paraula magnicidi ha deixat de sonar a una cosa forassenyada.

¿Què li passa a l’Argentina? Cinc claus per entendre l’atemptat fallit contra Kirchner

L’incident aprofundeix la crisi política i els odis entre la classe dirigent al país llatinoamericà

El més llegit