Kherson, ¿es gira la truita?

Finalment, Kíiv ha decidit passar de les paraules als fets i ha iniciat una sèrie d’atacs a través de diversos eixos de progressió en l’‘oblast’ de Kherson, trencant així l’estancament (violent en tot cas) en què havia entrat la guerra. Més enllà d’alimentar la moral de les tropes i la ciutadania amb un discurs que ja s’atreveix a pronosticar la victòria com a únic resultat final, Volodímir Zelenski sembla estar en condicions de passar d’una actitud defensiva a una altra de netament ofensiva, tot i que ara mateix resulti impossible determinar quins són els objectius de l’operació desencadenada a principis d’aquesta setmana. De moment l’esforç principal sembla centrar-se a reconquistar el terreny ocupat per Rússia a l’oest del riu Dniéper, incloent la capital de la regió, cosa que suposa gairebé un terç dels seus 28.000 km2. Allà es despleguen uns 25.000 soldats russos que, si bé han aconseguit consolidar la seva posició defensiva, dificultant per tant el possible avanç ucraïnès, saben que tots els ponts (inclosos els pontons provisionals) sobre el riu han sigut destruïts per Kíiv; el que significa que no només amb prou feines poden rebre reforços i proveïment per resistir l’assalt, sinó que les vies de retirada per evitar una aniquilació o un embossament vergonyós estan pràcticament tancades. Per arribar fins aquí Kíiv ha hagut de generar una superioritat de forces –almenys de tres a un a favor seu–, sense haver de desprotegir altres fronts en què Moscou continua pressionant –a l’agost ha aconseguit sumar 400 km2 més. I també ha aconseguit, gràcies als subministraments que li continuen proporcionant desenes de països, acumular els mitjans d’artilleria i aeris per protegir l’avanç de la seva infanteria, així com evitar que Rússia aconsegueixi el domini total de l’espai aeri. Però res d’això li assegura l’èxit. D’una banda, queda per veure el grau de resistència que exerciran les tropes russes –depenent de si decideixen organitzar una defensa tant sí com no, que optin per una retirada desesperada abans que els atacants tanquin el setge o que estiguin disposats a utilitzar alguna de les cartes que fins ara no han fet servir (incloent armes nuclears com a últim recurs)–. Per l’altra, tampoc està clar fins on pot arribar Kíiv i durant quant temps pot mantenir el ritme d’atac actual, quan les seves millors tropes arriben a aquest punt amb un alt grau de desgast. En tot cas, l’estímul per insistir en allò que Kíiv encara no s’atreveix a qualificar d’ofensiva en tota regla és innegable. Sense que la pèrdua d’aquest terreny es pugui interpretar com una victòria definitiva, expulsar l’invasor a l’altra riba del Dniéper no només suposaria un seriós cop a la moral i la imatge de les forces armades russes, sinó que suposaria una amenaça molt directa a la seva posició a la península de Crimea. I tot això passa mentre continuen morint en estranyes circumstàncies figures prominents molestes per al Kremlin (ara el president de la petrolera Lukoil, crític amb la invasió). Mentrestant, els inspectors de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica s’escarrassen per poder garantir la seguretat de la central nuclear més gran d’Europa malgrat els obstacles que Moscou posa a la seva tasca. I mentre la Unió Europea aprova una missió d’ensinistrament de les forces armades ucraïneses que, per sobre de qualsevol altra consideració, dona a entendre que els Vint-i-set assumeixen que la guerra serà llarga.

Kherson, ¿es gira la truita?

Expulsar l’invasor a l’altra vora del Dniéper no només suposaria un seriós cop a la moral i la imatge de les forces armades russes, sinó que suposaria una amenaça molt directa a la seva posició a la península de Crimea

El més llegit