La fisonomia del barri d’Apartada de la ciutat de Buenos Aires porta la marca d’aquests temps de crisi: edificis de llinatge i, alhora, la desfilada incessant de pobres que busquen pans i peixos a les escombraries. Automòbils últim model i gent que dorm al carrer. En l’encreuament dels carrers Uruguay i Juncal s’aixeca un d’aquests apartaments senyorials. Allà, a aquest cor furibund de l’antiperonisme, viu Cristina Fernández de Kirchner. «Si la toquen, quin ‘quilombo’ (embolic) es muntarà», adverteixen dia i nit els seus seguidors. Homes i dones s’han convertit en escut humà des del moment que el fiscal Diego Luciani demanés per a ella 12 anys de presó i la inhabilitació permanent per considerar-la el cap d’una «associació il·lícita» vinculada al negoci de l’obra pública durant els seus governs (2007-2015). «Ens quedem fins dilluns almenys», diu a EL PERIÓDICO un jove que es defineix com a «soldat» de Cristina. De fet, aquest dissabte ja van tenir lloc incidents entre simpatitzants de la vicepresidenta i la policia. No van faltar els ferits i la denúncia d’una repressió desmesurada, mentre que l’alcaldia va responsabilitzar les persones que han convertit al bufó barri de classe mitjana alta en un «campament». Dues mirades equidistants del que passa. Potser l’indici del que es veu a l’Argentina al compàs dels temps que dictin els tribunals. Una presumpció que s’ha verificat en diferents ciutats del país, on van tenir també lloc manifestacions.